«Nosaltres, els habitants de la Terra, tenim un talent especial per arruïnar les coses grans i boniques». Cròniques marcianes, Ray Bradbury
Erigir un assentament permanent fora de la Terra és la fita de l’actual cursa espacial liderada per Estats Units i Xina, i el destí més favorable és el planeta Mart, ubicat, com la Terra, a la denominada zona d’habitabilitat del sistema solar.
Abans d’arribar-hi, però, cal establir una base a la Lluna i per això tots dos països volen ser els primers en enviar al nostre satèl·lit una missió tripulada, on cap ésser humà hi ha posat el peu des de 1972. D’acord amb els nous temps, tant nord-americans com xinesos volen enviar-hi un home i una dona. Sigui qui sigui qui s’apunti el gol, no és probable que ho aconsegueixi abans de la propera dècada.
«Els reptes més obvis d'un assentament a Mart són els mèdics i els tecnològics. Però aquests només són el preludi d'altres molt més complexos de tipus ètic, social, antropològic i evolutiu»
Arribar a Mart és un propòsit que entusiasma a molta gent. Forma part d’un somni que va més enllà, que és el d’esdevenir una espècie multiplanetària, un lema que repeteix tot sovint el visionari Elon Musk, cap de Space X i artífex del coet reutilitzable Starship, que, molt probablement, serà el medi de transport que ens hi porti. Segons diuen els experts, la tecnologia no és el problema, el coneixement necessari per anar a Mart i començar a construir-hi un assentament ja el tenim, tot plegat és qüestió de diners i temps. Però si realment volem expandir les nostres fronteres més enllà de les terrestres, hi ha molts interrogants més transcendents que els tecnològics que hauríem de respondre abans de fer aquest salt. «Els reptes més obvis d'un assentament a Mart són els mèdics i els tecnològics. Però aquests només són el preludi d'altres molt més complexos de tipus ètic, social, antropològic i evolutiu», diu Konrad Szocik, investigador de la Universitat de Tecnologia i Gestió de la Informació de Rzeszow, Polònia, primer signant de l’assaig internacional Visions of a Martian future, que reflexiona sobre aquest presumpte proper gran pas de la humanitat. Si hem provocat una situació d’ emergència ambiental a la Terra, «l´única llar que sempre hem conegut», com deia Carl Sagan, què ens fa pensar que a Mart ho farem millor? Com seran, aquestes hipotètiques societats humanomarcianes?
"Si hem provocat una situació d’ emergència ambiental a la Terra, «l´única llar que sempre hem conegut», com deia Carl Sagan, què ens fa pensar que a Mart ho farem millor? Com seran, aquestes hipotètiques societats humanomarcianes?"
«El mirall vermell ens confronta amb una realitat que coneixem bé: els dies extrems que fa temps que vivim a la Terra, i ens commina a revisar el nostre paper com a gestors del planeta, erràtics manipuladors del cos de Gaia, ignorants de l’íntima connexió existent entre tots els ecosistemes terrestres», es pot llegir a l’exposició ‘Mart, el planeta vermell’ que podeu veure fins el proper 11 de juliol al CCCB . La mostra, que aborda el vincle que hem establert amb aquest planeta des de les òptiques de la ciència, l’art i la literatura, s’inaugurava el passat 25 de febrer, un mes en que Mart rebia dos visites de la Terra. La primera, el dia 9, quan a la seva òrbita s’hi inseria la sonda Hope dels Emirats Àrabs—la primera missió interplanetària àrab— amb l’objectiu d’estudiar diàriament la seva meteorologia. La segona hi arribava el 18 de febrer: el ròver Perseverance de la missió Mars 2020 de la NASA va aterrar amb èxit al cràter Jezero, equipat per buscar antigues traces de vida marciana. Però encara n’hi hauria una tercera, una mica més tard. El 15 de maig un altre ròver, el xinés Zhurong (el sisè astromòbil que aterra i opera amb èxit al planeta vermell i l’únic que no es nord-americà), descendia a Utopia Planitia amb la intenció d’explorar les seves característiques geològiques. No és coincidència: Mart està en el punt de mira i les tres missions van aprofitar la finestra de llançament entre Mart i la Terra —la posició idònia entre ambdós planetes per tal de poder-hi arribar— que va tenir lloc entre el 17 de juliol i el 15 d’agost de 2020.
