Un breu viatge a l’enigma de les papereres inexistents i els carrers nets.
Treballador de la neteja netejant els carrers de Tòquio just després d'un tifó | Getty Images
Fastiguejada per la humitat i calor extrema, vaig decidir fer un cafè latte en un got take away de plàstic, en un dels milers de 7-Eleven que hi ha a Tòquio. Me’l vaig beure de pressa, necessitava hidratar-me i també una miqueta d’energia. A més, sabia que just al costat del supermercat trobaria els contenidors que necessitava per treure’m de sobre aquell residu indesitjat però inevitable. I així va ser. En girar la cantonada vaig trobar diversos contenidors, tot i que no s’indicava enlloc el tipus de residu corresponent de cadascun. Així que els vaig obrir un a un fins que vaig trobar un amb ampolles de plàstic dins.
Satisfeta, vaig llençar el got de plàstic a dins i vaig tancar el contenidor: no hauria de carregar tot el dia amb aquell got i a més l’havia deixat on tocava. Just en aquell moment vaig començar a sentir a algú cridant darrere meu, en japonès. Era una dona en cotxe, que havia parat al meu costat per increpar-me perquè sembla que m’havia equivocat en la meva elecció.
A més de cridar-me, també em va fer una 'creu-kame' amb els braços (que al Japó vol dir: ho estàs fent malament). No entenia res. Ho havia fet bé. Què volia aquella dona? Ella seguia insistint, naturalment en japonès, i l’únic que vaig suposar que em deia és que aquell got no estava on li corresponia. Així que vaig obrir de nou el contenidor, el vaig agafar i vaig moure el cap endavant i endarrere diverses vegades volent dir: d'acord, ja ho he fet, ho sento… i marxa ja! Una dona japonesa va frenar en ple carrer i va increpar a una turista (considerant com són de discrets, li devia costar) perquè no estava llençant el got on tocava. Com a resultat, el got em va acompanyar fins a casa… Ara ja no tenia clar on llençar res i no volia tornar a passar per una escena similar.
Bé, aquesta anècdota em permet explicar algunes coses que em van sorprendre del Japó, en l'àmbit ambiental. Però comencem pel principi: aquest estiu he fet un viatge excedit en carboni a l'altra banda del planeta. Molt original anar-hi quan està més de moda (des de la pandèmia) i poc recomanable fer-ho a l’estiu (per la calor humida). Però tant se val. Ha valgut la pena encara que sigui només per adonar-me que mai podrem tenir uns carrers tan nets com els del Japó o ser tan educats i servicials o mantenir un ordre i minimalisme com el de la societat nipona. Naturalment, ho dic generalitzant, ja que excepcions es troben arreu.
«El segon dia ja estàvem buscant a Internet per què no tenen papereres i vam trobar que l’any 1995 va haver-hi cinc atacs coordinats amb gas sarín al metro de Tòquio, fent servir les papereres»
Suposo que deu ser deformació professional, però tinc l’estranya mania de fixar-me molt en com és una ciutat o cultura que descobreixo, també a escala ambiental: el menjar està envasat als supermercats?, els carrers estan nets?, com són els seus contenidors de la brossa?, abusen del menjar per emportar?, tenen l’aire condicionat sota zero?, com es desplacen?, les voreres són amples?, on aparquen els cotxes?, els seus sistemes constructius són eficients?, pateixen de pobresa energètica?, com són els seus parcs?
És esgotador respondre a totes aquestes preguntes, però quan tens dies per conèixer un nou lloc, resulta difícil no fixar-se en com es viu en aquest lloc. De fet, és el més interessant. Més que visitar els seus monuments després de cues infernals. El millor és el camí fins a arribar al monument en qüestió.
El fet de poder estar pràcticament un mes en un país et permet viure una setmana a ciutats com Tòquio, Kyoto o Osaka, entre d’altres. No és massa temps per entendre una ciutat, és clar, però et dona certes pistes sobre la cultura del país en qüestió. En el cas del Japó, veníem amb els deures fets i havíem llegit bastant sobre com són i per què, i de seguida vam trobar la resposta a les primeres preguntes que ens vam fer: per què no hi ha papereres, com pot ser que els carrers estiguin tan nets, per què ho deixen tot sense lligar al carrer (bicicletes, plantes, etc.)
