La Xarxa de Custòdia del Territori debat la manera per prioritzar els indrets que cal conservar

Poc a poc, la custòdia del territori avança a Catalunya. Això vol dir que els acords entre propietaris de terrenys rurals i entitats públiques i privades dedicades a la conservació del medi natural i el paisatge van estenent-se pel territori català. Fins ara, però, aquestes entitats no han escollit els indrets on actuar a partir d'un sistema planificat i compartit de prioritats, sinó que les seves iniciatives s'han basat, sobretot, en termes d'oportunitat. En aquest context, té sentit prioritzar les iniciatives de custòdia del territori? Amb quins criteris s'hauria de fer? S'haurien d'establir prioritats compartides entre les diverses organitzacions? Cal que les entitats pactin amb l'Administració els llocs on han de prioritzar les seves actuacions? Per començar a debatre aquestes qüestions, la Xarxa de Custòdia del Territori (XCT), que aplega una gran part de les entitats de custòdia catalanes, va organitzar el passat dijous una jornada al castell de Montesquiu (Osona), el mateix lloc on fa set anys es va presentar per primer cop a Catalunya aquesta nova estratègia de conservació de la natura i el paisatge anomenada custòdia del territori. Experiències d'aquí i de més enllà La primer part de la jornada va servir per conèixer els mètodes que utilitzen algunes entitats catalanes i d'altres llocs del món per seleccionar les seves iniciatives de conservació de la natura. Joan Estrada, assessor a les terres de Lleida de la Fundació Territori i Paisatge de l'Obra Social de Caixa Catalunya, va explicar que la Fundació havia elaborat al 2005 un estudi per prioritzar la seva tasca als ambients estèpics. Estrada va exposar que el principal criteri per escollir les àrees on actuar era la presència d'espècies d'ocells amenaçades com la xurra, la ganga o la trenca. Com a criteris complementaris, també tenien en compte si els territoris estaven connectats amb altres de semblants, la superfície de les zones amb secans, o si hi havia comunitats vegetals singulars. La Diputació de Barcelona, per la seva part, ha elaborat un sistema d'informació geogràfica anomenat SITXELL que inclou mapes valoratius dels espais naturals de la província segons diversos criteris: interès dels hàbitats, distribució d'espècies de fauna, interès agrari, etc. Carles Castell, tècnic de l'Àrea d'Espais Naturals de la Diputació, va dir que el sistema permet als ajuntaments decidir els espais que volen protegir amb el planejament urbanístic i a la resta d'administracions els serveix per planificar millor el territori. La Diputació ha utilitzat el SITXELL per identificar els indrets on dur-hi a terme els projectes finançats fruit dels convenis amb 'La Caixa' i Caixa Catalunya; en el primer cas, els projectes s'inscriuen dins els parcs naturals barcelonins, mentre que en el segon les iniciatives tenen lloc en espais protegits a escala local. En el bloc d'experiències internacionals, l'ambientòleg Xavier Sabaté va exposar com als Països Baixos les principals entitats conservacionistes es van repartir als anys noranta el territori on actuarien. Amb aquesta acció pretenien evitar la competència entre elles i l'augment del preu del sòl que podria derivar-se del fet que més d'una entitat s'interessés per adquirir una mateixa finca. A grans trets, el repartiment es va fer a partir de les finques que cada entitat ja disposava en propietat. D'altra banda, es va donar a conèixer la manera de funcionar del Conservatoire du littoral, un organisme creat pel govern francès l'any 1975 que, des de llavors, ha adquirit 103.000 hectàrees d'espais naturals litorals i dels grans llacs del país. Els tres criteris principals que utilitza per seleccionar els indrets són l'amenaça d'urbanització, la necessitat de recuperar l'espai a causa del seu estat de degradació, i la possibilitat d'obrir l'accés públic al mar. El cas més llunyà va ser el de l'estat nord-americà de Massachusetts. Jordi Pietx, director de la XCT, va explicar com el govern de l'Estat i les entitats de custòdia privades havien definit una estratègia d'actuació conjunta. Per fer-ho, havien elaborat plegats un pla d'espais oberts amb l'objectiu de conservar la meitat del territori que queda fora dels espais protegits i de les zones urbanes i que representa un 30% de la superfície de l'Estat. El pla, a diferència del que passa a Catalunya, no és jurídicament vinculant i per tant cal que l'Estat, els municipis i les entitats arribin a acords amb els propietaris dels terrenys, ja sigui comprant-los les finques o adquirint-ne els drets d'urbanització. El criteris d'actuació de les entitats de custòdia catalanes La segona part de la jornada va servir per conèixer els criteris que utilitzen avui dia les entitats catalanes per prioritzar els llocs on decideixen actuar, i per debatre els avantatges i els inconvenients de cadascun. Van sorgir una trentena de criteris, que es van agrupar en tres tipus: patrimonials, socials i operatius. El primer grup incloïa criteris associats a la vàlua dels terrenys a conservar, la necessitat de fer front a amenaces sobre els seus valors, o la possibilitat de conservar zones excloses dels espais legalment protegits. Dins el segon grup es van citar els vincles emocionals amb els indrets o els beneficis socioeconòmics derivats de conservar una determinada zona. Per últim, els criteris operatius anaven des de la visibilitat pública del projecte fins les oportunitats d'obtenir finançament associat a la iniciativa, passant per la seguretat jurídica de l'acord o el seu cost global. Té sentit establir un sistema compartit de priorització? 'Totes les entitats prioritzen d'una manera o una altra, sigui proactivament o reactiva, sigui intuïtivament o de forma més racional o pautada', va argumentar el consultor ambiental Josep Maria Mallarach. 'La diversitat de prioritats fa difícil proposar un fórmula única per a tothom', va afegir, 'però compartir algunes prioritats podria ajudar, i molt, a millorar l'efectivitat de la custòdia del territori'. El biòleg Salvador Grau també es va mostrar partidari de prioritzar i planificar les iniciatives de custòdia per tal d'adreçar-les als llocs on facin més falta i per tant fer que siguin més útils per conservar el patrimoni natural. 'Això incrementarà el reconeixement social de la custòdia del territori'. Grau va afegir que prioritzar des del punt de vista geogràfic és complex, tot i que va formular dues possibilitats: adreçar les iniciatives de custòdia als espais naturals protegits, o fer-ho fora. Segons va dir, les dues opcions tenen avantatges i inconvenients. Per últim, el biòleg va plantejar la possibilitat que les entitats de la XCT i l'Administració acordessin conjuntament objectius i prioritats, en una línia semblant a la de l'estat de Massachusetts. Una iniciativa d'aquesta mena serviria per sumar esforços i guanyar eficiència, però s'hauria de dissenyar com un procés amb diverses etapes tenint en compte les 'resistències' que encara hi ha en els sectors públic i privat per emprendre col'laboracions d'aquesta mena.