Jardins de pluja i altres propostes per adaptar les ciutats a les inundacions i reconstruir les afectades

Aquest resportatge publicat pel CREAF parla amb les seves investigadores Mariona Ferrandiz, també professora de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) i co-creadora del projecte Replantegem, i l’Annelies Broekman, investigadora del CREAF i experta en aigua i canvi global, que insisteixen en l’ús de solucions basades en la natura, com són els jardins de pluja, i evitar el formigó per minimitzar futurs impactes a les zones urbanes. Així mateix,  proposen alguns criteris que s’han de tenir en compte ara que s’està començant amb la n  reconstrucció de les localitats afectades i els voltants. 

Fer les ciutats més resilients davant els fenòmens climàtics extrems és un repte complex i no hi ha una única resposta, però segur que cal integrar la natura; fer-ho amb base científica pot ajudar molt. Mariona Ferrandiz

“Fer les ciutats més resilients davant els fenòmens climàtics extrems és un repte complex i no hi ha una única resposta, però segur que cal integrar la natura; fer-ho amb base científica pot ajudar molt”, explica Ferrandiz. Més enllà de les zones urbanes, també s’ha d'analitzar amb perspectiva tot el conjunt de la conca, “ja que una riera pot inundar una població que es localitza a molts quilòmetres de distància i, per tant, també és important aplicar mesures a escala de paisatge”, afegeix Broekman. 

Riu amb bosc de ribera. Imatge de domini públic

Menys ciment, més verd i més drenatge

Una de les mesures per adaptar les urbs implica crear més espais verds a la ciutat, com per exemple als parcs, jardins o boscos urbans. El motiu és que el sòl de les zones verdes és porós i actua com una esponja capaç d’absorbir l’aigua quan plou; també les arrels d’arbres i arbustos ajuden a retenir-la. En canvi, el ciment és impermeable i, per tant, no reté l’aigua quan plou, que s’acumula i circula molt més ràpidament. Segons Ferrandiz, “com més infraestructura verda hi hagi, més es minimitza el risc que s’inundin carrers i edificis”. Pel que fa a l'elecció d’espècies per plantar s’han de prioritzar arbres i plantes que estiguin adaptades a les condicions locals i que tinguin més resistència a les condicions climàtiques extremes.

Una altra acció que cal tenir present és implementar sistemes de drenatge sostenible (SUDs). Per exemple, hi ha paviments que imiten al “sòl natural” i són permeables. També es poden construir llambordes intercalades amb vegetació o blocs de formigó amb espais que ajudin a reduir el volum d’aigua. Un altre exemple enfocat a l’aigua són els ‘jardins de pluja’, construccions enmig de la ciutat que tenen una lleugera depressió amb plantes i que s’omplen d’aigua quan plou; aquests jardins es componen d’espècies de plantes resistents tant a la sequera com a l’excés d’aigua. Un altre cas de SUDs són les zones humides urbanes, àrees inundades de forma controlada on s’utilitzen plantes aquàtiques per filtrar l’aigua de l’escorrentia quan plou, plantar vegetació als marges dels carrers o promoure els sostres verds per canalitzar i filtrar la pluja.

A les vores dels rius que circulen per dins la ciutat, és necessari plantar arbres que puguin fer arrels profundes i que siguin estables quan hi ha elevats cabals d'aigua. Una bona opció són les espècies pròpies del bosc de ribera, com ara el pollancre, l’avellaner o el saüc.

Pel que fa a les zones al costat dels rius que circulen per dins la ciutat, és necessari plantar arbres que puguin fer arrels profundes i que siguin estables quan hi ha elevats cabals d'aigua. En aquest cas, una bona opció són les espècies pròpies del bosc de ribera, com ara el pollancre, l’avellaner o el saüc. També és recomanable plantar vegetació allà on pot haver-hi risc de despreniments de terra, ja que amb les seves arrels ajuden a compactar el sòl i evitar que s'erosioni.

Respecte a les àrees costaneres, també s’han de recuperar les dunes i plantar vegetació autòctona que les ajuden a consolidar-se, “d’aquesta manera, si hi ha un temporal podrà inflitrar l’aigua i farà de barrera natural de contenció”, explica Broekman. Un cas d’èxit ho ha engegat Malgrat de Mar, que al 2001 va començar a revegetar amb psammòfiles a la platja de la Conca i planteja un procés gradual de renaturalització dels trams de passeig marítim repetidament afectat pels temporals.

