Fa tot just uns dies, un grup d'empresaris britànics, encapçalats per l'ubic Richard Branson de Virgin, van fer públic un informe titulat "La crisi del petroli: un toc d'alerta per a l'economia del Regne Unit". La UK Industry Taskforce on Peak Oil & Energy Security, fundada per Branson i altres empresaris amb interessos energètics (entre ells diversos presidents de companyies d'energies renovables i un alt executiu d'una companyia global de transport públic) ha llançat un missatge clar i preocupant: en els pròxims cinc anys es podria donar una crisi de subministrament de petroli.
La Taskforce britànica va néixer a partir d'una preocupació concreta, el pic del petroli. L'informe presentat és el segon sobre la qüestió. En realitat es tracta d'una actualització destinada a precisar els riscos en la seguretat del subministrament energètic que amenacen al Regne Unit (i a la resta del món). I si parlem de riscos al subministrament energètic, el petroli és la principal preocupació.
El debat sobre el pic del petroli és complex i variat, depenent de vegades de tècniques més o menys fiables de modelatge de corbes logístiques, assumpcions sobre futurs descobriments, etc. Ja fa un temps alguns estudiosos del tema van veure que es podia fer una anàlisi molt més fiable a curt i mig termini, que si bé no constituïa l'anàlisi definitiva sobre el pic geològic, sí podia ajudar a preveure crisis petrolieres amb alguns anys d'antelació. Qui primer va popularitzà aquest tipus d'anàlisi va ser Chris Skrebowski, un analista de la indústria del petroli, editor de Petroleum Economist, membre del Petroleum Institute en el Regne Unit i un dels principals autors de l'informe de la Taskforce.
El mètode Skrebowski és simple. N'hi ha prou amb integrar dues variables més o menys conegudes amb altra més difícil de conèixer. Les variables relativament fiables són la pèrdua anual de capacitat de producció dels jaciments petrolífers existents i la nova capacitat de producció que s'afegix anualment pels desenvolupaments petrolífers producte dels descobriments. I la variable més esmunyedissa és la demanda, depenent, fins a ara, de la marxa de l'economia.
Segons l'OCDE i la seva Agència Internacional de l'Energia, anualment es perd un 6,7% de la capacitat de producció a causa del esgotament dels pous. Aquesta és la nostra primera variable. D'altra banda, des que es descobreix petroli fins que aquest petroli arriba al mercat passen alguns anys, de 5 a 10, depenent de la complexitat i accessibilitat del descobriment. Gràcies a aquest interval de temps, sabem amb certa precisió el volum de nova capacitat de producció que arribarà en els pròxims 5 o 6 anys. El càlcul llavors és senzill: restem a l'actual capacitat el que es perd per l'esgotament i sumem el que arribarà en forma de nou petroli. Comparem el resultat amb la demanda esperada i sabrem si tindrem un superàvit, que pot alleujar els preus, o bé si ens quedem curts i tindrem una nova crisi petroliera.
Segons aquesta anàlisi, que té en compte diversos escenaris de demanda, al món li podria faltar petroli tan aviat com el 2012-13, en el pitjor dels casos, o amb una mica més de sort, en 2014-15. Petrolieres com la brasilera Petrobras, Total o Shell han arribat a conclusions similars.
Aquests senzills càlculs, no molt diferents dels que va mostrar el World Energy Outlook 2008, posen de manifest, una vegada més, les dificultats que tenen els mercats i els seus preus per a fer el seu treball: gestionar l'escassesa. De nou els recursos naturals, amb l'energia del petroli al capdavant, s'obstinen a desmentir el dogma economicista que la formació de preus rep els senyals adequats que al seu torn possibiliten un augment de les reserves i l'aparició de substituts. El més greu de tot és que, per culpa d'aquesta falsa seguretat en els mecanismes del mercat, podríem estar enfront d'una transició energètica que no estigui impulsada per la bondat dels substituts, sinó per preus disparats i escassesa real.
