Julio Díaz Jiménez és investigador de la Universitat Carlos III (ISCIII) i coordinador del nou Observatorio de Salut y Cambio Climático.
Julio Díaz Jiménez a les portes de l'Institut de Salut de la Universitat Carlos III | Cedida
Parlar amb Julio Díaz Jiménez recorda a estar-ho fent amb un d’aquells savis vinguts d’una altra època dels quals et creuries tot el que expliquen. Amb un to pausat i sense dictar sentència en les seves respostes, l’investigador de la Universitat Carlos III (ISCIII) de Madrid va visitar Barcelona per acudir a les jornades 'Impacte del canvi climàtic en salut: respostes des del món local', celebrades el passat divendres 20 de setembre a l’Espai Francesca Bonnemaison per la Fundació Ernest Lluch. Recentment, va ser nomenat coordinador del Observatorio de Salut y Cambio Climático (que va veure la llum per primera vegada el passat mes de febrer), una tasca que comparteix amb la també investigadora Cristina Linares.
El canvi climàtic està empitjorant la nostra salut?
És evident que sí. Tant l'impacte directe a través de coses com les onades de calor, les onades de fred, les malalties transmeses per vectors, les malalties transmeses per aliments, com l'efecte del bloqueig anticiclònic, que està fent que augmenti la contaminació atmosfèrica, i el nombre creixent d'incendis forestals. Tot això té una implicació en la salut. Fa anys que ens afecta, i molt.
El que està passant, doncs, és que s’està accelerant l'empitjorament de la nostra salut i no arribem a temps per resoldre-ho?
Com a espècie biològica, tenim una aclimatació de 0,1 a 0,2 graus per dècada. Bé, la temperatura màxima està pujant a un ritme de 0,4 graus per dècada. Per tant, no ens estem aclimatant correctament als canvis del planeta. Si ets una espècie que no s'aclimata al seu entorn, aquesta espècie augmenta la seva mortalitat i no pot subsistir, a la llarga. Què hem de fer, doncs? Adaptar-nos perquè això no passi. I això és el que s'anomena adaptació: aconseguir que aquesta pujada de temperatures no tingui un impacte tan clar en la nostra salut.
«Les temperatures estan pujant a un ritme d’entre 0,4 i 0,42 graus per dècada de mitjana a Espanya»
Parlem de l'espècie humana, que segurament s’hi acabarà podent adaptar. Però què passa amb les altres espècies que no poden adaptar-se?
Una de dues. Hi ha una dita que diu: o t'aclimates o t'aclimores [riu]. S'està veient que algunes espècies estan canviant d'hàbitat. Les espècies vives, preferiblement les que poden moure's, com els arbres, estan pujant en latitud. Tot tendeix a aquesta adaptació i aclimatació. I aquelles que no ho aconsegueixin, desapareixeran.
Viure en un lloc contaminat, has comentat a la teva xerrada, pot arribar a tenir conseqüències per a la salut similars a les de ser fumador. Hem arribat a aquests extrems?
Sí, per descomptat. Pensa que la contaminació de l'aire en l'àmbit mundial provoca al voltant de set milions de morts cada any. Tot i que una gran part es deu a la contaminació en espais interiors, sobretot en cuines del Tercer Món, d'aquests set milions, gairebé quatre són en grans ciutats. Està demostrat que l'impacte de la contaminació en la salut pot ser molt similar al del tabac, especialment en algunes malalties concretes, sobretot cardiovasculars.
Malgrat l'augment de la temperatura, ens hi estem adaptant igualment, segons vas comentar al diàleg amb la Carolyn Daher.
Les temperatures estan pujant a un ritme d’entre 0,4 i 0,42 graus per dècada de mitjana a Espanya. A l'estiu, la temperatura màxima i la temperatura a partir de la qual la gent comença a morir per onades de calor està pujant a 0,6 graus. És a dir, la calor puja al ritme de 0,4, però la nostra adaptació se situa en 0,6 graus. Per tant, de moment, estem aconseguint sobreposar-nos-hi.
El problema és que aquests 0,4 graus d’increment es troben en una situació d’augment exponencial. Alguns estudis preveuen que superarà els 0,6 i, fins i tot, els 0,7 graus d’augment de la temperatura cada deu anys. Hem de redoblar esforços perquè l'adaptació es mantingui quan haguem de fer front a aquesta situació.
«Aquest any hi ha hagut al voltant de 2.200 morts a Espanya per onades de calor, moltes menys que les gairebé 7.000 del 2022»
Doni’m xifres de les morts per onades de calor que exemplifiquin el que m’explica.
Una cosa són les morts per calor i una altra per onades de calor. La temperatura a partir de la qual es compten morts per calor a Barcelona, per exemple, és de 26,9 graus. A partir d'aquí es poden atribuir les morts a la calor o no fer-ho, però les que corresponen a les relacionades amb onades de calor són aquelles en què se superen els 31 graus. Aquest any hi ha hagut al voltant de 2.200 morts a Espanya per onades de calor, moltes menys que les gairebé 7.000 del 2022. No només depenen de l’adaptació humana, sinó també de com sigui l’estiu, i aquest no últim no ha tingut res a veure amb el de fa dos anys.
