Estem en un moment d’arribada de més i nous temporals i de crisi de biodiversitat.
Si els fenòmens extrems passaven cada 100 anys, ara pa freqüència es podria reduir a 50 anys o menys. Foto: Vladimir Zapletin, Getty
Sovint associem el canvi climàtic amb l’augment de temperatures que està sofrint el planeta, però ens oblidem que el canvi de clima també porta associades més pluges torrencials i aiguats. Ja ho estem veient aquesta tardor, que s'han inundat un gran nombre de països europeus i algunes tempestes han anat impactant a Catalunya, però és important remarcar que no es tracta d’un cas puntual i cada cop anirà a més. Segons els científics i les científiques, «el canvi climàtic comporta que hi hagi una freqüència més alta d’aquests esdeveniments climàtics extrems; si abans passaven cada 100 anys, ara podrien passar cada 50 anys o menys», explica la investigadora del CREAF Annelies Broekman.
Un dels casos més ressonats al respecte a Catalunya va ser el temporal Glòria del 2020, una llevantada històrica que durant tres dies va impactar el país i va tenir efectes molt greus sobre la població, com per exemple passeigs marítims enfonsats, classes cancel·lades, camps de cultiu ofegats i, fins i tot, una tretzena de morts. En aquest cas, l’anormalitat provenia de la intensitat del temporal, ja que les gotes fredes per si mateixes són normals a la Mediterrània durant el gener. El problema, però, és que el canvi climàtic, a més de la freqüència, augmenta la virulència dels esdeveniments climàtics extrems i el Glòria va marcar un precedent. Al respecte, Broekman, adverteix que és el moment “d’assumir que això passarà cada cop més i proposar accions per adaptar-nos-hi i minimitzar els efectes”.
Com podem enfrontar-nos a més Glòries? El primer pas és replantejar-nos quines activitats han de passar obligatòriament a primera línia del mar i de quines podem prescindir, així l’exposició a aquests conflictes és menor. I el mateix passa amb les planes d’inundació; hem d’anar un pas més enllà dels cartells que anuncien crescudes sobtades perquè els cotxes no hi aparquin i replantejar-nos quins usos tenen. A més, un altre punt molt interessant que destaca l’experta del CREAF és la reconstrucció del que s’ha malmès: «un cop els temporals han destrossat determinades zones, caldrà redissenyar-les perquè no passi més i implicar-hi la ciutadania, perquè comporta uns costos econòmics importants i que aniran en augment».
Platges com escuts
A banda de les decisions de tipus més urbanístic, la natura també té un paper important en l’adaptació als fenòmens climàtics extrems. Un sistema litoral sa, amb platges ben conservades, és una barrera física per a les grans onades dels temporals marins, perquè evita que arribin de manera tan forta a la ciutat. A més, les platges tenen un efecte tamponador: les dunes ajuden al fet que l’aigua es filtri al sòl i torni a circular correctament perquè la inundació no sigui tan greu ni persistent en el temps. Malauradament, l’estat del litoral català és crític i tenim unes costes cada cop més erosionades, que van perdent sorra i que difícilment la recuperen. Això no vol dir només que ens quedem sense espai per la tovallola, com és evident quan arriba a l’estiu, sinó que també perdem aquest escut natural davant els temporals.
«Fer més espigons, dics o revestiments són mètodes intrusius que segueixen perjudicant la costa i els cicles naturals que s’hi donen»
Un altre dels beneficis d’uns ecosistemes costaners sans és que són un petit oasi de biodiversitat moltes vegades en mig de ciutats. Per exemple, l’Observatori de papallones metropolitanes mBMS ha trobat en els seus seguiments anuals d’aquests lepidòpters a l’Àrea Metropolitana de Barcelona que les comunitats de papallones que viuen a les platges de ciutats són diferents de les dels parcs i jardins i presenten algunes espècies que en altres llocs són escasses. Així que podríem dir que conservar les platges és sinònim de conservar petites reserves naturals. A més a més, i a banda dels insectes, també s’hi allotgen espècies endèmiques d’ocells i de flora molt ben adaptada a la salinitat, entre d’altres.
Evidentment, recuperar la salut dels ecosistemes costaners no és una tasca fàcil, però sí urgent si considerem que precisament estem en un moment d’arribada de més i nous temporals i de crisi de biodiversitat. Les solucions, segons indica Broekman, “han de passar per recuperar la natura que ens protegeix i evitar caure en els paranys del tecnooptimisme. Fer més espigons, dics o revestiments són mètodes intrusius que segueixen perjudicant la costa i els cicles naturals que s’hi donen. Hem de pensar a restaurar el funcionament de l’ecosistema a llarg termini. Per exemple, cal assegurar-se que els rius poden arribar correctament al mar fent el transport de sediments que pertoca o que no ens posem a edificar en la zona de dunes de la platja, com ha vingut passant històricament”. És per això que fa anys que s’ha aprovat a l’estat espanyol un protocol de gestió integrada per a la costa mediterrània, però les passes són encara lentes.
Un delta sota aigua
Una prova latent del que passa quan arriben els temporals a zones amb la costa debilitada és el que està passant a l’Ebre. Durant el Glòria, però també en altres grans tempestes, moltes zones del Delta de l’Ebre van quedar inundades. Per exemple, la barra del Trabucador va quedar totalment coberta per aigua i els vaixells pesquers i les plataformes muscleres no hi van poder treballar. Una de les causes és que tot aquest ecosistema està molt sobreexplotat, sobretot per l’ús intensiu de l’aigua per agricultura intensiva i indústria que es fa en tota la conca de l’Ebre. Això provoca que no hi hagi una bona arribada dels sediments fins al delta i les seves dunes i platges i que no ens puguin aportar els beneficis d'escut contra els temporals, com ha denunciat en nombroses ocasions la Plataforma de Defensa de l’Ebre.
Ara que des de la Comissió Europea s’està recalcant que necessitem restaurar la nostra natura per complir l’objectiu del Marc Global Kunming-Montreal de recuperar un 30% dels ecosistemes malmesos, sembla un bon moment per replantejar cap a on volem que vagi el nostre ecosistema litoral i incloure-ho en aquests plans d’acció. Hem de decidir si volem tenir cases i hotels a primera línia de mar o si, en canvi, volem apostar per recuperar la natura “protectora” i minimitzar els efectes dels aiguats, dels temporals i d’altres esdeveniments climàtics extrems que està clar que vindran. Hem de decidir si, com hem acostumat a fer en el passat, pensem només en els beneficis a curt termini o si ara ja estem disposades a apostar per mesures de futur.
