Font: CREAF
L’augment de temperatures és un problema important per a les poblacions més fredes i remotes. Crèdit: Pixabay
Els preus dels apartaments d’algunes regions nòrdiques estan baixant en picat. El motiu? S’havien construït sobre terra glaçat que semblava que seria sòlid per sempre i ara s’està desfent. A nivell climàtic, els efectes d’aquest desglaç van molt més enllà i podrien fer fracassar la lluita contra l’escalfament global.
Tres investigadors intrèpids del CREAF i la UAB s’han embarcat en dues expedicions pel món glaçat per conèixer millor les conseqüències devastadores del desglaç i trobar com mitigar-les. Una primera a Suècia, al 2018, i una segona a Alaska l’any passat. Són l’Olga Margalef, l’Oriol Grau i en Sergi Pla. “El sòl gelat dels països àrtics s’està degradant a causa de l’increment de temperatures de tot el planeta i les fronteres d’aquest han retrocedint uns 30-80 km”, comenta l’Olga. “Estudiar aquest desgel és molt necessari per entendre quins canvis podrien donar-se a escala mundial quan el desgel avanci, com per exemple unes emissions enormes de CO2 i l’alliberament del fòsfor i nitrogen que contenen” afegeix.
Toolik (Alaska), 2019. Com podeu observar, el mostreig de sòl congelat no és gens senzill (dur com una roca!) i cal utilitzar un perforador potent. L’equip d’investigació van utilitzar un motor acoblat al perforador dissenyat ad hoc. En aquesta zona el sòl glaçat era totalment continu. Crèdit: CREAF.
Abisko (Suècia), 2018. Testimoni de terra que han extret l’Olga i l’Oriol durant el mostreig d’un tipus de sòls que estan glaçats de manera discontinua, en forma de llenties. Mitjançant eines especialitzades es van agafar aquestes mostres de terreny de diferents profunditats i la vegetació que s’hi trobava dins congelada. Es van trobar evidències de fusió recent entre límits de gel, que demostra una prèvia descongelació. Les mostres de sòl ben profundes també permetran reconstruir com era aquell ambient en èpoques passades, en aquests cas de 9000 anys de registre de la regió!! Així, l’equip de recerca podrà avaluar els canvis climàtics que han ocorregut des de llavors i comparar-los amb l’actual. Crèdit: CREAF.
L’atmosfera té entre les mans un glaçó (encara)
Quan agafem un glaçó, ràpidament reacciona a la temperatura calenta de les nostres mans: es desfà i es torna aigua. El mateix li passa al gel del nostre planeta, que es va fonent entre l’atmosfera que l’envolta i que és cada cop més càlida. Per sort, encara es conserva una part que sempre està gelada, fins i tot a l’estiu, i que es coneix amb el nom de permagel (o, en anglès, permafrost).
El permagel és una capa gruixuda, que pot arribar a un quilòmetre de profunditat i on la vida és gairebé nul·la. Això fa que la matèria orgànica que s’hi troba i les concentracions de carboni, nitrogen o fòsfor es mantinguin intactes, com si fos una nevera que les conserva. Per sobre del permagel existeix una capa activa, que sí que té activitat biològica, que es glaça a l’hivern i es desglaça a l’estiu. Aquesta combinació de les dues capes, permagel més capa activa, la trobem en aproximadament 23 milions de km2 de l’hemisferi nord. Més de dos cops la mida dels EUA!
Estructura dels ecosistemes amb permagel. Les talik són zones lliures de permagel en un indret on hi domina. És usual, per exemple, sota els llacs, perquè tenen una conductivitat tèrmica molt alta i això ajuda a que a l’estiu es fongui el sòl que hi ha sota.
El problema actual és que l’escalfament global està començant a afectar al permagel i pot provocar que deixi de funcionar com a nevera. En aquest cas, la matèria orgànica i el gran reservori de carboni i de nutrients que hi ha dins es descomposaria i s’alliberaria a través de gasos (entre ells el diòxid de carboni), diluïts en els cursos d’aigua o formant part dels ésser vius que l’absorbeixen. Encara no es poden predir com seran les conseqüències exactes del desgel del permagel, però us podeu imaginar quina amenaça suposa… Fins i tot, algunes expertes i experts adverteixen que ens podria dur a un punt de no retorn en la lluita contra el canvi climàtic.
"Les torberes concentren gairebé la meitat del carboni emmagatzemant als sòls de tot el món, tot i cobrir només un 3% de la superfície"
Per sort, hi ha una consciència global creixent sobre la importància ecològica del permagel que queda palesa en l’informe del Programa de les Nacions Unides per al Medi Ambient (PNUMA) “Fronteres 2019” sobre temes emergents i preocupants a nivell ambiental. Tant en aquest informe, com en el mateix Acord de París, es fa una crida a que s’estableixin polítiques de protecció del permagel i en general de les zones que més carboni concentren al sòl fred: les torberes.
Les torberes ens ajuden a combatre el canvi climàtic
Sota el nom torbera s’engloben els aiguamolls –en general, àcids– que tenen poc oxigen i molta matèria orgànica (més d’un 30%), coneguda com a torba i provinent de les plantes vasculars, molses i líquens típics dels climes freds. Com són sistemes saturats d’aigua i una manca important d’oxigen, aquesta natèria es preserva o es descompon molt molt lentament. Gràcies a això, les torberes acumulen més de 220 Gt de carboni (prop de la meitat del carboni emmagatzemat als sòls de tot el món!!!) tot i cobrir només un 3% del total de la superfície terrestre.
On són les torberes? Des d’Àsia i Europa fins als hàbitats tropicals, però són més freqüents a les regions fredes. A Catalunya, per exemple, es localitzen a l’alta muntanya de Pirineu.
La major acumulació d’aquests aiguamolls tan peculiars es dona a les zones totalment glaçades, com l’àrtic i el subàrtic, on coincideixen amb el permagel. Es calcula que la combinació de torberes “capturades” al permagel apareix en un total de 1,4 milions de km2 del planeta amb una capa de més de 40 cm de gruix. Si aquests sòls perdessin l’aigua, per culpa del desgel o per utilitzar-los en l’activitat agrícola, la torba preservada s’assecaria, entraria a dins oxigen i la matèria orgànica començaria a descomposar-se emetent CO2 a l’atmosfera en grans volums, com milers de fàbriques en funcionament.
Per aquest motiu, és important entendre el funcionament d’aquests ecosistemes àrtics i subàrtics i enviar els equips de recerca a descobrir-ho en viu. Tot i la por de passar ells a formar part del glaçó!
Alaska, 2019. L’Olga Margalef posant les mans fins als colzes (en sentit figurat i literal!) en una torbera. Crèdit: CREAF.
Alaska, 2019. Aquesta campanya, comenten els investigadors, va ser molt més dura que l’anterior pel fred extrem i les nevades i pluges habituals. Per accedir al lloc de mostreig necessitaven dues hores i mitja en cotxe i caminant. A la foto, en Sergi Pla pren notes. Crèdit: CREAF.
Alaska, 2019. Zona d’estudi a Toolik. Les torberes poligonals, habituals en aquesta regió, ocupen grans extensions de l’àrtic. Es formen així perquè la ràpida davallada de les temperatures a l’hivern fa que la superfície del permagel s’esquerdi i quedin cunyes de gel amb un patró geomètric. Aquestes formes també fan que les condicions hidrològiques de temperatura i vegetació dels marges dels polígons i el seu centre siguin molt diferents. La degradació dels marges és evident.
