[AULA D'ECOLOGIA] El delicat equilibri de la Mediterrània

Més informació sobre l'aula d'ecologia, aquí. El Mediterrani ha estat el protagonista de la conferència del 14 de març, dins del cicle Aula d'Ecologia, que promou l'Ajuntament de Barcelona. Javier Romero, doctor i professor del departament d'Ecologia de la Universitat de Barcelona, ha conduit una sessió de caire molt divulgatiu i ha advertit d'entrada, per als no iniciats en oceanografia, que tot considerant l'elevada complexitat d'un espai com el Mediterrani no faria pas "una llista de problemes" sinó que exemplificaria amb dos casos concrets el difícil equilibri dels ecosistemes marins sota la pressió humana: la qualitat de les aigües de la costa amb el procés d'eutrofització, d'una banda, i les espècies introduïdes, de l'altra. Equilibri natural Javier Romero ha començat amb una caracterització del Mediterrani. En primer lloc n'ha destacat la petita dimensió, fet que propicia una interacció molt gran amb les masses continentals que l'envolten. La pressió humana és important, degut a l'alta densitat de població que s'agrupa a les costes, una distribució de nuclis habitats que no té lloc en altres mars com el Bàltic. A més, ha recordat que "aquesta població encara augmenta més a l'estiu amb l'afluència del turisme". El Mediterrani s'ha considerat durant molt de temps "un oceà en petit" Romero ha assenyalat que això ha permès als experts "estudiar certes dinàmiques marines a petita escala, que han servit per fer models que ajudin a entendre el que passa a escala més gran" De fet -i aquest seria un punt d'interès majoritari- el Mediterrani presenta un cert equilibri natural, tot i la pressió que rep des de diversos punts de vista. El conferenciant ha detallat aquest darrer aspecte amb informacions poc conegudes pel públic en general com el fet constatat que del Mediterrani s'evapora més aigua que la que acaba rebent a través de la pluja i les aportacions fluvials. La pèrdua d'aigua del nostre mar és compensada amb l'entrada d'aigües de l'Atlàntic per l'estret de Gibraltar. Són unes aigües que circulen per tot el Mediterrani tant en moviments horitzontals com verticals, aquests darrers -amb intercanvi d'aigua de superfície cap les profunditats i viceversa- tenen molta rellevància, ja que garanteixen l'aportació de nutrients a les zones més superfícials, on són més escassos i , al mateix temps fan arribar oxígen a les parts més fondes on també és més difícil de trobar-ne. Aquest intercanvi d'aigües fa que la vida pugui sostenir-se en les capes menys profundes, tot i així segons Javier Romero "el Mediterrani és poc productiu en comparació a altres mars". El problema de l'eutrofització Els nutrients -sals minerals- són bons per a la vida però un excés comporta certs problemes. L'eutrofització és el procés d'increment de presència de sals minerals en l'aigua que provoca un creixement massiu dels organismes i una reducció de l'oxígen amb la conseqüent mort posterior dels organismes. Javier Romero ha comentat alguns dels efectes de l'eutrofització com la pèrdua de comunitats d'interès ecològic, l'increment del fitoplàncton tòxic i la disminució de la qualitat visual de les aigües. Aquí ha fet un incís per dir que potser, ecològicament, aquest no era el més greu en comparació al dany a la biodiversitat però que "per la seva repercussió econòmica era un efecte que solia rebre molta atenció ja que toca de ple al turisme". A la conca mediterrània els casos més importants eutrofització s'han donat a punts de la costa valenciana, de la catalana - exactament on moren el Besòs i el Llobregat- a la desembocadura del Roine, a Tunísia i molt especialment a la desembocadura del riu Po, a l'Adriàtic. En aquest cas -ha detallat Romero- "hi hagut episodis on el color de l'aigua ha provocat una deserció dels turistes". Espècies introduïdes Romero ha qualificat les espècies introduïdes de "contaminació biològica". Ha exemplificat la qüestió amb el cas de la caulerpa taxifolia, un tipus d'alga que en el seu moment va arribar a tots els noticiaris i va ser batejada mediàticament com a "alga assassina". Les hipòtesis sobre l'arribada, supervivència i extensió d'aquesta espècie apunten cap a un aquari de Monaco a finals dels anys 80, això explicaria la seva primera apaicició precisament en aquestes zona, des d'on es va estendre pràcticament per tota la costa mediterrània francesa. Romero ha destacat que la progressió de la caulerpa taxifolia durant uns anys va ser exponencial, però ha volgut matisar -contra les alarmes que es van disparar en el seu dia- que "si bé l'expansió continua, les conseqüències no han estat tan dramàtiques com les que alguns deien, ara fa uns 10 anys, que serien" Tot i així, ha fet perdre biodiversitat i la riquesa d'un fons marí variat que, per culpa d'aquesta espècie, s'ha fet en certs indrets més monòton. El fenomen de les espècies introduïdes ha viscut una enorme progressió en el darrer segle. Els registres històrics assenyalen que entre 1877 i 1900 només es van introduir cinc noves espècies al Mediterrani; en canvi en el període que va de 1976 fins al 2000 les introduccions van ser 79. "En realitat -ha exposat Javier Romero- no és tan fàcil que una espècie introduïda sobrevisqui, només ho aconsegueix ente un 5% i un 10% el que passa és que a força d'anar insistint amb aquestes actituds equivocades generem un risc important d'alteracions dels ecosistemes del Mediterrani". La caulerpa taxifolia i la seva virulència reproductiva ha estat una excepció, però és un avís sobre el què podria passar en el futur, si no es procedeix amb més sentit de la responsabilitat.