Pel que fa al tema de les papereres, de seguida vam notar la seva absència i vam optar (després de la meitat del dia amb una ampolla de plàstic buida d’aigua a la mà a la qual quasi adoptem, esperant una paperera o similar) per anar guardant tot el que fèiem servir d’un ús i llençar-ho en arribar a casa. El segon dia ja estàvem buscant a Internet per què no tenen papereres i vam trobar que l’any 1995 va haver-hi cinc atacs coordinats amb gas sarín al metro de Tòquio, fent servir les papereres. A partir de llavors, van optar per no fer-les servir tant. Tampoc al carrer.
Papereres hi ha… peró son al costat de les màquines expenedores de begudes de mil colors o a la sortida dels supermercats tipus Lawson o 7-Eleven. Però ja està! I estan saturades! En arribar a casa tens dues opcions: reciclable o cremable (burnable). Res més. Sincerament, no tinc ni idea de com reciclen o gestionen els residus al Japó: sembla incineren molt i reciclen una part, però no gaire. Pel que fa a allò que es pot veure a simple vista, sorprèn molt que el concepte de lloc on llençar brossa pràcticament no existeixi. I més en un país on lamentablement el take away està a l’ordre del dia. I molt.
« Els japonesos solen portar una bossa a la motxilla o similar on van guardant tota la brossa que generen durant el dia per, un cop a casa, llençar-la »
Però llavors, si hi ha tant plàstic d’un sol ús circulant i no hi ha papereres ni contenidors, com pot ser que els carrers estiguin tan nets? Doncs, d’una banda, i a escala pràctica, perquè els japonesos solen portar una bossa a la motxilla o similar on van guardant tota la brossa que generen durant el dia per, un cop a casa, llençar-la (com ja fèiem nosaltres des del primer dia).
Per l’altra banda, llençar brossa pel carrer al Japó està prohibit i et poden arribar a posar una multa de fins a 30.000 iens (ara uns 186 euros). Però l’aspecte clau crec que és més cultural.
El sentit de col·lectivitat que tenen és molt alt, i qualsevol acte que pugui afectar el conjunt del país els afecta directament. Fins i tot, la seva imatge. És a dir, els japonesos no volen que parlin malament d’ells o que la seva societat sigui titllada de bruta, en aquest cas. Es tracta d’una mentalitat de ‘gran família’ i ningú vol perjudicar a la seva família, no? De fet, no només no embruten els espais comuns sinó que no delinqueixen perquè més enllà de la part punitiva (que és important), si ho fan estan deixant malament al seu país.
Costa d’entendre, però partint d’aquí, estem a anys llum de comportar-nos així. No tenim aquesta construcció cultural d’unitat. Aquí cadascú va a la seva i no ens importa si es parla malament de la nostra ciutat o el nostre país. A veure, sí que ens importa però no prou per a no llençar un paper a terra o reciclar bé o fer bé la cua per entrar al vagó del metro. I tot i que també ens pot caure una multa si deixem un moble al carrer quan no toca, ho seguim fent més enllà de llençar burilles de cigarretes, plàstics diversos i, fins i tot, restes de menjar.
«Llençar brossa pel carrer al Japó està prohibit i et poden arribar a posar una multa de fins a 30.000 iens»
El context en el qual viuen al Japó fa possible que ningú se salti cap norma, com reciclar bé o mantenir el carrer net. Això provoca que la gent respecti aquest acord no escrit de manera natural, sense que suposi un esforç: no hi ha una altra manera de fer-ho. Aquí, a casa nostra, també ha canviat el context en què vivim. Abans no era estrany veure a gent buidar el cendrer de burilles del cotxe en ple carrer. Ara això no es veu. O persones llençant brossa pel carrer de manera habitual. Ara, almenys, la gent dissimula en fer-ho. Alguna cosa ha canviat. El context afavoreix que la gent cuidi el carrer perquè és un espai públic i és de tothom, i d’alguna manera això va arribant a la ciutadania.
Està clar que no tenim la mentalitat nipona ni crec la tinguem mai perquè la seva cultura i la nostra no tenen res a veure. I en molts aspectes, que no toca citar ara, ho agraeixo. Però pel que fa a la seva consciència col·lectiva, els envejo. Aquí l’individualisme encara mana i ens allunya de pensar i actuar per la comunitat. Perquè, ens agradi o no, això no és el Japó.