Després de mesos sense cotxes, hores punta, soroll i contaminació només han calgut uns dies per recuperar la inèrcia aparcada, que no abandonada, de la mobilitat frenètica de les nostres ciutats. En un món sense abraçades, un rètol de “petó i adéu” per zones d’estacionament curt per deixar i recollir nens a l’escola pot semblar l’arc de Sant Martí sortint dels núvols que hem vist als balcons. Però que la coloraina no ens tapi l’horitzó de la mobilitat sense emissions.
"Una mobilitat sense emissions és un horitzó que va molt més enllà d’incondicionals d’un model o altre ja que afecta a tot el tinglado socioeconòmic que tenim ara mateix. Però si alguna cosa bona ha portat la COVID és que hi ha més ulls escrutant aquest horitzó, perquè hi ha més debat sobre el tema"
L’anestèsia del cotxe durant el confinament ha servit per començar debats sobre mobilitat sostenible en diverses ciutats i pobles. De fet, el lema d’enguany de la Setmana Europea de la Mobilitat ja dona mostres dels efectes secundaris d’aquest temps d’anestèsia global: enlloc de parlar de mobilitat sostenible, s’aposta directament “Per una Mobilitat Sense Emissions”. Però el debat sobre la mobilitat a les ciutats i pobles és complex i, sovint, les iniciatives que es duen a terme són compromisos en diferent grau entre els incondicionals del cotxe i els incondicionals de les cames. Una mobilitat sense emissions és un horitzó que va molt més enllà d’incondicionals d’un model o altre ja que afecta a tot el tinglado socioeconòmic que tenim ara mateix. Però si alguna cosa bona ha portat la COVID és que hi ha més ulls escrutant aquest horitzó, perquè hi ha més debat sobre el tema.
Una iniciativa controvertida que genera debat és el senyal de “Petó i Adéu” que es pot veure en zones properes a les escoles. És una zona d’estacionament curt destinada a evitar col·lapses de trànsit davant de llocs de pujada i baixada de passatgers. Se’n troben als aeroports i estacions, només que allà els veiem normalment amb textos tipus “màxim 2 minuts”, “estacionament curt”. Els senyals de les escoles tenen un missatge més amable i incentivador, menys sancionador. El petó pot exercir un reforç positiu en el conductor i el passatger per afanyar-se i deixar que flueixin altres petons darrera d’ells. Dona bon rotllo. Sembla que l’origen del “Kiss and Ride” és Los Angeles dels anys cinquanta, quan les esposes portaven els seus marits al tren per anar a treballar. En models urbans dispersos i molt dependents del cotxe per anar de les zones residencials aïllades als nuclis urbans o punts d’accés al transport públic, aquestes zones són força comuns de fa temps. També trobem rètols “Kiss and Fly” a alguns aeroports.
L’adaptació del “Petó i Adéu” a les nostres escoles te una altra naturalesa i també pot tenir altres efectes. D’entrada, no és una mesura dissuasòria del cotxe. El seu objectiu és reduir el col·lapse circulatori, regular l’estacionament sense prohibir-lo. De fet, la seva iconografia habitual inclou un cotxe amb conductor que treu el cap per rebre el petó del passatger que ha baixat. Amb fons blau, cap ratlla vermella. El rètol legitima el cotxe i la besada ho segella. La mesura ha estat ben rebuda en alguns llocs i criticada en altres. Al capdavall, cada família fa front a la seva logística quotidiana com bonament pot i probablement el dia a dia es planifiqui més amb urgències que amb ideologies. En qualsevol cas, cadascú te el seu motiu legítim per anar com vulgui a l’escola. Els que hi van en cotxe: després es necessita per anar a treballar, metge, tren...; no es pot anar en peu o bici perquè es viu massa lluny de l’escola; o el trajecte no és segur, o no està adaptat. Cal dir que el rètol tampoc acontenta a tots els legítims conductors. Alguns celebren que la zona “Petó i Adéu” els ratifiqui en la seva opció de mobilitat, tot regulant-la. Però altres la troben impossible de complir perquè dos minuts no és suficient per entrar a deixar els nens a l’escola, per exemple, o creuen que cal ampliar les zones d’aparcament, o creuen que és millor regular el trànsit amb policia local, o altres. I, per descomptat, el rètol no acontenta als legítims no conductors, que opten per arribar a l’escola a peu o en bici, per exemple. Aquests ens sentim més legitimats amb camins escolars, rutes adaptades per mobilitat reduïda, més carrils bici segurs, zones per deixar la bici, parcs i bancs per seure, zones verdes al voltant de l’escola, carrers tallats al trànsit durant la franja d’entrades i sortides, o permanentment.
"És bo que tinguem el tema de la mobilitat sostenible a l’agenda i és bo que les ciutats i pobles engeguin iniciatives que provoquin debats en els que participin cada cop més actors i més diferents"
N’hi ha que diran que “alguns no estan contents amb res”. En tot tema complex de política pública, les solucions també són complexes. En la pràctica, això vol dir que no s’acontenta a ningú completament i que el debat sempre es manté viu, ja que aquesta és l’única manera d’anar-lo reconduint cap els horitzons desitjables per a la majoria. Mantenir el debat viu, no matar-lo, és clau. Si no hi ha debat, no hi ha preocupació social, no hi ha demandes i no hi ha polítiques ni accions. El tema surt de l’agenda. És bo que tinguem el tema de la mobilitat sostenible a l’agenda i és bo que les ciutats i pobles engeguin iniciatives que provoquin debats en els que participin cada cop més actors i més diferents.
En definitiva, la iniciativa “Petó i Adéu” no acontenta completament a ningú però és prou provocadora d’emocions com per despertar el debat. Cada cop hi ha més acord que cal una mobilitat sostenible i segura al voltant de les escoles. Ja era així abans de la COVID i ara encara més després de silenciar els cotxes durant el confinament i amb les mesures actuals de distanciament social. Estem parlant de coses que ni tan sols eren a l’agenda fa un temps. Si qüestionar un petó des del cotxe serveix per alçar més ulls cap a aquest horitzó sense emissions, benvingut petó i que continuï el debat.
