En l’última dècada, la pèrdua de biodiversitat s’ha accelerat a causa de l’escalfament global, l’alteració dels hàbitats i la dispersió d’espècies exòtiques invasores provocada per l’acció humana. Una de les solucions a aquest problema és la reintroducció a la natura d’animals criats en captivitat. En un estudi dirigit pels experts Marta Pascual i Carlos Carreras, del Laboratori de Genètica Evolutiva de la Facultat de Biologia i de l’Institut de Recerca de la Biodiversitat (IRBio) de la Universitat de Barcelona, s’ha analitzat l’impacte d’un programa de reproducció de la tortuga verda engegat fa cinquanta anys a les illes Caiman.
Els resultats, publicats a la revista Nature Communications, confirmen que el programa ha estat capaç d’establir noves poblacions de tortuga marina a les illes Caiman. Així mateix, permeten constatar que la reintroducció d’una població captiva no va afectar l’eficàcia biològica de la primera generació de tortugues salvatges. Segons els autors, això fa pensar que, quan el canvi climàtic perjudica la supervivència de les espècies, les colonitzacions assistides es podrien utilitzar com a mesures de conservació. «Això no obstant —puntualitzen—, la presa decisions ha d’incloure anàlisis exhaustives dels costos i beneficis, avaluacions de riscos i un seguiment científic a llarg termini».
En aquesta recerca també hi han participat Anna Barbanti, primera autora de l’estudi, i Maria Turmo (IRBio), així com experts de la Universitat d’Exeter i el Departament de Medi Ambient del Govern de les illes Caiman (Regne Unit).
Una espècie gairebé extingida a mitjans del segle XX
La tortuga verda (Chelonia mydas) és una espècie migratòria de distribució global en latituds tropicals i subtropicals que es troba en perill d’extinció. A les illes Caiman, la població de tortugues verdes es considerava gairebé extingida a mitjans del segle XX, principalment per la sobreexplotació humana.
El 1983, una operació comercial de cria de tortugues verdes es va establir a les illes Caiman: la Granja de Tortugues de les Caiman (CTF), actualment coneguda com Cayman Turtle Conservation and Education Center Ltd. Aquesta iniciativa ha permès augmentar exponencialment el nombre de femelles nidificadores durant els darrers vint anys, fins arribar actualment a una població d’entre 100 i 150 femelles adultes reproductores.
La recerca ha avaluat el paper de la colonització assistida a l’hora d’establir noves poblacions de tortugues marines, així com l’eficàcia biològica de la primera generació d’individus salvatges. (Foto: Alejandro Prat-Varela, Cayman Islands Department of Environment)
Aprofitar el comportament filopàtric de les tortugues verdes
Aquesta reintroducció va consistir a alliberar tortugues verdes criades en captivitat a l’illa de Gran Caiman, sovint després d’un període de cria en captivitat d’un any perquè tinguessin més possibilitats de sobreviure fins a l’edat adulta. Aquesta estratègia mirava d’aprofitar el fort comportament filopàtric de les tortugues, és a dir, la tendència d’algunes espècies de tornar a les platges en què van néixer o en què van ser alliberades per pondre allà els ous. A més, la població captiva de tortuga verda de la CTF es va originar a partir d’exemplars adults i joves i d’ous recol·lectats de diverses poblacions de l’Atlàntic. «Per tant, els primers individus reproductors de la granja tenien un origen genètic molt divers, cosa que es reflecteix en l’estudi», explica Carlos Carreras.
En aquest sentit, Marta Pascual afegeix: «És molt important tenir en compte l’origen genètic dels exemplars utilitzats per fer la cria en captivitat de qualsevol espècie, per tal d’evitar els efectes negatius associats. Afortunadament, aquests fenòmens negatius no s’han observat en les primeres generacions, encara que no es pot descartar que apareguin en generacions posteriors».
Anàlisi genètica de tortugues de dues illes de les Caiman
Per avaluar l’impacte del programa, els investigadors van recollir mostres genètiques i dades ecològiques de les poblacions de dues illes (Gran Caiman i Petit Caiman), durant tres etapes del procés de reintroducció assistida. Amb aquesta informació, obtinguda de la cria de tortugues, de nius de tortugues i de dades genètiques de la granja, van poder esbrinar el parentesc de les tortugues i també quins processos evolutius han portat a la formació d’aquestes dues noves poblacions a les dues illes.
Els resultats confirmen que ambdues poblacions són principalment el resultat del programa de cria en captivitat, ja que el 79,4 % de les tortugues de Petit Caiman i el 90,3 % de les de Gran Caiman estaven relacionades amb els adults alliberats en el marc del programa. Tot i així, també es va detectar que les poblacions van divergir ràpidament: «Els efectes atzarosos de la deriva genètica han fet que aquestes poblacions es diferenciïn genèticament, malgrat que les dues s’originessin a partir del programa de reintroducció. A més, no hem detectat cap efecte advers en l’eficàcia biològica dels individus de les noves poblacions que es pugui relacionar amb la reintroducció», subratllen els investigadors.
Segons els autors, s’espera que la tendència de tornar al mateix lloc a pondre els ous «augmenti aquesta diferenciació en el futur, mantenint les poblacions aïllades al llarg de les generacions».
Replicació del programa en altres espècies
Els resultats de l’estudi obren la porta a utilitzar les colonitzacions assistides amb tortugues marines o a la possibilitat de fer-ho amb espècies de característiques similars —de vida llarga, migratòries i filopàtriques— quan la degradació de l’hàbitat en posi en perill la supervivència. Tot i així, els investigadors recomanen tenir presents primer altres mesures: «Abans de proposar un programa d’introducció assistida, sempre s’ha de tenir en compte, en primer lloc, si hi ha opcions de conservació in situ, menys costoses i amb menys riscos», explica Carlos Carreras.
Entre les consideracions importants per a la cria i captivitat de les tortugues marines, hi ha els problemes associats a la cria i el benestar dels animals, la potencial transmissió de malalties a través de l’alliberament a la natura d’animals d’instal·lacions de cria intensiva, els alts costos i les taxes aparentment baixes de reclutament de poblacions de nidació salvatge. Els autors suggereixen que les estratègies ex situ no haurien de substituir la conservació in situ, sinó complementar-la, i que aquesta última s’hauria de considerar una prioritat en la gestió de la conservació abans de recórrer a estratègies de conservació ex situ que són complicades, costoses i controvertides.
«Per a qualsevol espècie —continua Carreras—, la colonització assistida ha d’anar acompanyada d’un seguiment científic, tant en les fases inicials com en la implantació i el posterior seguiment a llarg termini, per tal de minimitzar qualsevol efecte advers en les poblacions receptores i maximitzar l’eficàcia del procediment».
Els autors subratllen també que aquests resultats s’han obtingut amb la primera generació de cries salvatges. Per tant, les anàlisis genètiques s’han de repetir en el futur «ja que els efectes nocius de l'endogàmia poden aparèixer en generacions posteriors», conclouen.
