L’empresa, que l’any 2015 va canviar el seu nom a Coemac, es troba actualment en situació de fallida. Els 3,5 milions d’euros en indemnitzacions que el Tribunal Suprem va obligar a pagar a l’empresa podrien no arribar mai a les víctimes i familiars.
Font: Getty Imatges.
Durant més de 90 anys, concretament entre 1907 i 1997, la fàbrica d’Uralita de Cerdanyola del Vallès va estar en funcionament de forma pràcticament ininterrompuda. Milers de treballadors van formar part de la plantilla d’una empresa que ha protagonitzat un dels casos de justícia ambiental més importants dels darrers anys a Catalunya i Espanya. “Quan era petit, el meu marit jugava amb els seus amics del barri a construir cabanes, joguines i fins i tot ninots de neu amb tota la pols d’amiant que quedava a terra. Ningú els va dir mai que tot allò podria posar fi a les seves vides”, explica la Remedios García, familiar d’una de les víctimes mortals del cas.
L'exposició a l'amiant, un material cancerigen utilitzat en els seus productes, va afectar no només a aquells que van treballar directament a la fàbrica, sinó també a molts residents propers i a les seves famílies. Malgrat que el marit de la Remedios mai no va treballar a la fàbrica, la proximitat de casa seva i el contacte directe amb els seus residus des de la infància el van convertir en una "víctima ambiental mortal" a conseqüència de contraure un mesotelioma, que és un dels càncers mortals vinculat directament a l'exposició a l'amiant.
“Es tracta d’una sentència històrica a Europa. És el primer cas de justícia ambiental relacionat amb l’amiant a tot el continent”, explica a Sostenible.cat Esther Pérez, advocada del Col·lectiu Ronda.
El mes de març de 2021 va ser una de les dates clau per al cas Uralita -una empresa que des de l’any 2015 es coneix com a Coemac. Una sentència del Tribunal Suprem reconeixia, després de gairebé deu anys de litigis que, a banda dels treballadors i víctimes directes, existien moltes altres persones afectades ambientals i domèstiques que no tenien una relació laboral amb l’empresa. Per primera vegada, un tribunal reconeixia la responsabilitat de l'empresa no només cap als seus empleats sinó també cap a les víctimes ambientals i domèstiques, un precedent important no només a Espanya sinó a tota Europa. El resultat: l’obligació de pagar 3,5 milions d’euros en matèria de compensacions. “Es tracta d’una sentència històrica a Europa. És el primer cas de justícia ambiental relacionat amb l’amiant a tot el continent”, explica a Sostenible.cat Esther Pérez, advocada del Col·lectiu Ronda.
El cas Uralita representa un dels episodis més foscos en la història de la justícia mediambiental i laboral a Espanya, especialment a Catalunya. Deixa en evidència les fallides sistemàtiques de la vigilància i regulació industrial, i les conseqüències devastadores que pot tenir per a la salut humana i el medi ambient. Lluís Sallés, ciutadà de Cerdanyola, n’ha estat una de les víctimes indirectes més afectades. En el seu cas, va perdre l’avi, el tiet i la mare. “Tots tres van morir de càncer a conseqüència de l’exposició a l’amiant. N’hi ha una quarta, la meva tieta, que encara no n’estem segurs, però podria ser la quarta de la família”.
Parcs, biblioteques i piscines finançats per l'Uralita
L’avi del Lluís, a més, tenia una implicació que anava més enllà de l'àmbit laboral. “Ensenyava als treballadors analfabets que arribaven a l’empresa a escriure i llegir. Era una època on l’empresa estava estretament lligada a les administracions públiques: es construïen biblioteques, parcs i piscines. Malgrat tot, ja hi havia informes en els quals quedava palesa la toxicitat dels materials amb els quals treballaven”.
A banda d’aquesta sentència hi ha més demandes que a hores d’ara encara segueixen el seu procés: més d’un centenar de persones es troben actualment en litigis contra l’empresa. Del total d’afectats, però, se’n desconeix la xifra.
Esther Pérez, del Col·lectiu Ronda, destaca la importància d'aquesta sentència. Tanmateix, assenyala que malgrat la victòria legal, les indemnitzacions econòmiques no han arribat a les víctimes. “Tot i que el suprem va imposar a Uralita l’obligació d’indemnitzar amb 3,5 milions d’euros per malalties i defuncions diversos veïns de Cerdanyola i Ripollet, el concurs de creditors impossibilita, a hores d’ara, que ningú pugui cobrar cap compensació”. A banda d’aquesta sentència hi ha més demandes que a hores d’ara encara segueixen el seu procés: més d’un centenar de persones es troben actualment en litigis contra l’empresa. Del total d’afectats, però, se’n desconeix la xifra.
A hores d’ara existeix una esperança en format de fons de compensació estatal que podria beneficiar a les víctimes, però la seva estructura i funcionament encara estan pendents de definició. “Aquest fons, que encara s’ha de veure com funcionarà, permetrà rebre compensacions no només als afectats pel Cas Uralita, sinó a totes les víctimes de l’amiant d’arreu de l’Estat espanyol”, subratlla Pérez. Aquest cas és un fúnebre recordatori de les conseqüències de la manca de vigilància industrial i de la urgent necessitat de justícia per als milers de víctimes. Encara que s'ha aconseguit un reconeixement legal, la batalla per una compensació econòmica i una capitulació completa continua en el que ja és un testimoni de rellevància internacional de la lluita per la justícia climàtica i laboral.
