La recerca, l'últim racó de la cooperació internacional (per Joana Díaz)

Sembla que ens trobem en un moment convuls per a les relacions multilaterals i per a les cimeres internacionals, iberoamericanes o d'altre tipus. La diplomàcia fluixeja, els lobbies, en canvi, saben dissenyar bé les seves estratègies de comunicació i d'influència. On queda, doncs, la cooperació internacional? Hi ha un àmbit, l'acadèmic, que sembla funcionar al marge de polèmiques polítiques i econòmiques però que, per bé o per mal, funciona pràcticament a l'ombra. Els projectes de recerca en l'àmbit de la cooperació internacional posen en evidència les enormes diferències que separen i, alhora, uneixen a contextos socials i econòmics com, per exemple, l'europeu i el llatinoamericà. Referint-me només a alguns camps específics d'investigació, els que conec mínimament, m'atreviria a afirmar que hi ha poques realitats comparables quan s'estudia, posem per cas, la comunicació ambiental que es fa a Xile o Brasil i es mira de buscar analogies amb la que es fa a Espanya o França. Per descomptat, els marcs legals són diferents, com ho són els models empresarials i la mateixa governança. Però, fins i tot mirant només la superfície, de seguida es pot entendre que una convocatòria d'audiència pública per parlar de l'Agenda 21 o de pressupostos participatius amb la ciutadania funciona de manera molt diferent en un lloc o en un altre. En ciutats de Brasil, pot ser útil fer circular un camió amb música que anunciï l'event, o contactar directament amb líders locals que s'ocupin de transmetre la convocatòria. Lògicament, això no funcionaria fàcilment en una ciutat mitjana de Catalunya. Tampoc acabaria de funcionar una penjada de cartells anunciant el tema i, en canvi, es tendeix a utilitzar les tècniques de la comunicació convencional i la publicitat, com anuncis o fulletons. Però això de vegades canvia. Els pressupostos participatius de Porto Alegre han servit de font d'inspiració i de model a processos conduïts a Europa. I hi ha processos comunicatius impulsats per grups ètnics i comunitats que podrien aplicar-se a les nostres ciutats per mirar de millorar la participació i implicació. El que superficialment sembla que és incomparable resulta que un cop analitzat té diversos punts en comú o potencialment assimilables. La recerca en les ciències socials de vegades sembla molt òbvia. Sembla que es posi en evidència allò que ja és evident. Ara bé, en el cas de la cooperació internacional, hi ha un fet interessant i és el propi procés d'aprenentatge mutu i d'acceptació recíproca de limitacions i capacitats que, malauradament, sembla que no es produeix en projectes aplicats de cooperació (on generalment tendeix a imposar-se la visió del més fort econòmicament) o en reunions multilaterals de cooperació (on passa si fa no fa el mateix). Potser només ens queda l'espai teòric per imaginar escenaris on els països suposadament desenvolupats aprenem dels èxits i fracassos dels països en procés de desenvolupament.