Nil Codina Martínez aporta una mirada sobre el moviment activista suec contra l'emergència climàtica, tot analitzant el lideratge de Suècia en la lluita contra les emissions de gasos amb efecte hivernacle.
“El meu nom és Greta Thunberg, tinc quinze anys i vinc de Suècia. Moltes persones creuen que Suècia és només un petit país i que no importa el que fem però he après que ningú és massa petit per canviar les coses”. Aquestes paraules que l’activista pel clima Greta Thunberg pronuncià el passat desembre a Polònia van esdevenir el títol d’un dels seus llibres, símbol de tot un moviment i un referent per a l’activisme d’arreu del planeta. Divendres, la petita protesta que ella va començar va manifestar-se arreu del món en una vaga mundial inèdita i multitudinària. Avui, aquell petit país on tot va començar es vanagloria de ser un referent en la lluita contra el canvi climàtic.
Seixanta mil persones es van manifestar el passat divendres al matí pels carrers d’Estocolm. Joves i grans, els suecs van sortir al carrer a demanar que els governs del món aturin una crisi que, segons diuen, anticipa una extinció massiva d’éssers vius. El discurs de Greta Thunberg ha arrelat al seu país i són molts els cartells on hi apareix la seva imatge, ja sigui reivindicant el seu lideratge o demanant que els governs l’escoltin i actuïn.
Fotografies de Marciana Panțiru
"El capitalisme suec està tan consolidat com l’americà. Suècia no està molt lluny del nivell de consum de l’altra banda de l’Atlàntic. De fet, segons dades oficials del centre d’estadístiques suec, el consum material de cada ciutadà al 2016 era de 22’6 tones anuals, 9 tones més que la mitjana europea"
Entre els manifestants hi ha persones d’una diversitat victorejada. Els infants han pres les regnes dels crits i les consignes i, el més important, han aconseguit que molts pares, mestres i avis els acompanyin. També hi ha molts homes amb camisa i corbata que no han deixat d’anar a treballar però que surten dels portals per unir-se a la manifestació durant uns minuts. El somriure destaca entre els més grans, dones i homes retirats que s’uneixen a les marxes pel clima per primera vegada i veuen als ulls dels més joves la il·lusió d’un canvi que creuen possible.
És el cas de l’Anna, una metgessa retirada de 65 anys que va acompanyada del seu fill. Somrient, m’explica que confia que la vaga generi un gran impacte mundial; “són molts els països que la segueixen perquè no passi res...”. No té por dels canvis econòmics que siguin necessaris i assegura que encara és possible evitar el desastre. Ella és una de les moltes persones que es felicita per la conscienciació ecologista a Suècia i afirma que els detractors del moviment són una minúscula minoria.
Entre els qui es manifesten també hi ha ecologistes persistents que consideren les seves reivindicacions històriques. La Katarina té 48 anys i és la cap de comunicació d’una empresa sueca. Em diu que no és la primera vegada que ve a manifestar-se contra el canvi climàtic i desitja que el nou moviment ecologista no sigui flor d’un dia. Responsabilitza als polítics de la crisi climàtica però reconeix que encara queda molta feina per fer en la difusió de la causa i que cal convèncer a tots els ciutadans que el canvi climàtic és real.
Fa uns dies Thunberg defensava en un programa de televisió americà que als Estats Units el debat és “creure o no creure en el canvi climàtic” però que al seu país, Suècia, el canvi climàtic és un fet i el debat és sobre com eradicar-lo. La Ylva, una doctora en química que ve a parlar amb mi al finalitzar la manifestació, m’explica que anem tard i que s’hauria d’haver aturat el creixement econòmic insostenible als anys 60. Em relata que, fins i tot a Suècia, encara hi ha gent escèptica que no s’acaba de creure als científics i que no estan disposats a canviar de model econòmic. En certa manera, Thunberg parla als Estats Units des del reconeixement que les diferències entre ambdós països són minúscules i que el capitalisme suec està tan consolidat com l’americà. Suècia no està molt lluny del nivell de consum de l’altra banda de l’Atlàntic. La influència americana s’entreveu als barris residencials amb cases de tres i quatre plantes, jardins oberts, la gespa perfectament tallada i tres cotxes a la porta. De fet, segons dades oficials del centre d’estadístiques suec, el consum material de cada ciutadà al 2016 era de 22’6 tones anuals, 9 tones més que la mitjana europea.
