Per què es mereix Al Gore el Premi Nobel de la Pau?

L'esforç de Gore per cridar l'atenció sobre el canvi climàtic dóna suport a l'objectiu d'evitar les guerres. Gore, conjuntament amb l'IPCC, ha estat designat Premi Nobel de la Pau 2007 per l'Acadèmia Sueca (més informació, aquí).

Aquest és un assaig de Carl Pope, director executiu de Sierra Club, publicat originalment a Salon.com.

Què té a veure la pau mundial amb l'escalfament global? Potser tot. Tindrà una estreta relació si les coses no canvien ràpidament: en deu, vint o quaranta anys les inundacions devastadores i les sequeres podríen desplaçar milions de refugiats i incitar nacions i tribus a vessaments de sang desesperats. En aquest punt, ningú no tindrà el mínim dubte de per què els membres de la renovada fundació escandinava van pensar que l'exvicepresident dels Estats Units Al Gore era una elecció òbvia per al Premi Nobel de la Pau 2007. Les especulacions sobre aquesta elecció van créixer divendres passat. Independentment del resultat, Gore és, simplement, l'actor indispensable en el drama de la confrontació de la humanitat amb la possibilitat de destrucció de l'equilibri climàtic en què la nostra civilització va emergir i es va desenvolupar. Com bé saben tot els que han llegit el llibre o han vist el documental 'An Incovenient Truth', Gore ha estat preocupat i fascinat per la ciència del canvi climàtic des dels seus primers anys a Harvard, quan va conèixer per primera vegada la teoria de les emissions de carboni i el seu poder d'escalfament de la temperatura del planeta. Va començar a mantenir audiències al congrés sobre el tema tan aviat com va arribar a Washington a principis dels setanta i no ha parat des d'aleshores; potser perquè va entendre instintivament que no era una qüestió de si canviar l'equilibri químic de l'atmosfera trastornaria el clima, si no de com i amb quina rapidesa ho faria. Va reconèixer, a més, que la tasca increïblement complicada de canviar l'economia energètica mundial seria impossible si esperavem a constatar la presència del canvi climàtic amb signes d'alarma vistosos com si es tractés d'una obra de Shakespeare. Així, durant anys va acceptar el desagraït paper de Cassandra, la profeta grega a qui ningú feia cas. Però al contrari que Cassandra, ell no es va quedar assegut per veure com es desenvolupava la tragèdia. Una vegada, quan jo estava especialment frustrat pels reptes que havia d'afrontar a la meva feina al Sierra Club, Gore em va escoltar i va dir: 'No abandonis mai'. Aquest podria ser el seu lema, com s'ha vist als milers de discursos que ha fet; un dels darrers al concert Live Earth que va crear des de zero; un lema que ha mantingut enmig de la negació que ha patit el seu missatge. Què té tot això no té a veure amb la pau? Mirem l'Irac, Darfur o el conflicte entre Israel i Palestina: llocs sanguinaris que han donat tres premis Nobel de la Pau. Els conflictes del segle XXI rarament es caracteritzen pel xoc entre governs estables, sinó per societats enfrontades que s'ataquen entre elles. Són molt més difícils de solucionar amb diplomàcia o tropes de pau. La clau és la prevenció. El comitè dels Nobel ho ha reconegut en els últims anys, premiant persones que abans haguessin estat guanyadors poc probables, com ara la feminista iraniana Shirin Abadi i Muhammad Yunus, el pioner del microfinançament per als pobres. Una llista ràpida dels llocs problemàtics que el caos climàtic podria encendre inclouria: - Sudan i Darfur, on la violència actual, alimentada per la sequera i la pobresa extrema, podria descriure's com la primera guerra civil del canvi climàtic al món. - El sud d'Àsia, on Índia, la Xina i Pakistan podrien entrar en guerra per la cada vegada més escasa neu de la meseta tibetana. - L'est de la Mediterrània, on Síria, l'Irac i Turquia entren en competència pel riu Èufrates. - La frontera entre la Xina i Rússia, on la pèrdua de terres de cultiu podria forçar una part de la població xinesa a desplaçar-se al nord de l'Amur. - La regió cada vegada més seca al voltant de la mar d'Aral: Uzbekistan, Kazakhstan i Tadjikistan. - Fins i tot Canadà, Noruega i la Federació Russa, on els governs dels quals estan començant a llençar senyals bèl·liques sobre el control de l'Àrtic desglaçat. El 2004, el Premi Nobel de la Pau va ser per l'ambientalista kenyana Wangari Maathai. No era ni general de cap exèrcit, ni presidenta de cap govern. Era la fundadora del moviment de base popular Green Belt, que va plantar més de trenta milions d'arbres al llarg del país, oferint feina, poder i educació a les dones durant el procés. En paraules del comitè dels Nobel en concedir el premi: 'La pau a la terra depèn de la nostra habilitat d'assegurar un entorn de vida'. El comitè sembla veure a Gore amb la mateixa perspectiva, com a algú que ha passat bona part de la seva carrera evitant conflictes mitjançant la unió de persones diferents en la causa de protegir la única llar de la humanitat. Al segle XX, s'havia d'aconseguir la pau després de l'espantós bany de sang de les guerres mundials. Al segle XXI, tot i que el món encara una nova era de confusió, la pau es basarà en la identificació i resolució de les fonts de conflicte abans no esclatin les batalles. Per això ningú no es mereix el Premi Nobel de la Pau més que Al Gore. Traducció: Anna Boluda