En una època en què la majoria de zoos servien només per entretenir el públic, el zoo de Durrell va néixer amb una missió clara: salvar espècies de l’extinció
El zoo de Jersey va ser inaugurat el 1959 a l’illa de Jersey (canal de la Mànega).
Foto: Gerald Durrell amb un exemplar de lemur jove.
El 1979 vaig tenir la sort de conèixer Gerald Durrell mentre estudiava titís del Brasil al zoo de Jersey. Havia anat al Regne Unit cercant una direcció de tesi en Etologia, i arribar a un zoo on tothom coneixia profundament espècies desconegudes per mi, amb projectes de conservació in situ, va ser apassionant. Durant aquells mesos també vaig treballar amb tots els cuidadors i d’ells vaig aprendre molt sobre la cura i conservació de moltes espècies i sobre la filosofia del zoo.
La instal·lació ocupava una antiga casa pairal que allotjava l’habitatge d’en Durrell, el zoo i un apartament per a estudiants i investigadors. Viure, treballar i fer recerca al zoo de Jersey va ser una experiència transformadora que em va marcar per sempre.
Gerald Durrell, nascut a l'Índia el 1925, és un autor molt reconegut pels seus llibres autobiogràfics, des de la infantesa a Corfú (La meva família i altres animals), fins als seus viatges descobrint i recollint animals arreu del món i la creació del famós Zoo de Jersey. Durant aquests viatges, va començar a preocupar-se pels problemes que afectaven la fauna global i va impulsar la conservació liderada pels zoològics. L’èxit dels seus llibres li va permetre fundar el seu propi zoo.
El zoo de Jersey, inaugurat el 1959 a l’illa de Jersey (Canal de la Mànega), va ser innovador i revolucionari. En una època en què la majoria de zoos servien només per entretenir el públic, amb poca educació i gairebé cap cria en captivitat amb fins conservacionistes, el zoo de Durrell va néixer amb una missió clara: salvar espècies de l’extinció. Però la seva visió va anar sempre més enllà: un zoo havia de funcionar com una petita universitat de conservació, amb cuidadors científics, recerca integrada, esperit educatiu i programes de camp. Aquesta idea va canviar per sempre el model de zoo, inspirant institucions arreu del món.
El 1963, Durrell va fundar la Jersey Wildlife Preservation Trust (JWPT), una fundació encarregada de gestionar el zoo i dur a terme tasques conservacionistes a escala mundial. Tretze anys més tard (1976), el zoo de Jersey ja desenvolupava programes de cria per a espècies en perill com el lloro amazònic de Santa Llúcia, diversos faisans i l’os d’ulleres. I després d’un viatge a Maurici, Durrell va portar espècies amenaçades com la ratapinyada de Rodrigues, el colom rosa, el llangardaix de Telfair i el geco de Guenther. Aquests animals van ser criats i estudiats amb gran dedicació, dissenyant recintes i dietes adaptades per garantir el benestar animal.
Avui, els principals zoos del món segueixen aquest model d’integració entre les habilitats dels cuidadors, el benestar animal, la recerca i la pràctica conservacionista
El Zoo va contribuir activament als avenços en la cura i benestar animal publicant els seus descobriments en llibres i revistes especialitzades i participant en congressos i editava la seva pròpia revista científica, The Dodo.
La Fundació va adquirir l'any 1979 una propietat veïna per crear un centre internacional de formació, l’Acadèmia de Conservació Durrell, que ha acollit més de 7.000 estudiants i científics de 149 països. Durrell també va impulsar la participació directa dels cuidadors en projectes de camp. Un dels primers grans èxits va ser el del falcó de Maurici, que estava al límit de l’extinció amb menys de dotze exemplars en llibertat. Gràcies a un programa de cria i reintroducció, avui n’hi ha més de 800. També a Maurici, la Fundació va liderar la restauració de l’ecosistema de Round Island, un dels primers projectes de rewilding, molt abans que el concepte fos conegut.
Avui en dia, els principals zoos del món segueixen aquest model d’integració entre les habilitats dels cuidadors, el benestar animal, la recerca i la pràctica conservacionista. Juntament amb el falcó de Maurici, espècies com el bisó europeu, el cavall de Przewalski, l’òrix àrab, l’addax, el tamarí lleó daurat, o el xarxet de Madagascar han estat salvades de l’extinció gràcies a aquest enfocament integrat. Aquest és el llegat de Gerald Durrell.
Durrell va morir el 1995, als 70 anys. En honor a la seva obra, la fundació va ser rebatejada com a Durrell Wildlife Conservation Trust.
