Quan a finals de febrer el CCCB de Barcelona va programar el cicle ‘Canviar el relat’ per donar veu a interessants opinions focalitzades a buscar noves maneres de relacionar-nos amb la natura, poc ens pensàvem que aquesta urgent necessitat de canvi se’ns plantaria just davant, en forma de coronavirus, clavant-nos una bufetada brutal que encara estem entomant. Com diu Luis Enjuanes, un dels viròlegs més reputats del territori espanyol, al front d’un dels equips que en el Centro Nacional de Biotecnología del CSIC enfilen la cerca de l’anhelada vacuna, «si alguna cosa ‘bona’ té aquest virus és que és tremendament democràtic. No entén de classes ni de fronteres». Cert: a dia d’avui ja és present a 193 països del món, hi ha més de 660.000 persones contagiades i més de 30.000 han mort. (Data 29 de març)
«Sens dubte aquesta és una ocasió d'or per repensar la nostra relació amb el planeta —afirma Mancuso—. Hem d'entendre que si no canviem ràpidament els nostres comportaments i la nostra manera d'estar al planeta, hi haurà molts esdeveniments com aquest en el futur»
En aquestes circumstàncies i per motius obvis, Stefano Mancuso, director del Laboratori Internacional de Neurobiologia Vegetal de la Universitat de Florència, va donar la xerrada que tenia programada al CCBCB via streaming i des de Florència, conduïda pel periodista David Guzmán. «Sens dubte aquesta és una ocasió d'or per repensar la nostra relació amb el planeta —afirma Mancuso—. Hem d'entendre que si no canviem ràpidament els nostres comportaments i la nostra manera d'estar al planeta, hi haurà molts esdeveniments com aquest en el futur». Tot i que l’atac del SARSCoV 2 ens ha agafat d'improvís, els experts ja comptaven en que alguna cosa així passaria tard o d'hora, i també era conegut que no estàvem preparats en absolut. La TED TALK que Bill Gates va fer el 2015 i que aquests dies s’ha fet viral ho explica molt i molt clar.
Stefano Mancuso. Foto: CCCB
"Aquest fenomen té a veure amb la destrucció de la biodiversitat ocasionada arreu i la conseqüent pèrdua de l’efecte barrera que sempre ha exercit la natura"
Els experts saben que el pas dels virus d’origen zoonòtic als humans s’està accelerant molt. Segons explica Luis Enjuanes en una entrevista, a la dècada de 1950 només es coneixien 4 coronavirus que afectaven l’ ésser humà, i tots quatre donàvem simptomatologies lleus. L’any 2002, però, en va aparèixer un de nou, potencialment letal: el SARS, a la Xina. 10 anys més tard, el 2012, un segon: el MERS, a l’ Orient Mitjà. Ara, quan només han passat 7 anys des d’aquell darrer brot epidèmic, la malaltia COVID-19 que ha detonat el SASCoV2 porta de corcoll a tota la humanitat. Aquest fenomen té a veure, com tants expert escriuen aquests dies, amb la destrucció de la biodiversitat ocasionada arreu i la conseqüent pèrdua de l’efecte barrera que sempre ha exercit la natura. A més, el tràfic d’espècies salvatges per consum de carn, i les granges d’animals a gran escala, en un marc d’una població humana in crescendo i movent-se pel globus amb —en la meva opinió— una frivolitat escandalosa, faciliten molt als virus més espavilats els salts d’unes espècies a altres.
«La temperatura és el paràmetre que, per sí sol, més influeix en qualsevol tipus de fenomen químic, físic o biològic. Tot està regulat per la temperatura. El resultat d'augmentar la temperatura planetària té conseqüències impredictibles i exponencials. Si no canviem de rumb, els canvis que ens brindarà el futur seran tan forts que fins i tot un esdeveniment com aquest del coronavirus ens semblarà un joc de nens»
Mancuso assevera que l'escalfament global també hi té molt a veure. «La temperatura és el paràmetre que, per sí sol, més influeix en qualsevol tipus de fenomen químic, físic o biològic. Tot està regulat per la temperatura. El resultat d'augmentar la temperatura planetària té conseqüències impredictibles i exponencials. Si no canviem de rumb els canvis que ens brindarà el futur seran tan forts que fins i tot un esdeveniment com aquest del coronavirus ens semblarà un joc de nens». Cal preguntar-se també per la nombrosa quantitat de microorganismes potencialment perillosos que el desgel està posant al descobert. «Quan augmentem la temperatura del planeta, de fet no sabem molt bé el que estem fent».
