[FINESTRA AL MÓN] Bakú: més d'un segle de petroli i contaminació a la riba del mar Caspi

La ciutat de Bakú, capital de l'Azerbaidjan, es troba a la península d'Apxeron, a la riba de la mar Càspia, un dels llocs amb més petroli del planeta. L'explotació ha permès el gran desenvolupament econòmic de Bakú des de fa més d'un segle, però també ha comportat la contaminació de la zona. Aire, aigua i sòl contenen residus de petroli i gas que, tot i els esforços d'institucions internacionals, seran difícils d'eliminar. Sobretot, perquè l'extracció de petroli als voltants de Bakú ha tornat a revifar des de mitjans de la dècada dels noranta, i no amb totes les mesures de protecció ambiental que hauria d'haver al segle XXI. Petroli, base de l'economia L'existència de petroli és coneguda a Bakú des de l'edat mitjana, i Marco Polo en va fer referència als seus escrits. Al segle quinze ja s'extreia des de les capes més superficials tan sols excavant a mà, i es feia servir per fer llum cremant-lo directament en gresols. L'explotació a gran escala va començar arran la primera perforació mecànica que es feia al món d'un pou de petroli, l'any 1846. En les dècades següents hi van arribar companyies suïsses, britàniques, franceses, alemanyes, sueques i nord-americanes, incloses Nobel, Siemens i Rothschild. I a principis del segle XX hi havia més de 3.000 pous que produïen la meitat de petroli mundial. Hitler era conscient de la importància de l'àrea de Bakú, i la batalla de Stalingrad tenia com a objectiu controlar aquestes reserves d'or negre. Després de la segona guerra mundial, Bakú va esdevenir el centre industrial més important de la Unió Soviètica, no només amb activitats vinculades a l'extracció del petroli, refineries i construcció de maquinària associada, sinó també amb factories d'elements electrònics i elèctrics. I tot això, sense gairebé cap control sobre l'impacte ambiental. Dècades de contaminació del territori Des de les primeres dècades d'extracció massiva de petroli es van crear dipòsits a l'aire lliure sobre el sòl per emmagatzemar-lo, una mena de 'llacs' negres que malmeten el terreny pràcticament per sempre. I al llarg del segle vint es va parar molta més atenció a acomplir quotes altes de producció que als efectes ecològics de la indústria petroquímica. Centenars de milers de tones de residus tòxics es van llançar a l'atmosfera, van penetrar la terra i van contaminar els cursos d'aigua. A més, les temperatures elevades i els forts vents de la zona van agreujar l'evaporació del petroli ja extret. Un estudi dels anys setanta remarcava que la quantitat d'hidrocarburs a l'aire a Bakú era 15 vegades superior als límits de seguretat per la salut. Explotació mar endins i una illa artificial A finals dels anys quaranta va disminuir la productivitat dels pous de petroli sobre terra ferma, i es va decidir provar de trobar-ne més dins la mar Càspia. El 1947 va començar la construcció de la primera plataforma petrolífera del món, a uns 50 quilòmetres de la costa. Les instal'lacions, construïdes sobre unes roques ja existents que li han donat el nom, 'Roques de petroli' ('Neft Da?lar?' en àzeri, 'Oil Rocks' en anglès), ha arribat a tenir més de 300 quilòmetres de carrers i carreteres sobre pilars i columnes, i fins a 5.000 habitants. És gairebé una petita ciutat, amb allotjaments, botigues, jardins, hospital, escola, cinema i biblioteca. Seixanta anys després, és encara la plataforma més gran que s'ha fet mai, tot i que el manteniment deficient ha enfonsat algunes parts i en alguns edificis l'aigua arriba a l'alçada del segon pis. Ara com ara, i tot i que un terç dels 600 pous ja no funcionen, encara produeix la meitat del petroli d'Azerbaidjan. Com a resultat d'aquesta construcció gegant al mig de la mar, i de l'abocament a l'aigua de residus i fuites de les torres d'extracció, la mar Càspia ha patit una forta contaminació. Nova independència, més explotació i intents de recuperació Des dels anys seixanta l'extracció de petroli dels voltants de Bakú havia disminuït, però la indústria ha revifat fortament des dels noranta. Arran la recuperació de la independència l'any 1991, l'Azerbaidjan va mirar d'atreure inversors estrangers. El 1994 es va signar el primer contracte internacional, i ara una quinzena de les empreses energètiques més importants del món (British Petroleum, ExxonMobil, LUKoil, Statoil...) exploten ara les reserves de la península d'Apxeron, que arriben a Europa a través del nou oleoducte Baku-Tbilisi-Ceyhan, en marxa des de fa poc més un any. Les presses per crear aquest consorci internacional van fer que el parlament azerbaidjanès aprovés els contractes sense parar gaire atenció als requisits de seguretat ecològica. Des de fa uns anys, però, el govern ha començat a incloure clàusules de protecció ambiental, i ha prohibit, per exemple, que es puguin enterrar residus a la mar. Però els científics i activistes locals dubten que s'estiguin complint les normatives. Algunes denúncies d'aquests col'lectius parlen de pous petrolífers on el gas que surt durant l'extracció es crema directament, sense ni tan sols algun tipus de filtre, de manera que totes les toxines van a l'atmosfera. També apunten que es poden detectar fuites als llocs d'extracció dins la mar, i a les plantes de refineria de terra ferma. Es calcula que encara hi ha uns 200 'llacs' de residus de petroli, i un 4% de la superfície de la península d'Apxeron es considera territori contaminat. Des de fa aproximadament una dècada, i amb l'ajut del Banc Mundial i el programa de desenvolupament de les Nacions Unides, s'ha començat a netejar zones determinades d'aquest sòl. Però econòmicament sembla inviable aconseguir-ho a gran escala. El cost de netejar uns tres acres és d'un milió de dòlars. I hi ha més de 20.000 acres afectats. La dificultat de controlar l'impacte de la indústria petroquímica a la mar Càspia es complica encara més per la manca d'un marc legal conjunt per als cinc estats que comparteixen la costa: Azerbaidjan, Kazakhstan, Turkmenistan, Rússia i Iran. De fet, més que desitjos de cooperar sembla que hi ha una forta animadversió interestatal en aquest sentit. Els cinc països no han aconseguit posar-se d'acord sobre els límits de les aigües -i el subsòl ple de petroli- que pertanyen a cadascun. I en els casos en què s'han trobat taques de petroli sobre l'aigua, cap dels estats ha fet gaire més que llançar acusacions cap als altres.