Les zones urbanes viuen a nivell global un imparable procés d'expansió. Les estadístiques indiquen que el 70% de la població d'Europa, Amèrica i Oceania ja és urbana i a nivell mundial vora el 50% de la població viu en ciutats. Així mateix, i malgrat representar tan sols el 2% de la superfície terrestre, les ciutats consumeixen el 75% de la demanda energètica mundial i emeten el 80% de les emissions de diòxid de carboni. Amb dades com aquestes és evident que qualsevol camí global per avançar cap a la sostenibilitat ha de passar de manera prioritària per millorar les àrees urbanes.
Així es va entendre en el 7è Ecocity World Summit (Cimera Mundial sobre Ecociutats) celebrat a finals d'abril a la ciutat californiana de San Francisco (Califòrnia, Estats Units). Una cita que va acollir quatre centenars de delegats científics, tècnics i polítics provinents d'una setantena de països. Entre aquests en destacaven Jaime Lerner -ex alcalde de Curitiba (Brasil) i un dels referents mundials en l'aposta cap a ciutats sostenibles-, Mathis Wackernagel, creador del concepte de petjada ecològica i director de la fundació homònima; Rusong Wang, president de la Societat d'Ecologia de la Xina i membre del Congrés xinès; i Michael M'Gonigle, un dels cofundadors de Greenpeace i catedràtic de la Universitat de Victòria.
L'esdeveniment es va dividir en dues grans parts, la primera a mode de congrés acadèmic i la segona com a cimera tècnico-política per abordar el futur de les ciutats i la necessària relació amb el desenvolupament sostenible. L'objectiu dels organitzadors es feia notar amb el lema escollit: "El món està canviant, les ciutats són el futur".
I és que si tradicionalment ciutat i sostenibilitat s'han entès com un oxímoron, el futur passa, per grat o per la força, per entendre la seva complementarietat. En aquest sentit destaquen dos elements: d'una banda l'augment constant del pes absolut i relatiu de les ciutats (en població, activitat econòmica, consum energètic...), però per l'altra entendre aquesta concentració no com a inconvenient sinó com a oportunitat tant per establir sinèrgies com per la major facilitat d'implementar polítiques respecte a models de poblament més dispersos.
Presa de consciència nord-americana
Si un element destaca d'aquest Congrés és la percepció que quelcom ha canviat als Estats Units d'Amèrica. I és que l'impacte d'Una veritat incòmoda de l'ex vicepresident Al Gore ha estat -a tots els nivells- un element amb una influència espectacular. De ben segur que no té comparació amb l'efecte que hagi produït a Europa, on aquesta obra de divulgació mediàtica va arribar en un "caldo de cultiu" on el canvi climàtic no només formava part de les agendes tècniques sinó, encara que en menor grau, també de les agendes polítiques i ciutadanes.
En aquest sentit, que l'Ecocity World Summit se celebrés a San Francisco no va ser casual. Aquesta ciutat de la costa oest considerada tradicionalment un enclau progressista intenta liderar el "gir sostenibilista" de les ciutats nord-americanes. L'alcalde de la ciutat californiana, Gavin Newsom, és un dels impulsors de la Lliga de ciutats americanes pel compliment del protocol de Kyoto, que pretén, juntament amb la societat civil organitzada, esdevenir un contrapès a les polítiques poc ambicioses de l'administració Bush.
Aquest impuls de les polítiques de sostenibilitat urbana -exemplificades en la qüestió del canvi climàtic- poden enganxar, a mig termini, la Unió Europea a contrapeu. Una Europa que en temes ambientals massa sovint viu en l'autocomplaença, doncs compara els seus indicadors i veu que són substancialment millor que els nord-americans. Però tanmateix el model europeu no deixa de ser insostenible. Com a botó de mostra la famosa petjada ecològica -creada com s'ha dit per Wackernagel, un dels assistents al Congrés- era l'any 2006 de 9,4 hectàrees/persona als EUA i de 4,8 hectàrees/persona a la UE dels 25. No obstant, si es dividís la superfície ecològicament productiva de la Terra de manera equitativa entre tota la seva població, la petjada seria d'1,8 hectàrees/persona, certament molt per sota de la mitjana nord-americana, però també molt per sota de l'europea.
D'altra banda, cal comptar amb un element cultural com és l'assumpció d'objectius comuns com a societat. Tal i com va apuntar Stephen Schneider, climatòleg de la Universitat d'Stanford i líder de grups de treball de l'IPCC, "no s'ha de menysprear el valor del lideratge polític en la lluita contra el canvi climàtic". En aquest sentit, i a diferència de l'Europa diversa, si els EUA es plantegen la sostenibilització de les seves ciutats com a fita hi avançaran de manera unitària. Un cas exemplificatiu va donar-lo Janet Larsen, de l'Earth Policy Institute, quan va recordar que entre 1942 i 1944 als EUA no es van fabricar cotxes a causa de la reconversió de tota la seva indústria en indústria de guerra. Segons Larsen, si hi ha voluntat política tot és possible.
Precisament, un dels principals esculls dels EUA per a la seva sostenibilitat és el model urbà de baixa densitat que ha anat forjant al llarg dels anys gràcies (i a costa) del petroli barat. Es calcula que la meitat dels nord-americans viu en zones residencials de baixa densitat, pels quals l'única opció de transport passa per l'ús del vehicle privat. El primer pas que els EUA estan plantejant-se ara és el de densificar les seves ciutats, tornar a atraure població als centres urbans i reduir d'aquesta manera la dependència envers els cotxes.
--
Properament: Propostes realistes per unes ciutats més sostenibles
| Adjunt | Mida |
|---|---|
 Mathis Wackernagel a l'Ecocity World Summit | 33.96 KB |
