[CONSTRUCCIÓ SOSTENIBLE] Una visió crítica de la normativa (per Albert Cuchí i Fabian López)

Els darrers temps s'ha produït un increment legislatiu notable en l'àmbit de l'edificació en el que fa referència a aspectes relacionats amb la 'sostenibilitat'. Les primeres normatives relacionades amb els residus d'obra, l'explosió de normatives municipals relacionades amb l'ús de l'energia solar i ara amb l'estalvi d'aigua, així com la promulgació del Decret d'Ecoeficiència, la sortida a la llum del 'Código Técnico de la Edificación' o la preparació del nou RITE i de la certificació energètica dels edificis, anuncien la regulació d'una 'qualitat' de l'edificació que fins ara no ha tingut una definició clara. Però, la tindrà ara? És adequat i coherent el desenvolupament normatiu actual? Té uns objectius clars i una estratègia que permeti assolir-los? O bé és temptativa, incompleta, contradictòria amb altres objectius i que, fins i tot, pot arribar a ser contraproduent? Per tal de respondre aquestes qüestions, cal prendre perspectiva per adonar-se de l'abast del problema que s'aborda. Aquest és l'objecte d'aquest primer article -d'un total de tres que presentaré en una seqüència contínua amb en Fabian López- en els que volem realitzar una anàlisi d'aquesta recent labor legislativa i de la seva incidència sobre la sostenibilitat. Les raons de la degradació Sembla clar que l'activitat legislativa té per objectiu protegir un bé públic -quelcom que resta allunyat de l'interès concret de cada particular- com és la conservació de la qualitat del medi i la disponibilitat futura de recursos. Un bé públic que sovint només es fa evident com a tal per la seva absència i que pot perdre's sense que s'afectin drets reconeguts d'altres persones i, per tant, sense que abans de la pèrdua es manifesti un conflicte d'interessos. La degradació de la qualitat del medi mitjançant l'emissió de residus a l'aire i a l'aigua (i al sòl) és tant obvia com que les xemeneies no tenen altre finalitat que emetre contaminants a l'aire o que l'ús d'aigua a les indústries o a la llar serveix -com a mínim en més d'un 90%- per allunyar i difondre residus. I acceptem com a naturals les xemeneies i l'ús de l'aigua. Alhora, la demanda de més quantitat de recursos és consubstancial amb el mode de producció socialment admès, i que sosté la nostra pau social a l'assegurar el creixement de la producció en cada cicle econòmic. Només cal, per tancar el raonament, cloure que finalment qualsevol recurs extret del medi es retorna a ell en forma de residu, per entendre quina és la implicació del nostre sistema tècnic amb la degradació de la qualitat del medi i la minva de la disponibilitat futura de recursos. De fet, el bé públic que es pretén protegir és contradictori no tant sols amb els drets tradicionalment reconeguts dels particulars a accedir i controlar la producció, sinó amb el sistema tècnic que alimenta el nostre entramat social. Les causes de la contradicció entre uns drets tradicionals a produir -de fer-ho de certa forma respecte als recursos i als residus- i la conservació del medi, té a veure amb el canvi ocasionat per la revolució industrial d'un sistema productiu de base orgànica a un altre de base mineral, canvi que no ha generat encara una alteració del sistema de drets i deures dels actors de la nova producció: la degradació del medi n'és la conseqüència. 'Radical incompatibilitat Aquesta 'radical' incompatibilitat entre el bé públic a protegir i el nostre model social ha fet que l'acostament a la 'sostenibilitat' es produeixi principalment a través de mecanismes que aprofiten les possibilitats d'incidir sobre el sistema productiu sense necessitat de destruir-lo o d'alterar-lo greument. És una peça massa valuosa en el nostre mecanisme de cohesió social, i només l'afectarem quan les conseqüències de la seva insostenibilitat siguin massa evidents i generin un grau de disgregació social superior. I encara no hi ha la percepció de que haguem arribat a aquest estadi. Així, a les palpentes, es generen alternatives per disminuir l'impacte sobre el medi i reduir la pressió sobre els recursos. Com? Amb estratègies de 'end of pipe', que intervenen a la sortida del procés de producció sense alterar-lo, o les que operen abans del procés productiu, protegint determinats elements del medi evitant que hi tingui accés. Només comptades (i molt discutides!) opcions qüestionen la legitimitat de la generació de residus en el procés de producció en els casos de contaminacions 'extraordinàries', ja sigui per quantitat o per efectes, com la producció 'energia d'origen nuclear, el deteriorament de la capa d'ozó o les emissions de gasos d'efecte hivernacle i la seva incidència en el canvi climàtic. Una alternativa, l'augment de l'eficiència Una d'aquestes alternatives és la de la recerca de l'augment de l'eficiència, això és, de la reducció de la quantitat de recursos -i per tant de generació de residus- precisos per obtenir un bé o, millor dit, la utilitat que un determinat bé satisfà. Tot i afectar als processos productius -val a dir al cor del sistema- l'estratègia de l'eficiència té l'avantatge que sovint bé acompanyada d'una reducció de costos en tant, al reduir els recursos necessaris per produir una satisfacció de necessitats es redueix la factura de matèries primeres i, d'aquesta forma, poden finançar-se les inversions necessàries per canviar el sistema. Una estratègia 'win to win', el model idoni per no causar desperfectes en el sistema, encara que el repartiment dels costos i beneficis de l'estratègia no sempre sigui fàcil de fer. En el cas de l'edificació el tret comú en l'actual desenvolupament de la normativa és que l'estratègia de l'eficiència és l'estratègia