L'augment de la temperatura també s'està accelerant?
Sí, a mesura que augmenta la temperatura, s'accelera. A Barcelona, per exemple, s’ha arribat als 0,47 graus per dècada, i s'espera que a partir de finals del 2100 aquest augment sigui de 0,6 graus cada deu anys.
Quin és el factor determinant per morir o sobreviure davant d’aquestes temperatures extremes?
Un estudi a Madrid va demostrar que als barris més pobres hi havia més morts atribuïbles a la calor. No és el mateix passar una onada de calor sense aire condicionat i convivint amb quatre, sis o deu persones que en una casa fora de la ciutat amb piscina i aire condicionat.
Això vol dir que, amb l'augment de la desigualtat, les morts per onades de calor també seguiran augmentant?
Evidentment que sí. Però podem fer coses per evitar-ho, i cal fer-les de forma urgent. Hem d'escoltar la ciència. Si la ciència diu que factors com el nivell de renda, l'adequació dels habitatges i la rehabilitació són claus, cal actuar en conseqüència. Cal basar-se en la ciència, no en altres hipòtesis que no tenen cap base científica.
Des del món local es pot contribuir de forma eficaç a la lluita contra el canvi climàtic?
Molts dels problemes són globals, però les accions que s’han de dur a terme han de tenir un caràcter local. Per exemple, el virus del Nil a Extremadura o els casos autòctons de dengue a Tarragona. Les respostes han de ser locals, encara que els problemes siguin globals.
Alguns exemples que ho estan fent molt bé són Vitòria, que ha estat premiada per la seva reducció de la contaminació amb zones verdes i carrils bici i Pontevedra, que ha prohibit la circulació de cotxes al centre, millorant la salut i reduint els atropellaments. Tot això, sense que hi hagi una afectació en les vendes dels comerços locals, que era el principal argument dels que hi estaven en contra.
«La solastàlgia és un terme relativament nou que descriu la sensació de frustració davant les conseqüències del canvi climàtic»
En l'àmbit espanyol, s’està implementant el Pla Nacional d'Adaptació al Canvi Climàtic (PNACC). És suficient el que s’està duent a terme?
Sí, el PNACC està fent coses, d’això no hi ha dubte. A més, té un horitzó de treball fins a l’any 2030, i està acompanyat de moltes línies d'acció, entre les quals s’inclou l’afectació del canvi climàtic en la salut humana. Però aquestes mesures triguen a tenir efecte, i cal que estiguin acompanyades dels recursos per dur-les a terme com més aviat millor.
Moltes vegades l’hem sentit a parlar sobre la solastàlgia, un concepte amb el qual estem poc familiaritzats, però que sembla cada cop més estès entre la comunitat científica.
La solastàlgia és un terme relativament nou, que com a molt es remunta a deu o quinze anys enrere, que descriu la sensació de frustració davant les conseqüències del canvi climàtic, especialment entre aquells que són conscients de la seva gravetat, sigui de manera professional o personal. Aquesta frustració pot generar una ansietat important, i és el que els passa a molts científics i ciutadans davant de la manca d’acció per combatre el que sembla inevitable.
Quina és la solució, doncs, davant de tot aquest esgotament col·lectiu?
Tenim molt mal plantejada la societat actual. Cal evolucionar, identificar els problemes, intentar resoldre'ls i després prendre decisions. I s’està veient que molts estudis científics estan demostrant que les zones de baixes emissions, com a Londres o Milà, influeixen clarament en la millora de la salut de la població.
A Tòquio, durant el període dels Jocs Olímpics, ara fa tres anys, la producció a les fàbriques properes a la ciutat va disminuir notablement, així com el trànsit, fet que va resultar en una reducció del nombre de partícules contaminants. Els nens que van néixer durant aquell temps, coincidint amb el seu tercer trimestre de gestació, van néixer amb més pes. Aquesta és una prova clara que la contaminació afecta negativament el pes en néixer.
Hem d'acomiadar-nos definitivament de l’automòbil?
Està clar que si redueixes el nombre de cotxes, millores la salut. Nosaltres vam fer un estudi a Madrid relacionant directament el nombre de cotxes amb els ingressos hospitalaris. I era evident, com menys cotxes hi havia al carrer, menys ingressos per problemes circulatoris i respiratoris. Sabem perfectament on és el problema. Ara, cal veure qui s’atreveix a reduir el nombre de cotxes. Les decisions han de basar-se en la ciència. Si la ciència et diu que el problema és el nombre de cotxes, no s’ha de desviar l’atenció cap a una altra banda. Redueixes el nombre de cotxes, baixen els ingressos hospitalaris, i no hi ha més misteri.
