"Les ciutats sempre han estat relacionades amb les diferents fonts energètiques -va explicar Daniel Calatayud, professor d'urbanisme i ordenament del territori a l'escola d'arquitectura del Vallès en una conferència a la Unipau- i quan aquestes eren escasses, adaptant-se al clima". Però això va canviar amb la revolució industrial, que no sols va fer créixer les ciutats, sinó que les va "independitzar" del seu entorn. Primer amb el carbó -que va introduir la contaminació- després l'electricitat i el ferrocarril -quan es van dissenyar unes urbs paral·leles a les vies fèrries- i finalment el petroli i el cotxe, que van imposar el model actual de ciutat dispersa i àmpliament malbaratadora d'energia.
Tan malbaratador que l'Agència Internacional de l'Energia (AIE), en un informe del 2006, equiparava la despesa energètica per habitant a la possessió de 37 esclaus. Aquesta és la mitjana global, per tant és fàcil imaginar que al nostre país són molts més els esclaus que tenim a la nostra disposició. Si utilitzem la metodologia de càlcul de l'empremta ecològica, els habitants de Barcelona consumeixen els recursos i emeten els residus corresponents a un àrea de 400 quilometres quadrats. "Barcelona hauria de començar on és ara i acabar a l'Atlàntic" va precisar Calatayud de forma gràfica.
Ara, però, aquest model pot estar tocant sostre per dos motius diferents, encara que relacionats: l'esgotament de les energies fòssils barates i l'esclafament global. Sobre la primera qüestió, Calatayud va advertir sobre l'augment energètic exponencial de països com la Xina o l'Índia, així com "el risc que augmentin els conflictes".
Del canvi climàtic, el problema és que aquest pot suposar un salt similar al d'una desglaciació a escala global i a una velocitat entre 10 i 20 vegades superior als fenòmens naturals. Si és té en compte que les ciutats són on són a causa del clima, es poden canviar de lloc? Calatayud ho va posar en dubte, "almenys en tan poc temps", va assegurar.
Apuntant solucions
"Si deixéssim d'emetre gasos d'efecte hivernacle de sobte i ara mateix -va explicat el professor d'urbanisme- les temperatures encara continuaria pujant durant 150 anys". Amb aquesta frase es volia plasmar gràficament com d'inevitable és el canvi climàtic, però durant la conferència Calatayud va insistir en la importància de mitigar-ne els efectes, doncs si l'acumulació de CO2 a l'atmosfera supera els 500 parts per milió (ppm) -ara ens trobem als 380 ppm- "cap ordinador és capaç de preveure que passarà".
La solució no és senzilla, però Calatayud va assegurar que només pot passar per augmentar l'eficiència energètica i la producció d'energia de fonts renovables. Per aconseguir-ho cal construcció menys insostenible -"l'única construcció sostenible és la que no es fa", va afirmar- més transport col·lectiu, distàncies més curtes i més conscienciació. Per defensar el seu model va exposar el cas dels ecobarris de Friburg a Alemanya o els models d'edificis passius -sense emissions de CO2- de Suïssa. "En aquest camp, els europeus en sabem molt més, doncs el fet de no tenir petroli sota els peus ens ha fet recórrer ja part del camí". Finalment també va alertar d'algunes solucions màgiques que últimament han reaparegut amb força: "Eficiència i renovables són una solució per sempre mentre que les nuclears són una solució per 230 anys, que serà quan s'acabi l'urani, i passar el problema als nostres néts. I cada euro gastat en nuclears és un euro menys en eficiència, quan aquesta al final requereix la meitat d'inversió pel mateix resultat."
