La mitjana de neu als Pirineus i als Alps ha caigut en picat els darrers anys
Un estudi de la UPC conclou que Espanya passarà de tenir un clima mediterrani típic a tenir-ne un de desèrtic l’any 2050. Foto: SANDRA ALKADO
«Ara ja no fa tant de fred», «A la primavera, quan era petit, plovia gairebé cada dia» o «Abans nevava molt més». Aquestes frases, que vaig sentir repetir al meu avi desenes de vegades abans de morir, els podrien ser familiars a molts de lectors d’aquest article. Alguns perquè, com jo, l’hagin escoltada als més grans quan feien referència als hiverns de mitjans del segle passat. Altres perquè, per desgràcia, ja poden explicar que han viscut aquest fenomen en primera persona.
Un estudi recent de la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC) conclou que Espanya passarà de tenir un clima mediterrani típic a tenir-ne un de més sec i càlid, inclús desèrtic, l’any 2050. L’augment de les temperatures és un fet irrefutable. Del juny del 2023 al maig del 2024, la temperatura mitjana global va augmentar 1,63ºC per sobre de la mitjana preindustrial de 1850-1900, segons el Servei de Canvi Climàtic (C3S) de Copernicus. En el període 1990-2024, el 40,6% de la massa terrestre mundial es va classificar com a terra àrida, tres punts per sobre que les tres dècades anteriors.
Els Alps van registrar, a principis del passat mes de febrer, el rècord de la mínima extensió de cobertura de neu (tal com ja va passar l’any passat) dels darrers 30 anys. El valor, que se situa en 0,474, va quedar molt per sota de la mitjana, que ascendeix fins a 0,682. Segons un estudi realitzat per científics del centre Eurac, a Itàlia, la neu de la serralada europea ha disminuït un 34% en els últims 100 anys. La disminució és especial acusada a partir de 1980, segons va explicar un dels meteoròlegs de l’estudi a EURONEWS.
El mateix passa als Pirineus, on s’ha constatat una reducció de les precipitacions d’entre un 2% i un 3% cada dècada en els darrers 50 anys, i un augment de la temperatura d’1 grau des de llavors. Les glaceres que encara resisteixen, a més, quedaran extingides a finals de segle.
I així podríem continuar, aportant un reguitzell de dades basades en estudis científics que evidencien, sense cap mena de dubte, que cada cop fa menys fred, que plou de forma menys continuada i més torrencial i que les nevades són cada vegada menys habituals. Això últim es deu, en part, al canvi dels patrons atmosfèrics. És a dir, a la modificació de les ratxes de tipus de temps que tenim i que provoquen les precipitacions en forma de neu a les nostres muntanyes (d’aquí també la sensació col·lectiva que cada cop neva menys i que, quan ho fa, és a cotes més altes).
Tot això té unes conseqüències nefastes per a les estacions d’esquí, que es veuen obligades a la producció de neu artificial, una activitat que cada vegada és menys rendible. El mes de novembre, el setmanari LA DIRECTA publicava un reportatge en què s'explica que els 6.295 canons dels Països Catalans generen una despesa conjunta que ronda els 5.700.000 metres cúbics d’aigua a l’any (uns 900 metres cúbics anuals cadascun d’ells). Segons l’Institut d’Estadística de Catalunya, la mitjana de despesa d’aigua a les llars catalanes és de 143 metres cúbics anuals: una sisena part del que consumeix una màquina de producció de neu artificial.
Les estacions d’esquí del Pirineu (no només el català, andorrà i francès) s’aferren cada cop més a la tecnologia per sobreviure en un clima cada cop més càlid i, com a conseqüència, devastador amb el negoci. De fet, tal com també s’explica en el reportatge de Jofre Figueras i Andreu Ausàs, a Catalunya s’ha passat de 2.000 canons el 2006 als més de 3.000 que hi ha avui. Un símptoma ben clar, un altre cop, de l’acusada disminució de l’acumulació de neu.
La pregunta clau, doncs, és: quin sentit té seguir gastant aquestes quantitats d’aigua desorbitades, quan precisament ara es compleix un any d’una de les pitjors sequeres de la història recent de Catalunya? Com és possible que no existeixi cap debat públic significatiu sobre la viabilitat de continuar amb un sector que, no només s’ha demostrat que acabarà sent inviable, sinó que té unes conseqüències mediambientals nefastes?
Si cada hivern hi ha menys neu i les reserves d’aigua són més escasses, quin és el futur que li espera a la pràctica de l’esquí esportiu, tal com el coneixem? La pregunta és: hem de seguir consumint les reserves d’aigua per garantir la viabilitat d’una activitat que, a hores d’ara, està reservada a uns pocs privilegiats?
Potser a aquests privilegiats no els queda massa lluny el dia en què, per raons irreversibles (no per falta de diners, sinó per incapacitat de generar més neu davant l’escassetat d’aigua estructural a la serralada mediterrània), algú farà, d’aquí no gaire, la seva última esquiada sobre neu artificial al Pirineu (i, una mica més endavant, potser també als Alps).
