[FINESTRA AL MÓN] Libèria: el valor dels diamants

Libèria comença ara a recuperar-se després de catorze anys d'una guerra civil que va devastar aquest país de l'oest d'Àfrica. Com en molts altres conflictes en aquesta àrea, el comerç il·legal de diamants va estar una de les fonts principals de finançament per a tots els bàndols, que feien servir aquests diners per adquirir més armes. No van estar els únics ingressos il·legals: també hi va contribuir a la guerra l'explotació incontrolada de les àrees forestals per vendre'n la fusta. Com a conseqüència, el Consell de Seguretat de les Nacions Unides va prohibir tant el comerç de diamants com el de fusta de Libèria. Ara, dos anys després d'haver encetat un nou govern democràtic, s'han aixecat les prohibicions i l'economia del país comença a créixer de nou. El cas de Libèria, amb tota la seva complexitat, és un exemple clar del poder econòmic dels recursos naturals, tant quan s'usen de manera més o menys justa com quan es deixen en mans de grups criminals. Una mica d'història Libèria, "la terra dels lliures", deu el seu nom als esclaus alliberats als Estats Units que es van assentar en aquest territori a partir de 1820. El 1847, els americo-liberians van declarar la primera república del continent africà, tot i que no eren més que una minoria al país, i a hores d'ara els descendents dels antics esclaus no sobrepassen el 5% de la població. Els indígenes no es van considerar ciutadans fins el 1904, i tenien limitat el dret al vot fins i tot molts anys més tard: els americo-liberians van monopolitzar el poder polític de manera abusiva. Entre els anys quaranta i els setanta del segle XX, Libèria va tenir un desenvolupament bastant positiu, gràcies a les inversions estrangeres i a l'esforç polític per reduir les diferències entre l'elit formada per els descendents dels colons vinguts d'Amèrica i els habitants indígenes de l'interior del país. Però aquests esforços no van ser prou efectius. Un líder indígena va encapçalar un cop d'estat el 1980, al qual va seguir una dècada de govern autoritari i, més tard, una sanguinària guerra civil que va durar gairebé catorze anys de lluita intermitent, amb diversos canvis en el poder i en l'interior dels dos bàndols del conflicte. Van morir més de 200.000 persones, i aproximadament un milió es van veure obligats a fugir. Encara ara hi ha refugiats liberians a molts dels països fronterers. L'agost de 2003 es va arribar per fi a un acord de pau global, i a finals de 2005 es van celebrar eleccions democràtiques. Ellen Johnson-Sirleaf va esdevenir la primera presidenta electa d'Àfrica, amb el suport del vot de les dones i de la reduïda elit amb educació superior. Formada com a economista a Harvard, la nova presidenta s'ha centrat en reduir la corrupció, obtenir suport i donacions internacionals i animar els inversors privats per tal de reconstruir el país. Però en vista de la magnitud de la situació econòmica de la postguerra, la tasca no és gens fàcil. Johson-Sirleaf té el suport de diverses institucions internacionals, incloent-hi diversos programes finançats pel Banc Mundial, i les Nacions Unides mantenen una forta presència de tropes arreu el país i han portat a terme un pla de desarmament de més de 100.000 antics combatents, però la situació és encara molt volàtil i el procés de reconstrucció del país avança molt a poc a poc. Recursos naturals, finançament en temps de guerra Libèria posseeix una gran quantitat i varietat de recursos naturals que ja havien estat explotats abans d'esclatar la guerra civil: mineral de ferro, fusta, cautxú, or i diamants. Libèria va arribar a ser un dels exportadors de ferro més importants del mercat mundial: en els anys setanta i vuitanta, les mines de ferro suposaven més de la meitat de les exportacions del país. Però la convulsa situació política i una disminució de la demanda de ferro van alentir el creixement econòmic de Libèria. Durant la guerra, però, tots dos bàndols van seguir explotant uns altres productes, en la majoria dels casos de manera il·legal. Una de les fonts principals de finançament va ser el comerç il·legal de diamants, i també de fusta. De fet, l'explotació de fusta va resultar gairebé tan lucrativa com el comerç dels diamants. La xarxa de carreteres a les zones boscoses va augmentar de manera considerable, i es va fer evident l'existència de vincles entre l'explotació de recursos naturals i la proliferació del tràfic d'armes il'legals. Com a conseqüència, el Consell de Seguretat de l'ONU va prohibir el començ de fusta de Libèria. I la deforestació, l'erosió del sòl i la pèrdua de biodiversitat són algunes de les conseqüències actuals d'aquelles actuacions incontrolades. Diamants tacats de sang Els grups rebels han fet servir els diamants per finançar conflictes en molts països africans, i també han estat un recurs de grups terroristes i una via de blanqueig de diners. Durant els primers anys de la guerra, totes les faccions dels conflicte de Libèria van obtenir fons de la venda dels diamants que obtenien homes i nens en condicions insalubres i molt perilloses. Com en la majoria dels països africans on s'obtenen diamants, Libèria no compta amb una indústria minera organitzada, sinó només amb milers de persones -fins a un milió en el conjunt de l'Àfrica- que treballen amb només un pic i una pala, arriscant les