Bali acull el debat polític sobre el canvi climàtic

La paradisíaca illa de Bali, a Indonèsia, és famosa sobretot per les seves platges, encara que molta gent també recorda el terrible atemptat que la va sacsejar ara fa cinc anys. Però durant les properes dues setmanes se'n sentirà a parlar per la Cimera de les Parts de la Convenció de l'ONU sobre el Canvi Climàtic que comença dilluns 3 de desembre i que reunirà, a Nusa Dua, més de 15.000 delegats de 150 països, per tal d'acordar una reducció global de les emissions de gasos d'efecte hivernacle. El que es negociarà aquests dies són les mesures que ha de prendre la comunitat internacional un cop el Protocol de Kyoto caduqui el 2012. La idea és tenir un recanvi per al primer de gener del 2013, i no perdre ni un sol dia en la lluita per frenar l'escalfament global. Bones expectatives però acords complexos La Cimera de Bali comença fortament pressionada per tot un any de notícies referents al canvi climàtic: l'Informe anual de l'IPCC ha aconseguit un ressò inimaginable a escala mundial a mesura que anava publicant les seves previsions i recomanacions, l'Acadèmia del Nobel -i la de Hollywood- han premiat els esforços de conscienciació, i la setmana passada el Programa de les Nacions Unides pel Desenvolupament dedicava el seu propi Informe anual a preveure'n les conseqüències socioeconòmiques. A Bali, a diferència de Kyoto, el món ja està convençut que el canvi climàtic és una realitat i que s'ha d'actuar per mitigar-lo. Ja no hi ha cap país -ni tan sols els EUA- que el negui, i la societat civil i els mitjans de comunicació posaran llum i taquígrafs a tot el que es digui, dificultant les tàctiques dilatòries o les mitges tintes. D'altra banda, el nou mandatari australià ha començat els tràmits perquè el seu país pugui ratificar el protocol de Kyoto. Això podria ser un fet a finals del mes de març. Però ara, per contra, l'acord que s'ha de prendre és molt més complex que el de fa deu anys. Llavors, els països més contaminants eren una minoria. Avui la Xina és la nació que més CO2 -en nombres absoluts- llença a l'atmosfera, i no té cap sentit un acord que no obligui les economies emergents. I és clar, com més països hagin de contraure obligacions més complicats seran els acords. Una visió global Des dels Acords de Kyoto i el tercer informe de l'IPCC, ja encaminats a intentar frenar les emissions de gasos d'efecte hivernacle, aquests no només han augmentat, sinó que ho han fet per sobre de les previsions més pessimistes. I encara una altra dada negativa: la intensitat energètica -el consum energètic necessari per a cada unitat de producció- que venia millorant de forma ininterrumpida durant els darrers 150 anys, també ha empitjorat. L'entrada en escena de les economies emergents, amb una potència i una velocitat que ningú havia previst, n'és una de les raons. Sobretot Xina i Índia, encara que també altre països com Brasil, Indonèsia i, fins i tot, Sud Àfrica es mouen a una escala diferent a la que estem acostumats, en gran part pels seus volums de població. A la Índia, per exemple, cada any s'instal·la la potència energètica de la Gran Bretanya. I es fa amb les matèries primes que tenen més a l'abast -sobretot carbó, la més contaminant- i unes tecnologies sovint antiquades. Però ningú nega la relació entre energia i desenvolupament i aquests països, amb altes taxes de pobresa, no volen renunciar a la seva part del pastís econòmic. Però no es pot oblidar que, encara avui un europeu contamina deu vegades més que un africà, i cada ciutadà dels EUA ho fa per cinc xinesos. I això sense comptar la 'responsabilitat històrica immensa' -en paraules de Mar Asunción a Sostenible durant la Sessió de l'IPCC a València- que tenen els països desenvolupats, que ja porten més d'un segle llençant CO2 a l'atmosfera. És per això que difícilment es podrà convèncer a Xina o l'Índia que s'han d'arremangar igual que el primer món. Encara que alguns mitjans ja els comencin a etiquetar com els 'dolents' de la pel·lícula. De fet, l'IPCC els dóna la raó, i a l'Informe de Síntesis aprovat a València donava una moratòria a aquests països per seguir augmentant les emissions fins al 2020. Els més desenvolupats, en canvi, han de començar a reduir 'des d'ara'. Solucions diferents L'avantatge de Bali és que com ja ningú nega l'existència del canvi climàtic tothom hi acudeix aportant solucions, encara que diferents i no totes fàcils d'aplicar. Així, mentre Europa i Japó -ja des de Kyoto- lideren la lluita per reduir emissions mitjançant la millora de l'eficiència energètica i la potenciació de les energies alternatives, els països amb grans boscos tropicals -com Brasil o Indonèsia- exigeixen ajudes per evitar la desforestació, el que és doblement beneficiós: per una banda fins a un 20% del CO2 prové d'aquí, i per l'altra els boscos són embornals naturals d'aquest gas. Les regions productores d'hidrocarburs, encapçalades per l'Aràbia Saudita ofereixen fins a 3.000 milions de dòlars per la recerca en tecnologies capturadores de CO2, i així evitar reduccions dràstiques del consum dels seus productes. Xina per la seva banda es compromet a frenar l'augment d'emissions, però demana transferència tecnològica i una flexibilització de la propietat intel·lectual. I els EUA? La primera potència mundial i principal contaminador està absent en aquests debats. Encara que el govern Bush ha renunciat ja a negar l'evidència encara es resisteix a acceptar obligacions. Però aquesta és la seva última cimera, i ja tothom espera a saber quina serà l'opinió del seu successor. Però la història continuarà Encara que el 2007 hagi estat l'any del canvi climàtic, tots els analistes coincideixen que és quasi impossible que a Bali s'aconsegueixi un acord. El més enllà que es pot arribar és a assentar les bases per a les properes cimeres, previstes a Varsòvia l'any vinent i a Copenhaguen el 2009. Precisament aquesta última serà clau per aconseguir un acord a l'alçada del repte que significa el canvi climàtic, doncs serà la darrera oportunitat per aconseguir un tractat amb el temps suficient per a que sigui ratificat a tots els països abans del 2012. Tindrà al seu favor la seu, en un país europeu especialment sensibilitzat, i que en dos anys és possible que l'opinió pública estigui més disposada a exigir responsabilitats als seus governants. La correlació de forces polítiques, però, és difícil de calcular amb aquest temps. Moltes -massa- coses depenen de les eleccions presidencials als EUA de l'any que ve. Durant aquest temps quedarà obert el debat sobre com, quan i qui ha d'afrontar el canvi climàtic, quines concessions hem de fer a la nostra cultura de malbaratament de recursos i si aquests canvis poden servir, de retruc, per millorar aquesta comunitat global tan desigual.