Font: UAB
Totes les espècies aquàtiques de les desembocadures dels rius de la mar Mediterrània i de l'oceà Atlàntic estan contaminades per microplàstics, i els mol·luscs són els més afectats a causa de la seva capacitat de filtrar l'aigua
Els rius són una de les principals fonts de contaminació per microplàstics (de 5 a 0,0001 mm de mida) i nanoplàstics (menors de 0.0001 mm) als oceans. Els estuaris, en tractar-se de zones de transició entre els rius i el mar, són importants focus d'acumulació d'aquestes partícules, que es queden retingudes als sediments. Suposen una amenaça per als ecosistemes aquàtics per la seva capacitat de captar químics nocius de l'entorn, entrar a la cadena alimentària a través de la ingestió i bioacumular-se cap a nivells tròfics superiors, incloent-hi espècies de gran valor comercial.
Aquestes són les principals conclusions del projecte internacional i-plastic, en què participa l’Institut de Ciència i Tecnologia Ambientals de la Universitat Autònoma de Barcelona (ICTA-UAB), que ha analitzat la presència de micro i nanoplàstics als estuaris i a les costes adjacents.
Els microplàstics amenaçen els ecosistemes a les desembocadures fluvials
Les conclusions del projecte exposen que, de les espècies bivalves analitzades, el 85 % dels musclos i el 53 % de les ostres havien ingerit microplàstics. Els peixos marins dels estuaris (moll blanc, mullera platejada i mullera brasilera) estaven afectades en un 75 %, mentre que, a les zones costaneres properes a les desembocadures, el 86 % del lluç europeu i el 85 % de la llagosta noruega contenia microplàstics. Els científics expliquen que la contaminació per nanoplàstics pot ser encara més problemàtica que per microplàstics i pot representar un risc més gran per als organismes aquàtics, ja que poden travessar la membrana cel·lular i danyar-los en major mesura. Així s’ha detectat en el cas dels musclos.
“La contaminació és omnipresent als estuaris i a les costes adjacents, tant a les zones mediterrànies, tropicals com temperades”, indica Patrizia Ziveri, oceanògrafa de l'ICTA-UAB i coordinadora del projecte, que recorda que la quantitat de partícules acumulades al sediment ha augmentat a les darreres dècades al mateix ritme que la producció mundial de plàstics i que, des de l'any 2000, les partícules dipositades al fons del mar s'han triplicat.
Aquesta pol·lució suposa una amenaça global addicional per als sistemes d'esculls de corall a tots els nivells de profunditat, ja que provoca una reducció del creixement.
La contaminació és especialment elevada a prop dels centres urbans i de les àrees d'abocament de les depuradores d'aigües residuals, des d'on s'aboquen microfibres, el tipus de microdeixalla més comuna a les desembocadures. Quan arriben al fons marí, les partícules no es degraden per manca d'erosió, oxigen i llum. "Els plàstics de la dècada del 1960 romanen encara al fons del mar, i deixen empremta de la contaminació humana", indica Michael Grelaud, oceanògraf de l'ICTA-UAB i també coordinador d'aquest projecte subvencionat per JPI-Oceans, en què han participat universitats d’Itàlia, Portugal, el Brasil i Espanya.
Les partícules que no es dipositen al fons marí poden ser transportades pels corrents i marees a centenars de quilòmetres en pocs mesos. “Un microplàstic procedent de la desembocadura de l'Ebre, a la Mediterrània nord-occidental, pot arribar a Sicília, a Itàlia, en tan sols sis mesos”, indica Ziveri.
Els investigadors incideixen que la bioremediació (consistent a l'ús d'organismes vius per eliminar els contaminants de l'aigua) és una de les poques opcions viables per reduir la pol·lució dels entorns marins costaners. “Els experiments al laboratori van demostrar que diferents espècies d'animals filtradors van eliminar gairebé el 90 % dels microplàstics presents”, conclou.
10 DADES SOBRE MICROPLÀSTICS I NANOPLÀSTICS EN ENTORNS ESTUARINS