seves vides, i per menys d'un dòlar diari. Els buscadors de diamants normalment els venen per molt menys del valor que arriben a tenir en sortir del país, i la majoria del benefici se l'emporten els intermediaris i els exportadors, que eren aliats dels grups armats durant la guerra. Libèria va esdevenir a més una via estable per a les importacions de diamants i armes del grup rebel de Serra Lleona -que també estava en guerra en aquell moment. I d'altres accions il·legals es van sumar a aquestes activitats criminals: Liberia era un punt neuràlgic de distribució de l'heroïna asiàtica i la cocaïna sud-americana cap als mercats d'Europa i els Estats Units. El Consell de Seguretat de l'ONU va imposar sancions el 2001, quan va prohibir el comerç de diamants, i no el va tornar a permetre fins a mitjans de 2007. Aquestes mesures van reduir els ingressos disponibles per a les faccions en lluita, que es van veure obligades a buscar altres fonts econòmiques. Economia de postguerra La llarga i destructiva guerra, i la nefasta administració dels governs durant aquells anys han devastat la major part de l'economia i les infrastructures de Libèria, que ara comencen a recuperar-se. La distribució d'aigua i l'electricitat no arriben a la majoria de la població, sobretot fora de Monròvia, la capital. Bona part de les escoles, hospitals i carreteres estan en ruïnes. Molts empresaris van abandonar el país quan va començar la guerra i només uns quants han tornat. La majoria dels negocis van quedar destruïts o molt malmesos, i els inversos estrangers van fugir. Ara els esforços del nou govern se centren en fer-los tornar, i en aconseguir el suport de donacions i augmentar les exportacions. Ara com ara Libèria exporta sobretot cautxú -150 milions de dòlars d'un total de 157,8 milions d'exportacions en 2006- i també ferro, cacau i cafè, especialment a Alemanya, Sud-Àfrica, Polònia, els Estats Units i l'estat espanyol. Però els ingressos no arriben ni a la cinquena part del que el país necessita importar: combustibles, productes químics, maquinària, equipaments de transport i béns manufacturats, que adquireix de països asiàtics (Corea del Sud, Singapur, Japó i la xina). A més d'aquest desequilibri en la balança internacional, Libèria ha de fer front a un enorme deute extern, tot i que els darrers anys molts dels països als qui deu diners, incloent-hi els Estats Units, han començat a perdonar aquest deute. Libèria també aconsegueix importants ingressos del seu programa de matriculació marítima, el segon més gran del món: més de 2.300 vaixells porten la seva bandera, incloent-hi el 35% dels que transporten el petroli importat pels Estats Units. La situació econòmica de Libèria també podria millorar si resulta certa la creença del govern, que afirma que existeixen dipòsits de petroli davant de la costa. I la tornada al mercat internacional de diamants i de fusta suposarà una gran diferència per al país si s'aconsegueix que l'explotació sigui transparent i repercuteixi en el desenvolupament de Libèria sense corrupció. Diamants per a l'esperança L'aixecament de la prohibició en el comerç de diamants dóna esperances al país d'augmentar els ingressos derivats de la venda internacional. Des que es va posar fi a les sancions l'abril de 2007, s'han reprès les exportacions de diamants liberians en el marc de l'Esquema de Certificació del Procés Kimberly. Aquest procés, iniciat el gener de 2003, està dissenyat per aturar el comerç de diamants provinents de zones en conflicte. Exigeix als governs que certifiquin els enviaments de diamants com a "nets de sang", i fins ara s'hi han afegit 70 països. El programa encara té alguns punts febles que minen l'efectivitat, com ara la manca de forts sistemes de control en el si de la indústria internacional de diamants, però és un gran pas per acabar amb l'ús d'aquestes pedres precioses per finançar conflictes armats. Per altra banda, la prohibició sobre el comerç de fusta va acabar l'any 2006, i s'espera que les conseqüències d'aquest fet en la balança d'exportacions siguin evidents aquest mateix any. De fet, amb les dades actuals, es preveu que l'economia de Libèria creixi un 11% anual durant els propers cinc anys. El creixement del producte interior brut va créixer un 7,8% el 2006, i s'espera un percentatge igual o superior per al 2007. LA DADA

18 anys L'edat mitjana a Libèria és de només 18,1 anys. L'esperança de vida supera lleugerament els 40 anys. La combinació de la guerra i les altes taxes de natalitat són les responsables de què la població de Libèria sigui una de les més joves del món. Hi ha 43,75 naixements per cada 1.000 habitants, una mitjana de sis nens nascuts per cada dona en edat fèrtil, una de les més elevades del continent africà. La situació demogràfica i social és encara més complexa si tenim en compte altres factors: l'analfabetisme i la desocupació són gairebé endèmics, i la incidència de la sida entre els adults és com a mínim del 6%. Només el 20% de la població parla anglès, tot i ser la llengua oficial. Hi ha una trentena de llengües diferents, corresponents als grups tribals, i només unes quantes s'escriuen. Amb tot això, la recuperació del país serà certament una tasca ben complicada. Però ara que s'ha posat fi al conflicte i que Libèria compta amb un gran suport internacional, és el moment propici per aconseguir-ho.