Polèmica per un article de The Economist que posa en dubte els efectes de l'agricultura ecològica

La revista britànica The Economist, que ven més d'un milió de còpies setmanals i està considerada com la publicació més influent, ha publicat un article que ha causat un gran revolt entre ecologistes i activistes de tot el món. Amb el titular 'Pots realment canviar el món comprant certs aliments?', la notícia qüestiona l'impacte real de l'augment del consum de productes ecològics, de comerç just i de producció local. Segons els especialistes consultats per la revista, aquest tipus de compra fa sentir els consumidors que poden fer alguna cosa pel canvi climàtic i per minvar les diferències entre rics i pobres, amb la qual cosa converteixen el carro de la compra en una manera de pronunciar-se políticament. Però, segons l'article, els efectes no són els que es creuen. Afirmacions polèmiques L'article diu, textualment, que "no hi ha evidència de què el menjar convencional sigui perjudicial o de què l'ecològic sigui millor per la nutrició". A més, recull l'opinió del premi Nobel de la pau i impulsor de la 'revolució verda' (el pas a l'agricultura industrial fent servir productes químics) Norman Borlaug, que afirma que el menjar ecològic és pitjor perquè les produccions són més baixes i necessita més terres cultivades, el que implica menys terres per a boscos. Pel que fa al comerç just, The Economist es basa en el cas del cafè per dir que el preu més alt que es paga per assegurar uns ingressos justos per als productors, els anima a seguir amb un cultiu del qual se'n produeix ja massa arreu del món, en lloc de propiciar el canvi a d'altres productes. A més, l'article afirma que la marca 'comerç just' ha esdevingut una excusa perquè els distribuïdors i comerciants (als quals s'han sumat algunes multinacionals) pugin els preus i els seus marges de beneficis perquè saben que els compradors estan disposats a pagar molt més perquè creuen, erròniament, que la diferència de preu repercuteix totalment en l'agricultor. El reportatge també parla de la tendència a comprar a petits productors locals, que ha crescut en l'últim parell d'anys (especialment des que les grans multinacionals s'han apuntat a la venda de productes ecològics). Fa referència a un informe del ministeri d'agricultura i medi ambient del Regne Unit que afirma que és més respectuós amb el medi ambient importar tomàquets des del sud d'Espanya, cebes de Nova Zelanda o mongetes fresques de Kenya, tot i el transport, que cultivar-los a hivernacles britànics, que necessiten molta energia. Reaccions a tot el món Diversos mitjans i blocs s'han fet ressò d'aquest article i de les respostes que ha generat. El diari New York Times, per exemple, en parla tot recollint l'opinió d'experts. Parke Wilde, economista especialitzat en la indústria alimentària, i Samuel Fromatz, autor del llibre 'Organic, Inc.', argumenten que no és cert que la producció ecològica sigui molt més baixa que la convencional, i que no s'han tingut en compte altres factors com ara l'esgotament del sòl. Afirmen també que l'article parla de la producció ecològica com si es tractés de petits conreus, quan de fet hi han també, i cada vegada més, grans explotacions dedicades al cultiu ecològic. La credibilitat de The Economist Jordi Miralles, president de la fundació Terra, posa en qüestió la validesa del reportatge perquè "The Economist és una revista molt conservadora i mai m'ha merescut cap mena de credibilitat, és el pamflet amb aparença seriosa de l'establishment econòmic benestant". Montse Peiron, directora de la revista Opcions del Centre de Recerca i Informació en Consum, afirma que "podem trobar tant estudis que corroborin les observacions del'article com que les desmenteixin categòricament, elaborats per interessos d'ambdues parts, de manera que caldria veure quin és el consens que es va prenent a nivell global amb el pas dels anys; i, de moment, diria que és contrari al que suggereix The Economist". Miralles qüestiona també la fiabilitat de les opinions de "personatges tan foscos" com Norman Borlaug, i critica també que moltes afirmacions s'hagin fet "sense arguments amb números". En la mateixa línia, Peiron assenyala que només es presenten anàlisis parcials que no permeten extraure conclusions. I afegeix que l'article obvia el concepte clau: "el planeta funciona d'una determinada manera, i té uns límits, que no es poden canviar de manera dràstica, però l'agricultura convencional trenca aquest funcionament (per exemple perquè fa perdre la fertilitat de la terra) i resulta insostenible". En favor de la producció local Les crítiques més fortes fan referència a la producció local. "L'agricultura idònia és la que s'adapta al màxim possible al funcionament dels ecosistemes", diu Peiron, "i això és molt més fàcil d'aconseguir a nivell local que global". Des de la fundació Terra consideren que "la compra directa i el comerç local estalvia emissions, i ja és tenir barra argumentar que unes pomes produïdes a Nova Zelanda són més ecològiques que produïdes al Regne Unit. El 40% de les emissions mundials són degudes al transport de mercaderies perquè el preu barat del petroli permet cercar la producció en l'indret on es pot obtenir el màxim benefici estalviant-se deures socials i ambientals". El comerç just beneficia les persones Pel que fa a les crítiques de l'article de The Economist al comerç just, de nou els experts hi posen en dubte la validesa perquè "es fa una anàlisi extremadament curta de mires". "El comerç just no es limita (o no s'hauria de limitar) a ser un determinat model econòmic, sinó que consisteix en posar per davant les persones amb tots els seus drets. Quan paguem a un productor de cafè, no estem retocant un paràmetre econòmic, estem interactuant amb una persona", segons la directora de la revista Opcions. El president de la fundació Terra, ha trobat, però, un punt del reportatge amb el qual es mostra d'acord: "l'article deixa veure que els grans centres de distribució aprofiten el comerç just per rentar-se la cara, i això és ben cert".