Rodríguez-Arias en la presentació de 'Sostenible?': 'El nostre model de societat està en crisi'

La sala d'actes de El Diari de Terrassa va acollir aquest passat dijous 18 la conferència `La crisi energètica...definitiva?' dins del marc de presentació del vuitè número de la revista anual Sostenible?, dedicat enguany al tema energètic. La revista l'edita la Càtedra UNESCO de Sostenibilitat de la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC), que ja porta 10 anys en funcionament. La conferència va córrer a càrrec del Dr. Miquel Àngel Rodríguez-Arias en un acte al que van assistir-hi Raül Sanz, director general del Diari de Terrassa; Jaume Roca, vicepresident de la Fundació Privada Mina Aigües de Terrassa; Enric Carrera, director de la Càtedra UNESCO de Sostenibilitat de la UPC i Miquel Barceló, director científic de la revista Sostenible? del Laboratori de Recerca del Clima, al Parc Científic de Barcelona. 'L'energia en el nostre model actual de societat és un recurs bàsicament no renovable que s'obté cremant combustibles fòssils. El 87'7% de la producció energètica mundial surt de la combustió de carbó, petroli i gas natural, segons dades de l'IEA 2003.' explicava Rodríguez-Arias a la conferència, que afegia: 'si es mantinguessin les condicions actuals de consum i població i no es generessin més reserves, els combustibles fòssils donarien per 89.5 anys de consum conjunt, 171 anys en el cas del carbó, 42 en el del petroli i 65 en el gas natural'. Un esgotament energètic que, com recordava Rodríguez-Arias, no és immediat, però que alhora no deixa de ser preocupant si es té en compte que la població seguirà creixent i que els països subdesenvolupats poden arribar a desenvolupar-se energèticament, fent més despesa. Gestió de la incertesa El què succeeix és que el creixement demogràfic farà augmentar la població i igualment el consum energètic per càpita i els anys d'estabilitat energètica disminuiran. També és possible que es descobreixin noves reserves energètiques,'volums de combustibles fòssils que són tècnicament explotables- tot i que és molt difícil de preveure de quina quantitats de reserves o recursos disposarem en el futur. Tan possible és que succeeixi un col'lapse energètic més immediat, com més tardà. A l'article s'exposen tres hipòtesis fictícies. La primera pronostica que al 2050 encara no hi haurà la sensació de perill ni col'lapse, ja que l'aparició de noves reserves energètiques augmentarà igualment com la població. La segona hipòtesis és més extrema i basa els seus càlculs en la certesa que els països subdesenvolupats tindran una equitat energètica respecte els països rics, això provocaria que el petroli s'esgotés el 2045 i el gas natural el 2050. La situació seria tan extrema que només hi hauria combustible (carbó) per a 4 anys més, que podrien servir de marge per trobar una solució, abans d'un col'lapse global i imminent. I en darrer lloc, l'última hipòtesis vaticina que al 2050 encara tindríem 9 anys més fins a l'esgotament del petroli. Segons l'article de Rodríguez-Arias, el què cal és actuar, pensant en el pitjor dels casos i deixant de banda la incertesa que moltes vegades ens impedeix d'elegir. 'Hem d'assumir que per tots els problemes no sempre podrem tenir totes les certeses i haurem de continuar prenent decisions' afirmava contundentment Rodríguez-Arias a la conferència. La no-percepció del problema Les traves que poden frenar la societat a trobar solucions als problemes són molt variades: 'D'una banda trobem una incapacitat per anticipar el problema o bé una incapacitat per percebre el problema quan apareix. També pot ser que un cop detectat el problema no s'intenti resoldre'l i en darrer lloc, també pot succeir que un cop s'ha detectat, s'intenti resoldre però sense èxit' relatava Rodríguez-Arias, que afegia: ' I encara hi ha més obstacles: d'una banda el pensament dins el context de lliure mercat que opina que els interessos particulars són més importants que els comunitaris, o la filosofia ISEP (It's somebody else problem: 'no és el meu problema'). També la inacció pot venir donada per temes de governació, quan petites oligarquies amb interessos divergents als de la majoria i llunyanes a la realitat prenen decisions incorrectes. I en darrer