[DEBAT TERRITORIAL 2] Vectors de canvi i vectors de permanència

L'organització del territori presenta elements conflictius entre altres raons perquè confronta el passat -també podríem dir-li herència o patrimoni per significar-lo positivament- amb la projecció de futur, tot passant pel present. Passat i futur tenen la identitat com a factor comú: aquesta s'explica per les arrels però perd sentit si no és capaç de projectar-se cap endavant i adaptar-se. Com havia apuntat Joan Tort, el territori està sotmès al canvi, el que succeeix, en paraules, d'un assistent a les Jornades de l'Organització Territorial, que va intervenir des del públic: 'la irrupció de la mobilitat transforma les tradicionals perspectives del que històricament tots enteníem per marc territorial de referència'. Avui en dia el més habitual, sobretot en les zones més urbanitzades és viure en un municipi, treballar en un altre i efectuar les compres en un tercer, i encara hi ha més variables. Es un fet que els fluxos de comunicació i els centres comercials i logístics configuren unes noves dinàmiques territorials que trastoquen les percepcions de la població fins al punt de dificultar la resposta a una pregunta tan senzilla com: on viu vostè? El pes de la identitat Precisament, com a contrapès als vectors de canvi que trenquen el marc de referència tradicional, alguns geògrafs s'han pronunciat a favor de respectar totes les escales, des de la més petita a les intermitges, pel que fa a la seva existència com a ens administratius. Es el cas de Jaume Font, de la Universitat de Barcelona que va defensar en la seva intervenció, en contra d'altres ponents, el petit municipi i la comarca a la què va qualificar de 'peça bàsica de la identitat catalana'. Sobre aquesta instància administrativa va dir que l'estatut 'finalment la reconeix però ja no és la peça essencial del sistema' Més genèricament es va preguntar per a què havien de servir les divisions territorials. I va citar com a resposta tres punts principals: com a marc d'identificació col·lectiva a totes les escales; espai on s'exerceixen els drets de ciutadania i marc d'actuació tècnico-funcional de l'administració en el territori. Per a Jaume Font, l'organització territorial és sempre un gran tema de país, i no una simple disposició de ratlles sobre el mapa. Seguint aquest argument, va manifestar el convenciment que 'com a gran tema, supera fins i tot l'eficàcia administrativa'. Aquest és un dels debats més importants que es generen actualment a Catalunya, per exemple quan s'ha promogut la vegueria de l'Alt Pirineu i Aran o la de les terres de l'Ebre, la població de les quals és molt menor que la d'altres territoris, per no parlar de la regió metropolitana. El que succeeix, segons Jaume Font, 'és que totes les realitats tenen dret a existir, si així ho senten, independentment de la mida'. I va citar l'exemple dels Estats Units un país 'on les fronteres entre els estats estan fetes amb regle però que, al mateix temps, permet la coexistència del gran Texas i el petit Vermont'. Segons Font, 'en els darrers anys s'ha generat un hipercriticisme enfront de les comarques, en el qual s'ha destacat molt el que han fet malament i s'ha marginat tot allò que han fet bé'. A partir d'aquí Font va passar a analitzar els altres nivells administratius. La seva crítica principal es va centrar en el mapa de vegueries sobre el qual va dir que 'està poc argumentat' i es va basar per demostrar-ho en la indefinició en el nombre i en els límits. En canvi, va defensar petit municipi esmentant que 'a Suïssa hi ha dos mil municipis i no passa res'. També va fer contracrítica a aquells que sostenien que els municipis de poca dimensió tenien problemes en prestar serveis dient que oblidaven 'que altres que teòricament ho podrien fer, com L'Hospitalet o Santa Coloma de Gramenet, també tenen importants problemes' Precisament va apuntar els Consells Comarcals com a ens que podrien 'fer viure els municipis i també disciplinar-los'. Territori contra identitat Laintervenció del professor de la Universitat de Perpinyà , Joan Becat, va estar emmarcada en els paràmetres del canvi i la permanència. Va ser doblement interessant perquè va aportar una visió crítica de la divisió territorial de França, com a ciutadà francès i català, i alhora fer una lloança a la situació catalana i espanyola, sense negar-ne els defectes. Primerament, va exposar el model francès de república única i indivisible que s'expressa en un sistema molt centralista i molt rígid, en el qual no hi ha cap espai per les identitats que coexisteixen amb la francesa. La traducció territorial d'aquests principis és la manca d'autonomia de les regions i el fet que el seu impuls com a unitats administratives respongui a la voluntat de que siguin una simple corretja de transmissió de les normes estatals. A França les regions no legislen. La regionalització