"Cal no oblidar que Mart és un lloc extremadament inhòspit. La radiació és altíssima, la pressió atmosfèrica és cent cops inferior a la terrestre, la gravetat de tant sols un terç, les temperatures extremadament fredes, sovintegen les tempestes de sorra i els impactes de micrometeorits són força freqüents. Sense equip protector a l’exterior hi moriríem en pocs minuts. Els que hi visquin en un futur ho faran confinats per sempre més"
Però cal no oblidar que Mart és un lloc extremadament inhòspit. La radiació és altíssima, la pressió atmosfèrica és cent cops inferior a la terrestre, la gravetat de tant sols un terç, les temperatures extremadament fredes, sovintegen les tempestes de sorra i els impactes de micrometeorits són força freqüents. Sense equip protector a l’exterior hi moriríem en pocs minuts. Els que hi visquin en un futur ho faran confinats per sempre més (i sense veure pràcticament cap espècie més que la humana), i tot, completament tot, haurà de ser construït des de zero (una feina descomunal que requerirà de ma d’obra a temps complet durant vàries generacions, vés a saber sota quins drets laborals). Però, com seran, aquestes ciutats? Un exemple de ciutat marciana és el projecte Nüwa, finalista en la darrera convocatòria de l’entitat Mars Society, dedicada a promoure l’exploració del planeta vermell. Aquesta ciutat vertical, excavada dins un penya-segat a l’altiplà de Tempe Mensa, va ser dissenyada per SONet, (Sustainable Offworld Network), una xarxa de professionals que busca «implementar una nova economia espacial que permeti operar en l'espai sense dependre dels recursos de la Terra i generi beneficis a tota la societat», diu l‘astrofísic de l’Institut de Ciències de l’Espai (ICE-CSIC) Guillem Anglada-Escudé, un dels fundadors.
Sens dubte molts científics i científiques d’arreu del món creuen que l’anhel humà de traspassar les fronteres planetàries és inherent a l’essència de la nostra espècie i que es pot portar a terme en base a una economia espacial sostenible que promogui el coneixement científic i la cooperació internacional. La tecnologia espacial ha donat i dona molts rèdits aquí a la Terra, diuen; promou vocacions científiques, genera llocs de feina i tecnologies que ens resulten extremadament útils a la vida quotidiana. I sí, els costos associats l’exploració de l’espai ens semblen molt alts, però no són res en comparació als pressupostos militars: el 2020 la NASA va comptar amb 21.000 milions de dòlars (el 0,48% del pressupost anual) i el Departament de Defensa dels Estats Units, amb 718.000 milions de dòlars.
"Si destruïm l’habitabilitat de la Terra, o com diu Musk, hem de fugir perquè hi ha una Tercera Guerra Mundial, no sembla que Mart resulti un destí operatiu pel comú de la humanitat, més enllà dels quatre milionaris de torn i altres ‘supermascles galàctis’ com l’antropòloga i activista Yayo Herrero va titllar a Musk"
Potser la qüestió, finalment, no és si hi hem d’anar o no, sinó com i perquè. No podem, com diu Musk, colonitzar Mart (la paraula en sí mateixa ja sona d’allò més malament) com si fos un planeta B, perquè no n’hi ha de planeta B, cal dir-ho ben clar. Si destruïm l’habitabilitat de la Terra, o com diu Musk, hem de fugir perquè hi ha una Tercera Guerra Mundial, no sembla que Mart resulti un destí operatiu pel comú de la humanitat, més enllà dels quatre milionaris de torn i altres ‘supermascles galàctics’ com l’antropòloga i activista Yayo Herrero va titllar a Musk en el molt recomanable Sense Ficció que TV3 va emetre sobre el planeta el passat dia 16. Potser Mart hauria de convertir-se en la nostra Antàrtida a l’espai, regit, com tots els objectes celestes, amb un nou tractat internacional —n’hi ha un però és de 1967— que reguli totes les activitats que s’hi facin. Un acord que deixi clar que preservar la Terra és l’objectiu nº1 i que l’exploració haurà de fer-se sota principis ètics consensuats, no només de cara als humans sinó també, per exemple, en cas de que es trobi vida a la superfície marciana. «La gent em demana que predigui el futur, quan tot el que vull fer és prevenir-lo. Millor encara, construir-lo», deia Ray Bradbury en un assaig de 1982. Doncs això.