determinant, i que s'aborda aquesta definició de l'eficiència sobre les prestacions finals de l'edifici, entenent-lo com un producte que requereix el consum de recursos i que genera residus en el seu ús i que, en conseqüència, és l'objecte del desenvolupament normatiu. Cal remarcar aquest fet perquè aquesta estratègia no té perquè ser l'única possible, ni la que forçosament ha de produir un més ràpid o més econòmic acostament a la protecció del bé públic que es vol defensar, sinó la que és més viable sense atemptar contra el model social i el sistema tècnic que el suporta. Un parell d'exemples d'altres opcions d'intervenció sobre el sector ens aclariran aquesta qüestió. Emissions de CO2 Encara que l'edificació és en realitat, i cada cop més, un muntatge de productes molt diversos -un edifici reuneix desenes de productes industrials diferents- no hi ha una estructura normativa organitzada que intervingui sobre la qualitat ambiental (recordem: la conservació de la qualitat del medi i la disponibilitat futura de recursos) dels productes industrials que agrupa. I això malgrat que, per exemple, les emissions de CO2 associades a la producció dels materials que conformen els nostres edificis suposa entre el 25 i el 30% de les emissions totals ocasionades per la construcció i l'ús dels nostres edificis d'habitatge i, fins i tot, més del 50% quan es tracta d'edificacions destinades a segona residència. I va 'in crescendo' -per motius que més endavant tractarem de fer evidents- sense que hi hagi cap mecanisme de mesura o d'intervenció sobre aquestes emissions. També resten inèdites, de moment, les opcions que demanden la restitució del bé danyat o bé el pagament dels costos precisos per modificar el sistema per tal d'evitar la contaminació: resulten sempre tant costoses que desfarien els avantatges del nostre sistema productiu. Per exemple, construir habitatges de zero emissions de CO2 en el seu ús, suposaria avui a casa nostra -a més d'un urbanisme certament orientat a aquest objectiu- un cost addicional al voltant de 400 euros/m2 (respecte un cost mig a Catalunya de més de 2.000 euros/m2) però, qui ha de pagar aquest sobrecost? És obvi que resulta més senzill externalitzar aquest costos en forma d'impacte ambiental, val a dir, no pagant-los nosaltres i carregant-li la factura a les generacions futures (o als més pobres d'avui). Així, l'adopció de l'estratègia de l'eficiència aplicada a escala d'edifici en el desenvolupament normatiu cap a la sostenibilitat en edificació, no resulta tant 'natural' com ens podria semblar a primer cop d'ull, sinó impulsada -ilimitada- per la seva innocuïtat vers el sistema productiu. És indiscutible que es tractaria d'una estratègia intel·ligent -començar a intervenir a on hi ha menys 'fricció' per fer-ho- si hi hagués al darrera una política més global amb uns objectius concrets i una anàlisi de costos de les possibles estratègies per obtenir-los. Però aquests objectius no existeixen ni per a la mateixa estratègia escollida, com veurem en pròxims articles. I el problema més important rau en que l'absència d'objectius globals fa que els possibles guanys de l'estratègia de l'eficiència a escala d'edifici es puguin perdre per les parts que aquesta estratègia no contempla. Abunda en aquest risc el fet que aquesta preocupació per l'eficiència en l'ús dels recursos xoca amb la demanda d'un augment continuat de la qualitat en un entorn marcat per la cultura de l'eficàcia: allò que s'exigeix són prestacions cada cop més elevades i la garantia de la capacitat dels sistemes tècnics de l'edificació per aconseguir-les. És lògic sospitar que un augment de les prestacions -de la utilitat- pot anar lligat a un augment de la quantitat de recursos precisos per obtenir-la, i és difícil recórrer al canvi tecnològic com a garantia per evitar-ho quan sovint el canvi tecnològic s'ha comportat, precisament, com una eina d'externalització de costos. Així, el nou Código Técnico de la Edificación, una legislació que té com a objectiu la determinació de la qualitat en la edificació i l'assegurament de la seva consecució, no fa cap avaluació del cost en recursos naturals d'aquesta qualitat, ni d'una forma absoluta ni d'una forma relativa respecte a la situació actual del nivell mig de les diverses demandes a l'edificació d'avui dia. Només en el cas de la demanda energètica -i, diguem-ho tot, obligat per una directiva europea- en fa una aproximació a aquesta avaluació. En una norma que s'ha presentat com l'element d'introducció de la qualitat 'i de la sostenibilitat- en la nostra edificació, no s'ha avaluat la demanda de recursos que aquesta qualitat implica ni de forma absoluta ni de forma relativa. No discutir seriosament quines han de ser les qualitats i els seus estàndards des de la consideració dels recursos -de l'impacte ambiental- que precisem per obtenir-los, promoure un acrític augment continuat de la qualitat com si no existissin límits, no avaluar cada increment de qualsevol qualitat en funció de l'increment precís de recursos per a fer-ho, és habitual a la nostra normativa tècnica i -malauradament- una herència que ha recollit el nou Código Técnico. Ens trobem, doncs, davant una normativa de sostenibilitat en edificació generada des de l'adopció d'una estratègia basada en la eficiència en l'ús dels recursos en el funcionament de l'edifici, que no respon a una definició prèvia d'objectius davant els quals testar la seva oportunitat front a possibles estratègies alternatives, i enunciada en un marc tradicional de redifinició a l'alça de les demandes de qualitat de l'edificació. Un cop establertes aquestes limitacions generals podem passar, en els dos propers articles, a enfocar més l'anàlisi sobre els textos normatius.