L'estat del món 2006 alerta dels perills de l'imparable ascens de la Xina i l'Índia

La sala d'actes de la Caixa de Sabadell de Barcelona ha estat l'escenari de presentació a la premsa de l'anuari L''Estat del món 2006', del Worldwatch Institute. L'informe d'enguany analitza de forma prioritària els perills del creixement sense fre de la Xina i l'Índia. L'acte ha comptat amb la presència del segon tinent d'alcalde de l'Ajuntament de Barcelona, Jordi Portabella, el director d'Unescocat, Agustí Colomines així com els responsables de l'obra social de la Caixa de Sabadell i de la Fundació "Sa Nostra", Fermí Pons i Andreu Ramís respectivament. L'encarregat de glossar els elements més destacats de L'Estat del món 2006 ha estat Sergi Rovira, responsable de l'àrea de Sostenibilitat d'Unescocat. La Xina i l'Índia han vist en els darrers anys com la seva població superava la barrera dels 1.000 milions d'habitants. Actualment entre tots dos sumen al voltant dels 2,600 milions d'habitants, que és més de tres vegades la població de la Unió Europea i un 40% de la població mundial. A la magnitud demogràfica cal afegir la del creixement econòmic continuat que ha tingut dos efectes contradictoris. D'una banda s'ha reduït la pobresa, que és un dels principals objectius dels organismes internacionals per als propers anys, però alhora ha augmentat el consum de recursos i també la contaminació i els danys ambientals. Mentre la Xina segueix un model basat en la indústria i la producció com a primera fita, l'Índia ha apostat pel valor afegit i els sectors punters, com la programació informàtica, fins al punt que ciutats com Bangalore ja són conegudes com el segon Silicon Valley. Dos planetes Terra Però, amb tots els matisos respecte al model, ambdues economies tenen per les seves dimensions un impacte que abasta tot el món. El més preocupant que 'L'estat del món 2006' planteja no és tant allò que la Xina i l'Índia han fet fins ara sinó el seu potencial de creixement i les conseqüències que el seu futur desenvolupament podria tenir sobre la capacitat de càrrega de la Terra. Christopher Flavin, president del Worldwatch Institute, parla d'"ona expansiva" per referir-se a l'augment de la demanda d'energia, aliments i primeres matèries dels dos països. Per copsar el que pot arribar a succeir cal atendre a la comparació entre la petjada ecològica per persona d'un país occidental i plenament desenvolupat com els EUA amb la dels països asiàtics en qüestió. Així, segons l'informe, els habitants dels EUA consumeixen avui en dia tres vegades més cereals per càpita que els de Xina i cinc més que els de l'Índia. Les emissions de CO2 dels EUA són sis vegades superiors a les xineses i vint vegades superiors a les índies. A partir d'aquí, s'estableix que si la Xina i l'Índia arriben un dia als nivells de consum dels EUA farien falta dos planetes per donar satisfacció només a aquestes economies. Si bé encara no s'ha arribat als extrems que adverteix l'informe, algunes tendències apunten en aquesta direcció. Hi ha exemples en tots els àmbits. Així, la Xina només té el 8% de l'aigua dolça del planeta per satisfer les necessitats del 22% de la població mundial. A l'Índia es preveu que el 2025 la demanda d'aigua de les ciutats es dupliqui. El que ja s'ha duplicat en aquest darrer país és el consum de petroli des del 1992. Actualment, a tots dos estats els sistemes d'energia estan dominats pel carbó -dues terceres parts de l'energia xinesa ve d'aquesta font i la meitat a l'Índia. La demanda de cereals, soja i productes forestals s'ha disparat i està exercint enormes pressions sobre la biodiversitat al sud-est d'Àsia però també a indrets més llunyans com Amèrica del Sud. Com assenyala un gràfic de gran interès que es pot trobar en l'informe, la petjada ecològica mundial va superar la biocapacitat de la Terra -mesurada en nombre d'hectàrees productives- en els anys 80. Mentre la petjada segueix una tendènciamés ascendent que mai, amb la destacada contribució asiàtica, la biocapacitat de la Terra resta pràcticament invariable. D'aquesta manera com més va més s'accentua un desequilibri que podria donar lloc durant el segle XXI a una situació molt perillosa on els conflictes socioambientals serien inevitables. Signes positius Sobre les projeccions de futur de la Xina i l'Índia hi ha dues visions. Una, de caire conservador, pensa que a mesura aquests països vagin reduint la pobresa reproduiran mimèticament el que les nacions industrialitzades d'occident van aconseguir al llarg dels segles XIX i XX, és a dir, crear una classe mitjà i un sistema estable. Però com ha destacat Sergi Rovira "es fa molt difícil pensar que el que va fer el Regne Unit al segle XIX es pugui repetir amb 2.600 milions de persones i en les condicions actuals" Per tant, com defensa la visió sostenibilista, els signes positius no vindran del fet que la Xina i l'Índia repeteixin els patrons occidentals sinó a partir del qüestionament dels paràmetres del desenvolupament tradicional i la recerca de noves opcions més apropiades al nostre temps. En aquest sentit, l'estat del món 2006 posa en relleu algunes iniciatives per a l'esperança. Al llarg del 2005, la Xina i l'Índia s'han compromès -fins i tot amb accions legislatives- a accelerar la implantació de noves fonts d'energia com la solar tèrmica, l'eòlica i els biocombustibles. La Xina ha percebut la importància de gestionar millor la mobilitat i, després d'anys d'arraconar la tradicional bicicleta, ara se'n torna a fomentar l'ús. Al mateix temps, aquest país està invertint de manera decidida en transport públic -tot i que en l'altra cara de la moneda- està posant al mercat més vehicles que mai. L'Índia, per la seva part, està desenvolupant programes de recollida d'aigua de pluja a través de tecnologies senzilles de captació que s'ha implantat amb èxit a 70.000 edificis de Chennai, la quarta ciutat del país. Aquests fets, si bé encara no majoritaris, indiquen que les autoritats de l'Índia i la Xina estan començant a entendre la importància d'estendre la gestió sostenible al màxim nombre possible de sectors. Estratègies L'informe subratlla la necessitat d'incorporar tots dos països a aquells fòrums i organitzacions internacionals als quals encara no pertanyen, en una estratègia orientada a incrementar la cooperació i els intercanvis professionals amb Europa i els EUA. El que passi a la Xina o l'Índia implica tota la comunitat mundial. Segons cap a on es decantin aquests dos països en els propers anys, el món patirà greus inestabilitats econòmiques, ecològiques i, probablement polítiques, o bé se situarà en una via de desenvolupament basada en un ús més raonable dels recursos. La situació planteja grans reptes perquè, com ha apuntat Fermí Pons en el decurs de la roda de premsa: "per dir a aquests països el que han de fer primer hauríem de veure el que fem nosaltres aquí en els països més rics". Jordi Portabella, per la seva banda, ha assenyalat que "els interessos nacionals continuen predominant en l'escena mundial i de vegades els acords s'aconsegueixen amb un mínim comú denominador que no resulta suficient per atendre els problemes" Tot i així ha volgut deixar clar que es constaten avenços "com s'ha demostrat el cas del protocol de Kyoto".