de França es va impulsar mantenint alguns noms històrics com Llenguadoc, Aquitània, etc. però segons Becat, 'només els noms, perquè els límits tradicionals de les velles regions van ser completament alterats' Fins i tot va haver-hi algunes d'elles -com la coneguda amb el nom de Centre- sense cap identitat, que es van dibuixar amb l'espai sobrant que havia quedat en definir-ne d'altres. En contrast amb les idees transmeses pel professor Jaume Font, al país veí la qüestió es posa de manifest que el marc de referència proper i de la continuïtat històrica de realitats prèvies a l'estat no és considerat per a res. En canvi, el racionalisme francès va imposar la planificació territorial a tot el país al final de la Segona Guerra Mundial i les instàncies inferiors a la regió com són el departament i el municipi -A França n'hi ha més de 30.000- tenen bones dotacions econòmiques per desplegar la planificació, això sí, provinent de directrius centralitzades. Així mentre a França els elements identitaris, culturals i històrics -que no siguin de França entesa unitàriament- queden al marge de la política, a Espanya, i a Catalunya marquen la política i l'acció sobre el territori que d'ella se'n desprèn. El professor Becat va opinar que el model espanyol era 'difícilment comprensible per a un francès, però era molt interessant per la seva flexibilitat i adaptació al llarg del temps a les necessitats de la societat'. Nous marcs de referència: l'àrea metropolitana Les identitats prèvies poden marcar el present i el futur però, des d'una perspectiva objectiva, hi ha fenòmens de transformació que, per la seva força, creen realitats diferents. Així, igual que en l'edat mitjana es van fixar els municipis que ara coneixem -o gran part d'ells- el moment actual és de gran expansió de les ciutats amb els fenòmens típics de les àrees metropolitanes: malla de comunicacions creixent, dispersió de l'urbanització, segregació d'usos per sectors, etc. Aquests són els vectors de canvi que condicionen un trencament amb el passat. Es el que ha passat en l'àrea metropolitana on la fesomia de municipis com Sant Adrià de Besòs, per exemple, ha experimentat un canvi radical. Igualment s'han donat canvis funcionals en indrets que eren agrícoles i ara són industrials, o d'altres que estaven apartats i ara acullen nusos viaris. El professor de la Universitat Rovira i Virgili, Josep Oliveras, va parlar sobre l'evolució de l'àrea metropolitana de Barcelona, no sense definir prèviament els trets que configures una àrea d'aquestes característiques -la concentració de persones, llocs de treball, serveis i infraestructures-. Va constatar que, 'independentment del que políticament es faci, l'àrea ha crescut molt i ho continua fent'. Va dir que actualment, si s'apliquen els criteris propis d'establiment d'àrees metropolitanes que regeixen als Estats Units, 'l'àrea de Barcelona s'estén de Tarragona a Girona'. El professor Oliveras va dir que 'aquest era una fet real que oficialment no existeix'. Aquesta estructura no es contraposa a Catalunya sinó que citant al geògraf Lluís Casassas, Oliveras va apuntar que 'la veritable àrea de Barcelona, l'única àrea de Barcelona la constitueix la totalitat de Catalunya' i va afegir que 'dins d'aquest tot hi ha diferents graus d'urbanització' Del que aquí s'estava parlant és de l'àrea real d'influència de les metròpolis que avui en dia trenquen completament límits regionals i estatals. Un exemple concret d'aquest efecte en tenim en les xarxes del tren d'alta velocitat. L'aportació a manera de conclusió va contrarrestar certament els discursos del marc territorial com a referència identitària i en la seva ponència va cobrar importància el sentit pragmàtic d'administrar àmbits sorgits de l'expansió industrial i urbanística als quals cal donar resposta. Així, va subratllar que 'el fet metropolità hauria de ser tingut en compte en l'organització territorial a l'igual que el fenomen de les aglomeracions, com a unitats supramunicipals que no tenen res a veure amb les comarques i vegueries i que impliquen una major cooperació i col·laboració en la resolució de diferents problemes'. Oliveras va aprofitar per recordar la promesa del Pacte del Tinell que l'àrea metropolitana tindria reconeixement ben aviat i el fet que, de moment, no ha estat així. Davant de la realitat metropolitana emergeixen amb força els problemes més contemporanis del territori que es podrien resumir en la pregunta: com gestionem el canvi accelerat? El professor Oliveras va dir que el fet metropolità és incontestable i, partint d'aquesta premissa, va indicar que 'aquest creixement aglomeratiu urbà pot ser més o menys diferent i desigual en funció de si els agents polítics, econòmics i ciutadans es creuen la necessitat de fomentar un desenvolupament sostenible que comporti una qualitat de vida acceptable i el manteniment de la cohesió social'.