[PARCS I TERRITORI] Anàlisi final 2/2: al servei del desenvolupament local

Per assolir aquests objectius, no n'hi ha prou amb establir regulacions, planificar dins i fora de l'espai o garantir que es compleixi la normativa que impera en aquests indrets. Calen òrgans gestors, equips tècnics qualificats, que executin actuacions, tant les previstes en els instruments de planificació com les que vagin sorgint en el dia a dia. Una gestió que ha de ser eficient, planificada, adaptable als canvis i participada per la gent del territori. Tot plegat, gens fàcil. El suport a la població local, una estratègia clau Sens dubte, l'èxit social i ambiental dels parcs naturals dependrà de si la gent del territori se'ls senten seus. I per aconseguir-ho s'imposa el diàleg i el consens com a estratègies essencials. Aquesta és una visió compartida pels responsables entrevistats. Segons Victòria Riera, directora del PN del Cap de Creus, 'sempre s'ha de mirar de consensuar al màxim les activitats que volem fer al PN amb la gent que hi viu'. Xavier Puig, director del PN de la Zona Volcànica de la Garrotxa, es manifesta en el mateix sentit: 'No és aconsellable gestionar un parc des de la distància o amb poc contacte amb el terreny. Molt sovint analitzem conjuntament els projectes promoguts per particulars per assessorar-los i consensuar solucions viables'. En aquest sentit, s'ha de tenir en compte que molts espais protegits són majoritàriament de propietat privada, amb les necessitats d'entesa que això comporta amb els titulars dels terrenys. Els ajuntaments, l'administració més propera al territori, també han de ser partícips de la gestió. La situació desitjable és la que expressa Marià Martí, gerent del parc de Collserola: 'El parc ha passat a ser objectiu estratègic de la majoria de municipis, de la mateixa manera que ho és arreglar una plaça al centre del poble'. Per aconseguir-ho, els ajuntaments s'integren en els òrgans decisors del parcs, ja sigui a través de consorcis, com és el cas de Collserola, o en les juntes rectores, com es fa a la resta dels parcs. Tanmateix, aquests òrgans rectors es reuneixen una o dues vegades a l'any, de manera que es fa necessari articular comissions permanents que, com diu Riera, permetin 'un treball més fluid'. I altres sistemes menys rígids poden ser els grups de treball sectorials que suggereix el director del PN de la Zona Volcànica de la Garrotxa, que han de facilitar 'una entrada d'informació i inquietuds des del territori a l'equip de gestió del parc'. Promoure i mantenir les activitats agràries tradicionals com a valor social però també per conservar el paisatge i el mosaic territorial. Aquest és un altre dels reptes compartits pels gestors dels PN, si bé reconeixen que la societat està canviant i que aquest propòsit és cada vegada més complicat. Sobre l'agricultura, per exemple, incideixen factors com la Política Agrària Comuna, 'que s'escapen completament del control del PN', explica Puig, de la Zona Volcànica de la Garrotxa. La pèrdua de prats i pastures i el conseqüent avanç del bosc, amb el risc d'incendis que això implica, són algunes de les conseqüències dels canvis que pateix el sector agrari al nostre país. A part d'aturar el declivi de les activitats tradicionals, l'objectiu dels PN passa també perquè incorporin criteris ambientals. 'Hem de potenciar -explica Roig, del PN del Delta de l'Ebre- que els pagesos apliquin mesures de conreu que beneficiïn els hàbitats, per exemple inundant el màxim de superfície possible més enllà de la temporada de cultiu de l'arròs'. La ramaderia extensiva és una altra activitat a mantenir. 'Volem impulsar actuacions de suport com la creació de passos canadencs i tancats per protegir el bestiar, crear convenis d'actuació amb ramaders, i que es tinguin en compte espècies com el trencalòs', assegura Palau, del PN de l'Alt Pirineu. Joana Barber, directora del PN del Montseny, s'expressa en termes semblants: 'Volem ajudar la gent que viu de la ramaderia, és un projecte clau'. Amb suports com aquests, i amb altres tipus d'incentius, la pagesia valorarà la figura dels PN i tothom hi sortirà guanyant. El turisme i l'ús públic respectuosos, un repte complicat No es pot negar que els PN són un atractiu turístic de primer ordre, ja sigui pel seus paisatges com per la fauna i la flora que s'hi pot observar. Parcs com la Zona Volcànica de la Garrotxa reben 500.000 visitants cada any. Evitar morir d'èxit i aconseguir que l'ús públic sigui el màxim de respectuós amb els valors que es volen conservar és una altra de les preocupacions comunes dels gestors dels PN. El director de la Zona Volcànica de la Garrotxa reconeix que 'avui els temes relacionats amb l'ús públic s'enduen una part molt substancial de l'activitat gestora i del pressupost del parc'. En els PN del litoral, o en els més propers a les zones metropolitanes, com ara Collserola, el repte és encara més gran. Als Aiguamolls de l'Empordà hi poden arribar 46.000 persones un dia d'agost, 'una pressió forta', adverteix Josep Espigulé, director d'aquest parc natural. Per la qual cosa afegeix: 'Hem de coordinar els usos de platja amb la visió del parc, buscant el mínim d'afectació'. A més a més, cal fer compatibles els múltiples interessos dels nombrosos col·lectius que es mouen pels PN (caçadors, muntanyencs, turistes ocasionals, boletaires, escaladors...) la qual cosa obliga, segons Ramon Bisbal, director del PN de Montserrat, a 'explicar les actuacions que portem a terme, per fer entendre que no hi ha col·lectius que tenen més privilegis que altres'. Novament, a la cerca del consens a través del diàleg. Calen més recursos Per acabar, als reptes descrits cal afegir l'eterna insuficiència de recursos econòmics assignats als espais protegits, si bé és cert que alguns PN estan més dotats que altres. La directora del PN del Cap de Creus, per exemple, reclama més personal per gestionar la part marina del parc. I el director del PN dels Aiguamolls de l'Empordà demana incrementar el personal de perfil tècnic, sobretot per que fa a qüestions agrícoles. En aquests aspectes la responsabilitat ja no correspon als òrgans gestors, si no a les administracions dels quals depenen. Com s'ha vist al llarg de les entrevistes i d'aquests dos articles d'anàlisi, la conservació i gestió dels parcs naturals (i per extensió de la majoria d'espais protegits) és una tasca difícil, que ha de preveure un gran nombre de factors i que requereix l'entesa amb multitud d'agents territorials. Per aquest motiu, cal reconèixer l'esforç que des de fa anys realitzen els òrgans gestors i les administracions responsables i, al mateix temps, reclamar un major compromís per dotar aquests òrgans dels recursos i els instruments necessaris per afrontar els reptes de futur.