Segons l’antropòleg i sociòleg francès Bruno Latour, la separació entre natura i cultura és un dels elements fundacionals de la Modernitat que més greus conseqüències ha tingut per a la vida humana i per a la Terra.
La necessitat de superar les visions reduccionistes i obrir-se cap a visions més integradores o holístiques, es fa sentir clarament, des de fa temps, tant des de l’àmbit de la natura com de la cultura.
Una resposta des de la cultura va ser el primer Congrés d’humanitats ecològiques realitzat del 22 al 24 de maig a la Facultat de Filosofia de la Universitat Autònoma de Madrid (Cantobanco). Si el títol pot resultar un punt enigmàtic, el subtítol descriptiu era prou eloqüent: «Pensament, art i educació davant de la crisi i per a les transicions ecosocials».
L’interès que va despertar aquest congrés d’humanitats ecològiques es va fer palès en les més de tres-centes persones inscrites -amb una alta proporció de joves- el centenar de ponències rebudes, cosa que va obligar a afegir un tercer dia al programa inicial -que en tenia dos- així com per l’ambient que va generar i els compromisos adoptats en la declaració final.
"Els itineraris apuntaven als àmbits següents: ètica ecològica, estètica ecològica, imaginaris ecosocials, narratives no antropocèntriques, art i narratives audiovisuals, ecologia política"
El congrés es va estructurar en tres ponències marc i sis itineraris: Les primeres varen ser a càrrec de l’antropòloga Yayo Herrero, sobre ecofeminisme; la del filòsof francès Pierre Dardot, sobre la cosmopolítica dels comunals; i de la filòsofa belga Charlotte Luyckx, sobre ecologia integral i ecofilosofia. Els itineraris apuntaven als àmbits següents: ètica ecològica, estètica ecològica, imaginaris ecosocials, narratives no antropocèntriques, art i narratives audiovisuals, ecologia política, democràcia i economia ecològica. Cada matí i cada tarda, en cadascun d’aquests itineraris, s’aplegaven ponències breus que desembocaven en taules de debats. A més també s’hi varen presentar una colla de llibres vinculats amb les temàtiques que tractava el congrés, entre els quals escau destacar «Humanidades ecológicas, hacia un humanismo biosférico» obra col·lectiva dels docents del Màster d’humanitats ecològiques, sostenibilitat i transició ecosocial -un títol conjunt de les universitats Politècnica de València i Autònoma de Madrid, dirigit per Jorge Riechmann (professor de filosofia moral de la UAM) i José Albelda (professor de pintura a la UPV), un curs que, de fet, va ser el catalitzador del congrés.
A la sessió inaugural es va presentar la recent constitució d’una xarxa d’humanitats ecològiques a l’Estat espanyol, de la qual formen part, inicialment, tretze grups de recerca establerts a Aragó, Catalunya, Castella i Lleó, Comunitat de Madrid, Comunitat Valenciana, País Basc i Regió de Múrcia. De Catalunya en forma part el Grup de Recerca en Desigualtats en Salut, Ecologia (GREDS-EMCONET) de la Universitat Pompeu Fabra, i del País Valencià, el Grup de Recerca en Educació Científica i Formació del Professorat de Ciències de la Universitat de València.
Recta final del I Congreso Internacional de Humanidades Ecológicas. Aquí dejamos un breve resumen de las actividades: pic.twitter.com/Auda9J4hO7
— GHECO (@_GHECO_) May 24, 2023
A banda de les nacions espanyoles, el caràcter internacional del congrés es va limitar als dos ponents europeus esmentats i una dotzena d’exposicions breus de països europeus i hispanoamericans. De Catalunya, escau destacar les ponències de l’enginyer Ferran Puig Vilar, sobre la «Il·lustració radical Gaiana», que postula una ‘mesoreligió’ inclusiva, per catalitzar els canvis que haurien de fer les humanitats, les ciències biològiques i les econòmiques; la de la sociòloga Anna Clot-Garrell sobre «Les ruïnes de l’Antropocè: desferres i llegats» centrada en el cas d’estudi del berguedà, amb la cimentera Asland (1901-1971) i la central tèrmica de Cercs, (1971- 2011); i la de la filòsofa Marta Tafalla sobre el «Rewilding: un canvi de paradigma ètic i estètic». Entre les escasses ponències que varen aportar al congrés punts de vista no occidentals, escau destacar la d’Andrea Jaramillo, que va tractar de «Conrear les nostres decisions amb llavors de saviesa ancestral» a partir de comparances entre conceptes clau de les cosmovisions dels pobles indígenes iku i camëntsà, de Colòmbia.
"Charlotte Luyckx convida a abordar canvis, simultàniament, en cinc capes o estrats: el tècnic, el de capteniment social, el polític-econòmic, el filosòfic i l’espiritual"
La ponència de cloenda, a càrrec de la filòsofa Charlotte Luyckx, va sorprendre gratament per la claredat i inclusivitat. Amb tacte i elegància, va desbordar el marc materialista que havia predominat en el congrés, oferint una síntesi de les arrels i els reptes filosòfics de la crisi ecològica, a partir d’un concepte integrador, transmodern, democràtic i pluralista de l’ecologia integral.
Tot seguit, va convidar a abordar canvis, simultàniament, en cinc capes o estrats: el tècnic, el de capteniment social, el polític-econòmic, el filosòfic i l’espiritual. En l’estrat filosòfic va argumentar la necessitat de redefinir els conceptes de progrés i de desenvolupament a partir de l’exploració des de les arrels de l’extraviament contemporani: dualisme, positivisme, colonialisme, etc. En l’estrat espiritual, va abordar el sentit i les fonts de l’acció moral, que permetin escapar de la religió capitalista i reconnectar amb la sacralitat del món natural.
El gran repte -afirmà Luyckx- és integrar dos plans complementaris: el vertical i l’horitzontal. El primer pla convida a reconèixer una gradació de la consciència. Una ètica vinculada a l’ontologia permet corregir la immoralitat i incoherència de l’ètica biocèntrica. Altrament, sortir de l’antropocentrisme és sortir de l’alternativa humà/natura.
El segon pla és el que ens vincula amb la resta de la vida i de l’univers. Si el repte filosòfic és desenvolupar la consciència còsmica, el repte moral és conrear una esperança contrafàctica, independent de l’optimisme, vinculada a una forma de ‘coratge tràgic’, que no es pot decebre mai perquè no té expectatives, que toca una relació íntima amb la vida que podem escollir conrear, que ens dona la consciència i la força de lluitar sense negar la injustícia, el sofriment ni la mortalitat, enfrontant-nos amb la qüestió cabdal del sentit, i per tant convidant-nos a explorar les arrels ecoespirituals.
La declaració final del congrés, consensuada a la darrera sessió, remarca la voluntat de prendre’s seriosament la situació d’emergència ecologicosocial, i la necessitat de transformar a fons les entitats universitàries per tal que siguin capaces d’integrar una assignatura obligatòria de crisi ecosocial a totes les carreres. I concloïa afirmant la voluntat de convocar un segon congrés internacional d’ací dos anys. Ara caldrà veure quins centres d’educació superior i universitats del nostre país es fan ressò d’aquesta crida.
