26/10/2007 - 00:00
El concepte paisatge és relativament nou. La nostra llengua el va importar del francès fins al segle XVII. La seva etimologia (paysage, pays, paysant; paisatge, país, pagès) ja ens indica la gran relació entre agricultura i paisatge. Tanmateix, al món rural català la paraula no hi va arribar fins a les dècades 60 - 70 del segle passat com a aportació dels visitants provinents de la ciutat.
És evident que l'activitat humana sobre el territori, especialment aquelles de caràcter primària -agricultura, ramaderia i silvicultura- han modulat els paisatges europeus des de fa segles. No existeixen ni valls verges ni espais naturals -en el sentit estricte del concepte- ni paisatges immutables. Des de la pagesia poc a poc es pren consciència de la importància del seu sector en la posada en valor d'aquest element. Tanmateix es discrepa molt sovint de les polítiques que prioritzen la preservació. Així ho afirma Raimon Ferrer, vicepresident de l'Institut Agrícola: 'és l'activitat agrària rendible i convivencial amb el medi, i no la protecció indiscriminada de qualsevol territori, la que assenyadament ha de determinar bona part del futur paisatgístic de Catalunya'.
Tanmateix, tal com recorda Joan Casas, cap de l'oficina comarcal del Ripollès del Departament d'Agricultura, Alimentació i Acció Rural (DAAAR), les noves demandes de la societat urbana i especialment la nova política agrària europea provoquen que aspectes com la preservació de l'entorn, el paisatge i el benestar ambiental esdevinguin temes prioritaris per a la pagesia i que aquest fet els obligui 'a tractar-ne amb normalitat i de forma recurrent'.
Per Casas, el paisatge no ha estat fins al moment prou valorat per part de la societat rural ja que la Política Agrària Comuna (PAC) clàssica s'ha centrat exclusivament en aspectes relacionats amb la producció. Tanmateix ja el 1989 la la Unió Europea parlava en documents de planificació de l'agricultura com a font d'aliment però també per a funcions de tipus ambiental com el manteniment del paisatge per a la societat (urbana) i per catalitzar nous usos turístics. Aquestes idees s'han transposat finalment al Pla de Desenvolupament Rural (PDR) dues dècades més tard.
La nova política agrària europea
El Pla de Desenvolupament Rural (PDR) 2007 ' 2013 ha suposat un tomb en la política agrària europea. Malgrat que hi ha un eix dedicat a la millora de la competitivitat del sector amb mesures com formació, ajudes per a nous agricultors, programes d'assessorament i gestió, modernització d'explotacions i suport per a desenvolupar productes de qualitat entre altres; destaca un nou eix denominat millora del medi ambient i de l'entorn rural. En aquest sentit destaquen les denominades ajudes agroambientals que permeten compensar als agricultors per tasques com desenvolupar una agricultura compatible amb la gestió de les zones humides, l'impuls de l'agricultura ecològica i la producció integrada, la preservació de l'erosió a partir de mantenir cultius llenyosos en terrasses entre altres. Un altre paquet de mesures es dedica a la compatibilització d'explotacions agràries en hàbitats esteparis inclosos en la Xarxa Natura 2000, mesura que pot tenir molt interès a les terres de Ponent. També hi ha mesures per afavorir la biodiversitat tant en les pastures com en la promoció de races autòctones de ramaderia. Així mateix una altra línia valor reduir el risc d'incendis a partir del foment del pastoreig en el sotabosc.
Els canvis en el paisatge i en la seva percepció
En les darreres cinc dècades s'han produït els majors canvis en el paisatge rural del nostre país del darrer mil'lenni. Segons Josep Maria Mallarach, consultor ambiental i professor de la Universitat de Girona (UdG), s'ha passat, de la màxima a la mínima humanització del territori. En aquest sentit s'han donat dos processos contraposats, per una banda, la naturalització dels vessants muntanyosos per l'abandonament de l'activitat agrària i d'apropiació energètica; mentre que per una altra s'han artificialitzat els fons de valls a causa del creixement urbanístic. Curiosament mentre el primer procés afecta a grans àrees és un canvi poc visible mentre que el segon es dóna en espais relativament limitats però es percep amb molta claredat. En aquest sentit, les polítiques de paisatge donen molta importància a la visibilitat. En el cas de la carta de paisatge de la Vall de Camprodon -dirigida per Mallarach- s'ha constatat que des de les carreteres, allà on transiten els visitants, tan sols es veu el 15% de la superfície del territori. Per tant, aquell paisatge serà la imatge que el turista s'endurà cap a casa. És en aquests espais on s'han de desenvolupar de manera prioritària accions de millora que molt sovint s'hauran de coordinar amb agricultors i ramaders. Aquests professionals són percebuts per part de la societat urbana com els jardiners del paisatge. Per Mallarach, cal ser conscients que aquest element esdevé no només un recurs productiu -cal fer-lo rendir- sinó també un patrimoni a preservar.