A Stefano Mancuso li crida molt l’atenció aquest sentiment de superioritat característic de la nostra espècie, el que explica al seu nou llibre ‘La nació de les plantes’.
"Som l'única espècie que destrueix l'espai on viu, ha recalcat. I això no és gaire intel·ligent"
«M'interessa molt demostrar que no som la cúspide de l'evolució. Som millors que una vaca, que una falguera, que un bolet? Segur que pràcticament tothom opina que sí. Van ser humans els que van crear la Divina Comèdia, el Quixot o la teoria de la relativitat, està clar que el nostre cervell ens permet fer coses que les altres espècies no poden. D’acord, però ... què vol dir ser millors? La mera idea és perillosa. Quan pensem que som millors que algú altre comencem a utilitzar-lo, a posar-lo al nostre servei». En una cursa de 100 metres, va posar com a exemple, qui arriba a la meta en menys temps és el millor. La velocitat és una mesura objectiva. Però com es mesura quina és l'espècie més exitosa? «L'objectiu de la vida és poc transcendental i molt simple: propagar l'espècie i perdurar en el temps. De mitja, una espècie perdura al planeta uns cinc milions d'anys. Nosaltres, els Homo sapiens —el nom em fa riure, diu Mancuso— només fa 300.000 anys que vam aparèixer a la Terra. És altament improbable que en hi mantinguem 4.700.000 milions més, no durarem ni mil anys si seguim com ara. Si es dona el cas de que ens extingim en un període més o menys breu, quina importància tindran totes les nostres aptituds?» Som l'única espècie que destrueix l'espai on viu, ha recalcat. I això no és gaire intel·ligent.
Hauríem de ser més humils i aprendre de les estratègies d'altres espècies, opina aquest calabrès. «Les plantes ens poden ensenyar molt, especialment durant aquests dies. Elles passen la vida arrelades a terra sense moure’s, com nosaltres ara. Però es comuniquen moltíssim. També nosaltres, en aquest confinament, hem intensificat molt la comunicació. Com que no ens podem moure, movem la informació».
"Mentre que els animals conformem organitzacions piramidals, tant a nivell orgànic, on el cervell mana a la resta de el cos, com en les nostres estructures socials, les plantes tenen una organització difosa, no posseeixen òrgans centralitzats, es relacionen amb l’entorn amb tot el cos, i poden sobreviure encara que en tallis un 90%"
Mentre que els animals conformem organitzacions piramidals, tant a nivell orgànic, on el cervell mana a la resta de el cos, com en les nostres estructures socials —una herència que arrosseguem des de temps prehistòrics i que l'home modern i hiperconnectat del món global segueix perpetuant— les plantes tenen una organització difosa, no posseeixen òrgans centralitzats, es relacionen amb l’entorn amb tot el cos, i poden sobreviure encara que en tallis un 90%. Per a Mancuso l'organització centralitzada dels animals és la menys creativa. Només decideix el cervell, o el cap, a les empreses o grups. «I sovint les decisions es prenen molt lluny del lloc en què aquestes tindran conseqüències», assenyala. Una altra dada inqüestionable sobre la superioritat de les plantes, diu, és que conformen el 85% de vida a la Terra. Els animals no sobrepassen el 0,3%. «Per la nostra culpa desapareixen espècies a una taxa d’entre mil i 10.000 vegades més alta que normalment. No sabem el que estem fent. No només som part de la natura sinó que per sobreviure necessitem la pervivència de totes les altres espècies. Cada vegada que una desapareix, reduïm la nostra capacitat de supervivència. Ara estem espantats pel coronavirus, però els perills que comporta l'escalfament global són infinitament més grans».
D'aquesta pandèmia, conclou, hem d'aprendre que només col·laborant, com fan les espècies vegetals, ens en sortirem. La vida només es propaga a través de la cooperació. Hem de col·laborar, tant en les famílies, en la societat, i en sintonia amb la natura. I és que com va dir el geògraf i naturalista rus Piotr Kropotkin l’any 1902, un personatge que Mancuso admira molt, el suport mutu és un factor en l'evolució. Potser el més important.
