Noves evidències que el desgel a Groenlàndia podria influir en el canvi climàtic

Segons dues recerques internacionals sobre l'últim període glacial, en la qual ha participat el Dr. Rainer Zahn, professor de recerca ICREA de l'Institut de Ciència i Tecnologia Ambientals (ICTA) de la UAB, abans que comencessin a desfer-se grans masses de gel de l'Oceà Àrtic, uns primers episodis esporàdics de desgel a l'antic mantell de gel que cobria les Illes Britàniques ja van afectar la circulació dels corrents oceànics, que juguen un paper clau en l'estabilitat climàtica del planeta. A partir d'aquesta observació, els científics consideren que l'acceleració del desgel del casquet de Groenlàndia podria jugar un paper important en la futura estabilitat de la circulació oceànica i, per tant, en el desenvolupament del canvi climàtic. La magnitud de possibles canvis climàtics en el futur dependrà en bona part de la resposta de la circulació oceànica a l'escalfament global, perquè les corrents oceàniques distribueixen una immensa quantitat de calor pel nostre planeta i, a més, determinen els nivells d'humitat i energia atmosfèrics. Una variació de la circulació oceànica pot induir canvis climàtics substancials i abruptes (és a dir, desenvolupats en menys de 30 anys) a escala global. Els sediments oceànics profunds ofereixen un testimoni de la circulació oceànica en el passat. Estudiant aquests sediments, es pot observar que els canvis abruptes en la circulació oceànica i els conseqüents canvis climàtics no són un fenomen nou, sinó que han succeït en diverses ocasions durant el passat. Al desfer-se les grans masses de gel d'Amèrica del Nord i d'Escandinàvia al final de la darrera era glacial, el conseqüent lliurament d'aigua dolça a l'Atlàntic Nord va provocar el major trasbals natural de la circulació oceànica dels darrers 20.000 anys. Aquest episodi representa un excel'lent model per examinar la relació entre les pertorbacions oceàniques i la inestabilitat climàtica. Segons un article de revisió publicat en Science, la circulació oceànica durant la darrera era glacial era molt diferent de l'actual. La formació de corrents d'aigua profundes a l'Atlàntic Nord era més feble i el flux d'aigua càlida de la Corrent del Golf va minvar. Això va provocar un refredament de l'hemisferi nord i va contribuir al creixement dels grans casquets de gel d'Amèrica del Nord, Escandinàvia i Europa. En un estudi d'acompanyament, s'ha observat els sediments marins de l'Atlàntic Nord per tal de documentar la seqüència d'esdeveniments d'aquella pertorbació. Aleshores, el desgel va provocar una disminució important de la Corrent del Golf, que transporta aigua càlida des del Golf de Mèxic fins al nord. Això va sumir la regió de l'Atlàntic Nord en un període de fred glacial d'almenys 1.200 anys de durada. No obstant, l'alentiment de la circulació oceànica a l'Atlàntic Nord va començar entre 700 i 1.200 anys abans que es va produís el gran desglaç dels casquets de gel i es lliurés massivament aigua dolça sobre l'oceà. El primerenc inici d'aquest canvi va coincidir amb breus i aïllats episodis de desgel al petit Mantell de Gel Britànic (BIS, British Ice Sheet). Així ho han determinat els autors d'aquest estudi a partir de l'observació de capes fines de sediment (formades per grans de quars) procedents de diferents onades d'icebergs que, en desfer-se, van alliberar la seva càrrega de sediments al fons del mar. Aquests icebergs procedien dels marges de gel que envoltaven i estabilitzaven la BIS. Aquests resultats demostren que les pertorbacions de desgel poden produir canvis substancials en la circulació oceànica sense haver arribat necessàriament a un abocament catastroficament gran d'aigua dolça. Això sembla indicar que l'acceleració del desgel del casquet de Groenlàndia podria, en efecte, tenir un paper destacat en la futura estabilitat de la circulació oceànica i del clima a la gran regió de l'Atlàntic Nord. Font: UAB.