lloc, la no-acció respon a la negació del problema o a continuar perpetrant costums i valors culturals i religosos'. Segons l'article de Rodríguez-Arias, encara falta més conscienciació social i sobretot a nivell de govern per aturar la problemàtica i passar de la inacció a l'acció d'una manera àgil i efectiva. Èxit versus Fracàs Rodríguez-Arias també va comentar en la seva conferència dos exemples de gestió d'una problema mediambiental extrets del darrer llibre del científic Jared Diamond, un èxit i un fracàs. D'una banda, l'èxit del Japó del període Edo (1603-1867) quan arran d'una abundància d'aliments i a falta d'epidèmies la població japonesa creix molt i els boscos i vegetació comencen a patir les conseqüències de la pressió demogràfica: la fusta era el combustible principal i es feia molta talla d'arbres. En 30 anys es van tallar tots els boscos propers a la població i només quedaven arbres a les pendents de les muntanyes poc accessibles. Els incendis van començar a donar-se a causa de la vegetació secundària, i el sòl va quedar poc hàbil per al conreu provocant períodes de gana. No obstant, un segle més tard s'havia estabilitzat la població, que ja no passava gana, i els boscos s'havien recuperat completament. Aquest èxit es va donar per dos factors: la reducció de la pressió sobre el bosc, diversificant els aliments i millorant la producció agrícola; van potenciar el consum de peix enlloc de menjar sempre carn, ja que el bestiar erosionava molt els boscos. L'altre factor va ser la gestió dels boscos, millorant els adobs, ara produïts a partir de fems del bestiar, i van reduir el consum de fusta potenciant combustibles alternatius com el carbó. Aparegueren oficials forestals que decidien on calia cultivar i on no, per tal que els boscos es poguessin regenerar i van aplicar un concepte nou de plantació, que considerava el bosc com un conreu de creixement a llarg termini. D'altra banda, però, el fracàs dels víkings arribats a Groenlàndia després d'exiliar-se de Noruega i Islàndia, va ser molt significatiu, també. Igual que els japonesos van tallar molts arbres, però no van fer res per a la seva repoblació: van continuar només alimentant-se de carn i mantenint el seu tabú cap al peix, i el seu únic combustible va seguir sent la fusta. Finalment la situació els era tan complexa, que van morir de gana, però van ser fidels fins al final a la seva identitat cultural, deixant de banda constums dels inuit, caçadors polars que estaven molt ben adaptats a aquell medi. Fent un símil a la nostra situació, què és el què ens espera? Un èxit o un fracàs? 'El que és extraordinari i anòmal és el què els va succeir als japonesos, realment el més normal és no adonar-se a temps que existeix un problema i arribar a solucionar-lo' sentenciava Rodríguez-Arias. Problema multifactorial En paraules de Rodríguez-Àrias el tema energètic és un 'problema multifactorial, ja que tenim problemes de recursos, elements perillosos (com el canvi climàtic), un increment de la població humana amb una pèrdua de la diversitat i una erosió i destrucció del sòl'. I és més difícil assolir amb èxit la superació del problema quan no ens enfrontem a una única manca, sinó a molts i diferents factors que s'afecten directament. Rodríguez-Àrias va concloure que: 'Un problema multifactorial exigeix multirespostes i també lluitar contra la pròpia natura per trobar aquestes respostes'. El seu article acaba dient que: 'L'any 2050 el nostre planeta serà molt diferent. [...] L'excés de població combinat amb l'estrès associat al canvi i als extrems climàtics farà que moltes zones del planeta situades a les regions actualment menys desenvolupades es tornin inhabitables. Proliferaran els conflictes i molts moriran, però molts més fugiran i es desplaçaran cap a noves terres en l'èxode més massiu que haurà vist el nostre món. Les regions receptores, moltes d'elles també sotmeses a un fort estrès, es desestabilitzaran completament en rebre les contínues onades de refugiats ambientals i en la seva caiguda arrossegaran, com si es tractés d'un enorme castell de naips, a la resta del món desesnvolupat. Més endavant, una nova societat haurà de renéixer de les cendres de la nostra civilització caiguda. Si no voleu això, actueu ja!'.