Fotografia: Nil Codina Martínez
"L’únic motiu per lluitar és la por a un desastre ecològic que no permeti la supervivència de la vida a la Terra. Témer un futur catastròfic és el que ha convertit la reivindicació en totalment transversal, implicant persones de classes socials totalment diferents i confrontant-les en una interessant dicotomia personal"
El diagnòstic sobre l’estat del planeta sembla unànime. També ho és la responsabilització del problema als polítics i la demanda d’accions concretes. Tanmateix, renunciar al seu nivell de consum és el repte pendent i on els desacords comencen. L’únic motiu per lluitar és la por a un desastre ecològic que no permeti la supervivència de la vida a la Terra. Témer un futur catastròfic és el que ha convertit la reivindicació en totalment transversal, implicant persones de classes socials totalment diferents i confrontant-les en una interessant dicotomia personal.
Davant aquest escenari, Thunberg demana un canvi radical: “Tenim menys de dotze anys per aturar una extinció massiva a la Terra. Per fer-ho, abans del 2030 hem de reduir les nostres emissions de CO2, almenys, un 50%”. El catastrofisme dels seus discursos l’ha fet famosa perquè ataca al més baix instint de supervivència, perquè interpel·la la humanitat d’una societat que abandera el creixement econòmic i la riquesa. Però, si l’únic motiu de la lluita és la por a la catàstrofe climàtica, què passaria si demà alguna corporació americana trobés una solució màgica al problema? Què passaria si ens proposessin enviar CO2 a l’espai o si descobrissin una manera d’emmagatzemar els gasos hivernacle sota terra? Què passaria si, amb alguna nova tècnica estranya, poguéssim consumir recursos naturals i destruir el planeta durant uns milers d’anys més? El moviment ecologista deixaria de sortir al carrer? Els joves que criden contra la inacció tornarien a les seves vides com si res hagués passat? Potser seríem una societat sostenible. Però sostenible d’acord als recursos del planeta o sostenible en un espai de temps?
Recentment, moltes persones han començat a posar en dubte la visió sense grisos dels discursos de Greta Thunberg. Alguns ho fan amb la maldat de qui no és capaç de contra argumentar una tesi, però altres no ho fan per desacreditar la reivindicació ni la seva persona sinó per posar en evidència que veure un conflicte com el mediambiental amb ulleres de blancs i negres ens deixa perduts a la intempèrie. Dins el moviment ecologista hi ha qui reivindica que el catastrofisme dels discursos de la Greta no ha de ser l’únic argument del moviment i que, més enllà de la idea d’aturar les emissions demà mateix, cal construir un argumentari amb matisos que permeti un sistema progressiu de convivència amb el medi; que responsabilitzar a empreses i governs de la crisi climàtica no serà mai suficient.
"Dins el moviment ecologista hi ha qui reivindica que el catastrofisme dels discursos de la Greta no ha de ser l’únic argument del moviment i que, més enllà de la idea d’aturar les emissions demà mateix, cal construir un argumentari amb matisos que permeti un sistema progressiu de convivència amb el medi; que responsabilitzar a empreses i governs de la crisi climàtica no serà mai suficient"
A l’espera de les reaccions polítiques a la nova multitudinària manifestació ecologista, algunes innovacions fan avançar el país a passos agegantats. El sistema de reciclatge és capdavanter i ha generat titulars com que Suècia recicla el 99% de les deixalles i n’ha d’importar d’altres països per utilitzar les incineradores. El compromís del govern, format per socialdemòcrates i el partit verd, és total i promet reduccions anuals de les emissions de CO2, la qual cosa ja s’ha produït (un 1% els darrers tres anys). I la monarquia, moderna i avançada, es mostra implicada amb la causa. De fet, en un dels carrers principals d’Estocolm es pot trobar un monument del 1994, idea original del Carles XVI Gustau, que recorda la responsabilitat col·lectiva dels suecs amb el medi ambient i que mostra de manera actualitzada l’estat de l’aigua i l’aire a Estocolm.
En definitiva, malgrat les contradiccions pròpies d’un ric país que vol liderar un canvi global, tenim molt per aprendre i per desenvolupar a casa nostra. Ja ho diu na Greta Thunberg; ningú és massa petit per canviar les coses.