Enric Camprubí, ramader ecològic del Ripollès, considera interessant passar d'un model que ha primat en excés la producció cap a un altre on les funcions ambientals del sector prenen molta importància. Tanmateix, es mostra molt clar: 'jo vull ser pagès, no jardiner' i recorda que la sostenibilitat ha de ser conseqüència de la rendibilitat de l'activitat.
Mallarach afirma que el paisatge no només ha esdevingut una marca d'identitat sinó també de qualitat. Ara bé, no només configuren aquest imaginari les grans muntanyes, els monuments romànics o les vistes espectaculars des d'un mirador sinó altres elements molt lligats a la pagesia. Es tracta dels denominats elements patrimonials menors, com els camins, els murs de pedra seca, la parcel'lació del territori, les creus de terme, els petits oratoris, els pous, les fites... Actualment, bona part d'aquestes mostres d'arquitectura tradicional queden abandonades. Les noves polítiques agràries i paisatgístiques han de permetre recuperar-los ja que configuren la identitat de la societat rural.
L'arquitectura tradicional
Un element clau d'aquest paisatge agrícola són els masos i els pobles. Una arquitectura representativa de la tasca dels pagesos en els darrers cinc segles. Tanmateix, segons l'arquitecte Santi Llagostera, les noves edificacions i la majoria de restauracions no respecten aquests criteris tradicionals. Aquest fenomen va molt lligat a la reconversió turística de les comarques prepirinenques com el Ripollès.
Llagostera cita l'assagista i crític d'art Alexandre Cirici i Pellicer que recordava un fet que va impactar a la comarca. Un empresari barceloní gran amant de l'esquí als Alps va comprar una desena de cases a Queralbs i les va restaurar a l'estil tirolès. Allò que era una 'nova i normal aportació als progressos històrics de l'arquitectura' s'ha convertit en 'un monstre esgarrifós i devorador'. Per Llagostera, aquesta obsessió alpina ens condueix cap a un 'autèntic suïcidi cultural'.
Per tal de invertir aquest procés l'arquitecte aposta per donar a conèixer els trets de l'arquitectura tradicional autòctona com a procés previ a recuperar-ne l'estima. Llagostera ho deixa clar: 'tenim ben segur, molta més arquitectura digna que les esglésies romàniques, i cal descobrir-la amb urgència'. I afegeix 'lamentablement una porta ferrada, una pallissa o la casa noble d'un poble no surten a les guies turístiques'.
Per Llagostera l'arquitectura tradicional catalana s'ha comparat sovint amb la contemporània ja que ambdues han apostat per formes molt simples. D'aquesta manera els masos tendeixen a esdevenir 'capses'. Aquest fet s'exemplifica amb l'existència de barbacanes molt petites que pràcticament no sobresurten de les façanes. Aquesta disposició tenia una voluntat pràctica; la neu acumulada a la teulada es fonia per l'escalfor interna de la llar de foc, si es deixava una gran barbacana la neu podia restar-hi durant temps i provocar inestabilitats. En canvi, les noves edificacions 'rústiques' obliden aquest fet i tendeixen a construir grans barbacanes.
També els nous estils alpins, obvien que les cases sempre s'havien arrebossat i pintat, per tal de captar tota la llum possible. Altrament, els porticons eren interiors però mai exteriors (paravents). Aquest element és propi de segones residències que resten tancades en llargs períodes i trenca amb les façanes de masos i edificis tradicionals dels pobles ripollesos.
Un element socioambiental interessant és l'existència d'arbres al costat del mas. Sempre eren fruiters -per la seva recol'lecció- i de fulla caduca, per tal de fer ombra a l'estiu i no reduir la llum del sol incident a l'hivern. Llagostera lamenta la 'moda' de plantar avets, de fulla perenne i que poden caure per l'acumulació de neu. Així mateix recorda que es tracta d'espècies alienes a les altituds on es desenvolupa el poblament.
Per Santi Llagostera és necessari amb urgència establir en totes les comarques de muntanya una normativa comarcal de regulació i protecció dels elements de l'arquitectura tradicional. Un exemple són les denominades Normes urbanístiques complementàries d'arquitectura de muntanya que entraran en vigor ben aviat a la Val d'Aran i a la Cerdanya. Curiosament, les actuals normatives obliguen a utilitzar materials i elements aliens com la pedra vista o la fusta que només són assequibles per a les economies urbanes. Aquesta barrera econòmica trenca amb la característica principal de qualsevol arquitectura tradicional: que esdevingui assequible per les classes populars d'un territori.
