L’últim cens d’ocells aquàtics i marins hivernants a Catalunya, elaborat pel Departament de Territori i Sostenibilitat, amb el suport del Cos d’Agents Rurals, entitats i persones voluntàries, ha comptabilitzat un total de 280.699 exemplars, 80.082 menys que el de 2020. Respecte d’altres anys anteriors, aquesta xifra confirma una tendència a la baixa iniciada amb osci·lacions el 2008.
Entre el grup de les anàtides (89.343 exemplars totals), més de la meitat són ànecs coll-verd (Anas platyrhynchos), 49.651, amb una forta davallada respecte anys anteriors, seguit del xarxet comú (Anas crecca), amb 14.362, i el cullerot (Spatula clypeata), 13.783. Les ardeides sumen enguany 13.714 exemplars, menys que els dos anys anteriors, que compten amb l’esplugabous (Bubulcus ibis), amb 7.054 exemplars i el bernat pescaire (Ardea cinerea), amb 3.188, les espècies més abundants. D’altra banda, els limícoles baixen fortament dels 95.280 exemplars de 2020 als 67.480 del 2021. L’espècie més abundant és el territ variant (Calidris alpina) amb 37.713 exemplars, seguit de 9.044 fredelugues (Vanellus vanellus).
Quant a espècies singulars en perill d’extinció destaquen els sis ànecs capblancs (Oxyura leucocephala) del Delta de l’Ebre i els quatre morells xocolaters (Aythya nyroca) de les comarques de Tarragona, tres al delta de l’Ebre i un a la Sèquia Major de Vila-seca. D’altra banda, enguany es detecten nou bitons (Botaurus stellaris), espècies totes elles declarades en perill d’extinció i associades a aiguamolls de bona qualitat ambiental.
De l’anàlisi de les dades, es desprèn que la disminució significativa de la superfície inundada d’arrossars a l’hivern al delta de l’Ebre ha provocat una minva significativa de la capacitat d’acollida de la principal zona humida de Catalunya i una de les més importants de la Mediterrània occidental, i per extensió, del paper de Catalunya com a indret d’hivernada d’ocells aquàtics.
El 2021 es registra la xifra més baixa dels darrers deu anys; en aquest període, es produeix una pèrdua d’efectius a Catalunya del 3% anual, com a conseqüència dels resultats al Delta de l’Ebre. Així, a les comarques de Tarragona i Terres de l’Ebre, la tendència en aquests deu anys ha estat d’un descens del 3,75% anual. La resta de resultats territorials són: per damunt la mitjana, les comarques de Barcelona presenten una tendència a l’increment moderat del 0,75% anual, sobre la mitjana, les comarques de Lleida tenen un descens moderat del 0,48% anual o lleugerament per sota, les comarques de Girona, que presenten un descens anual moderat del 2,52%.
Les tendències interanuals registrades presenten resultats estadísticament significatius, amb una probabilitat d’error en la tendència menor a l’1%. Les causes d’aquestes variacions responen a variacions en el nombre d’espècies a les diferents àrees, que poden ser per causes globals com el canvi climàtic, de gestió de poblacions o de fenòmens de gestió local a l’àrea d’hivernada.
Aquests resultats, de tendències, responen a una anàlisi territorial, per àmbits. Ara, s’analitzaran les dades espècie per espècie, en relació a les característiques seves ecològiques. Aquesta anàlisi permetrà establir barems de conservació per espècies, útils per a determinar el seu grau d’amenaça i conservació.
Detecció de 134 espècies
Tot i les dificultats derivades per la pandèmia de la COVID-19, 376 persones van censar el gener passat els ocells aquàtics i marins de 195 localitzacions, 20 més que en l’any anterior. Per àmbit territorials, les localitzacions són: 69 a les comarques de Barcelona, 40 a les de Girona, 51 a les de Lleida i 35 a les del Camp de Tarragona i Terres de l’Ebre. S’han propectat àrees de totes les comarques de Catalunya, excepte quatre; Conca de Barberà, Segarra, Moianès i Terra Alta, la majoria sense grans àrees d’atracció per a la fauna aquàtica.
El cens, que semmarca en el recompte europeu coordinat per Wetlands International, ha permès localitzar 134 espècies, set més que el 2020, per la presència d’algun hivernant escàs o d’aparició irregular, o detectades per la gran participació i cobertura d’aquest cens.
Rellevància del cens d’aus hivernants
Aquest cens és un mecanisme d’avaluació del rol de Catalunya en el seu context biogeogràfic quant a l’avifauna hivernal; dona informació temporal i en l’espai de l’estat de conservació de les espècies; i és un element essencial de forniment de dades per a la presa de decisions en la gestió (com ara, la gestió del corb marí gros a la conca fluvial catalana) i per a establiment de plans (àrees de la Xarxa Natura 2000 o prevenció de la grip aviària, entre d’altres).
A tal efecte, i per primer cop, s’han generat uns mapes de distribució comarcal de 64 espècies del cens, d’interès per a la gestió o de distribució no restringida a una única localitat, i que poden servir per a aquesta imatge de distribució territorial, útil per a la gestió.
Catalunya presenta poblacions d’ocells sedentàries, migrants, nidificants i hivernants. La forma d’avaluar el rol del país i els contingents d’aquestes darreres, quant als ocells aquàtics i també marins, és el cens hivernal. Per a la resta d’èpoques hi ha altres mètodes de seguiment com ara atles, itineraris de cens, anellament o recomptes en migració.