Una conca viva 

A banda d’aquestes propostes, més enfocades a les ciutats, també s’ha d’analitzar el conjunt de la conca hidrogràfica i apostar per renaturalitzar-la amb criteris d'adaptació a la crisi climàtica i que poden mitigar la inundació i reduir el risc que l’aigua arribi a les poblacions. Per exemple, algunes de les solucions inclouen millorar l’estat dels boscos de ribera, que viuen a la vora dels rius, o crear espais de laminació d’avingudes - zones inundables al costat del riu-, perquè l’aigua es desviï cap aquí si hi ha una pluja torrencial, respectar antics barrancs i no impermeabilitzar-los, restaurar els deltes i zones humides i també fer una gestió de boscos adaptativa a les capçaleres del riu, “perquè compleixen la seva funció de regulació hídrica”. També cal avaluar a quines activitats es destina el sòl - agricultura, turisme, urbanisme o indùstria- i apostar per models més adaptatius, com ara l’agricultura regenerativa, que recupera la salut del sòl i per tant la seva capacitat de retenir aigua. En definitiva, “evitar inundacions va més enllà de gestionar l’aigua, s’ha de gestionar també l’ús del sòl”, alerta Broekman.

Restaurar les rieres i els rius també és important per frenar crescudes i possibles desbordaments. En aquest cas, sempre tenint en compte que s’ha d’evitar al màxim la canalització i dics de contenció. Annelies Broekman

Restaurar les rieres i els rius també és important per frenar crescudes i possibles desbordaments. En aquest cas, sempre tenint en compte que s’ha d’evitar al màxim la canalització i dics de contenció, “que a més, donen una falsa sensació de seguretat, i quan hi ha inundació l’aigua s’estanca i no pot tornar al riu”, explica Broekman. En canvi, s’ha de mantenir un riu viu i dinàmic, que pugui crear meandres –corbes en el curs del riu– que fan que l’aigua hagi de recórrer una distància més llarga i zigzaguejant, la qual cosa disminueix la seva velocitat, permet que l’espai es vagi desaiguant progressivament i evita que es concentri massa aigua en una mateixa zona. “A més, també s’ha d’afavorir la biodiversitat, ja que la vegetació també actua com a una esponja que absorbeix l’aigua, ajuda a mantenir el sòl compacte gràcies a les seves arrels i reté sediments”, puntualitza Ferrandiz.

Un altre punt crític és paralitzar i revisar nous projectes d’infraestructures que estiguin a prop de zones inundables, com ara la costa, els rius o les rieres, perquè tot i que es puguin prendre mesures per minimitzar desbordaments, no es pot suprimir el risc. 

Canal del Riu Turia després de la DANA a València. Imatge de domini públic

Reconstruir amb criteri

Començar a reconstruir les zones afectades és un repte, però cal fer-ho pensant en l’adaptació, perquè aquests temporals en aquestes zones seran cada cop més freqüents i virulents. S’ha de fer amb una nova mirada i sempre s’ha d’acompanyar amb  criteri científic. “El primer pas és no caure en els mateixos errors, posant-se a reconstruir les coses tal com estaven abans de la riuada. També necessitem canviar els protocols de reconstrucció, ja que les ajudes per reconstruir s’han de fer servir en pocs mesos i es pot caure en una reconstrucció ràpida que repeteixi els patrons que ja han donat lloc als efectes devastadors de la DANA. Per aquest motiu, les expertes recomanen tenir temps per avaluar si les construccions que s'han destruït continuen sent necessaris o no, per si es pot naturalitzar algun espai, i estudiar l'impacte ambiental de les noves construccions i la seva resiliència, sobretot des de la mirada de l'adaptació, “perquè poden ser zones on es tornin a viure inundacions en un futur”, adverteix Broekman. Ambdues expertes coincideixen en que una altra peça fonamental és treballar i escoltar la comunitat per dissenyar aquests nous espais, per una banda, per augmentar la consciència sobre els beneficis de les solucions basades en la natura i, per l’altra, per tenir en compte les seves necessitats.

En aquest sentit, sempre és positiu inspirar-se en llocs i projectes on ja s’estan implementant solucions que podem aprendre. Per exemple, a Sant Boi del Llobregat s'està co-dissenyant algun espai que està pensat per a la retenció d'aigua a través de la iniciativa Sant Boi Respira + Verd, amb la participació del CREAF. Així mateix,, al projecte europeu CARDIMED, del qual el CREAF és soci, s’està fent recerca per prevenir inundacions a la ciutat italiana de Catania, que té un doble repte: aprofitar l’aigua en èpoques de sequera extrema i també evitar inundacions per pluges torrencials cada cop més freqüents. “Allà s’està construint un jardí de pluja que ajuda a absorbir l’aigua quan plou i, alhora, omplir els aqüífers”, explica Ferrandiz.  Més enllà d’aquest projecte, la ciutat de Rotterdam als Països Baixos també ha començat a redissenyar la ciutat i fer-la a prova d’inundacions.

“Hem d’apostar per fer paisatges més resilients, transformar el territori i minimitzar el risc. Per fer-ho la natura és clau”, finalitzen.