A l'hort en ascensor (per Albert Punsola)

Fa temps que urbs i agricultura van deixar de ser conceptes antitètics, com molt bé va intuir Ildefons Cerdà en el segle XIX. En el segle XXI conviuen en una relació acceptable però encara ho hauran de fer molt millor pel bé de bona part de la humanitat. Segons dades de la FAO, 200 milions d'agricultors urbans proporcionen menjar per a 700 milions de persones arreu del planeta. Naturalment aquestes pràctiques són més importants en uns indrets que en altres. Així al continent asiàtic, la meitat de les llars urbanes produeixen elles mateixes una bona part dels aliments que consumeixen. L'Africa és l'altra part del món on aquesta pràctica té força rellevància i a l'Amèrica Llatina també està adquirint una dimensió considerable. A Caracas, per exemple, el discutit govern de Chávez promou el conreu de microhorts, especialment en els barris més pobres de la capital i, actualment, aquests petits jardins productius es compten per milers, una iniciativa que s'estén al conjunt del país. La pròpia FAO encoratja aquestes pràctiques fins al punt que, amb la seva capacitat organitzativa facilita la posta en contacte de africans i sudamericans perquè intercanvïn coneixement sobre iniciatives paral·leles que han d'adaptar-se a la forma de fer i al clima de cada indret. Els resultats poden arribar a ser sorprenents. A Hanoi, capital del Vietnam, l'agricultura de la ciutat proveeix el 80% de llegums als seu 5 milions d'habitants. La importància d'aquest fenomen va, però, més enllà de les estadístiques. El món es cada vegada més urbà i aquesta tendència, en contra del que pugui semblar, va en detriment de la seguretat alimentària. Així, i també segons dades de la FAO, a les zones urbanes les persones han de gastar un 30% més que en les zones rurals per a la alimentació. Aquest percentatge suposa una càrrega pesada en els països on la majoria de la població té una renda per capita molt baixa. Donada aquesta situació, l'agricultura urbana serveix, d'entrada, per acostar la producció als consumidors abaratint costos. A més, comporta una reducció en la necessitat de transport que, tenint en compte l'estat de les carreteres en els països pobres no és ni eficient en la distribució, ni gaire favorable des del punt de vista ambiental. Però no tot és oli en un llum en aquest fenomen que actualment es troba en fase expansiva. Entre les ombres, destaca la manca de condicions sanitàries. Els conreus urbans es realitzen allà on hi ha lloc per fer-ho: terrenys semiabandonats, al costat d'infrastructures viaries o ferroviàries i sovint en indrets on les aigües estan contaminades i també als terrats... Un altre factor negatiu és la manca de criteri per part de les autoritats. Si bé en algunes ciutats com a Caracas aquestes hi són favorables, en altres l'agricultura urbana arriba a ser perseguida en considerar-se una manifestació d'endarreriment, quan en realitat en la seva senzillesa és una manifestació de progrés. Es curiosa la persistència d'aquesta imatge perquè aquí al nostre país l' agricultura urbana, i sobretot periurbana, també ha estat associada històricament amb una activitat marginal sense gaire interès. Es possible que hi hagi contribuït els mals emplaçaments de certs horts que indiscutiblement conviuen sense cap mena d'harmonia amb el paisatge perifèric que, diem-ho tot, la majoria de vegades, amb horts o sense, continua sent de molt baixa qualitat. El cert és que en el nostre context, l'agricultura urbana, si bé no contribueix a la seguretat alimentària, omple la vida de moltes persones i esdevé un autèntic generador de felicitat. Tot això ja és bo en si mateix però encara podria ser molt millor si fóssim capaços de veure els conreus urbans amb una nova dimensió. Berlín, Londres -ciutats extenses- tenen nombrosos horts en el seus territoris respectius. I Nova York! Alguns horts situats en el Bronx són proveïdors dels millors restaurants de Manhattan. A Sant Petersburg, Rússia, s'han estès els horts en elsterrats. A Barcelona, que ja té horts ubicats en llocs ben específics, els terrats també serien un indret adequat per generalitzar aquesta pràctica a la societat i probablement per prestigiar-la. El clima mediterrani ho permet, la ciutat densa i compacta no deixa gaire alternatives de cara a estendre els conreus en el medi urbà. El factor clau per al canvi estaria però en la irrupció d'una nova cultura que propiciés una acceptació majoritària, ara inexistent. Difícil, sí, pero no impossible si es relacionen aquests conreus amb els mateixos objectius de l'arquitectura bioclimàtica: l'augment del confort tot utilitzant el major nombre d'elements naturals possibles. I també amb la necessitat que la Unió Europea ha posat de manifest de millorar el balanç energètic dels edificis. El missatge per fomentar aquesta nova cultura amb un gran abast no està ni tan sols en preparació però això justament ens dóna temps per meditar-lo. Hi ha moltes possibilitats que es poden basar en elements de la cultura ambiental que ja formen part d'un cert ideari compartit per la població com per exemple, el reciclatge i la reutilització. Malgrat totes les dificultats, els esforços de les administracions i de moltes persones a títol individual han aconseguit que la idea de responsabilitat individual i col·lectiva davant la realitat d'uns recursos limitats faci el seu camí. Utilitzar els terrats per produir aliments és coherent amb aquestes idees i fins i tot es pot afirmar que participa dels mateixos principis fonamentals que les sostenen. com l'aprofitament d'un grapat de metres quadrats per obtenir beneficis socioambientals. A Montreal, Quebec, han desenvolupat un seguit de propostes per a jardins i horts urbans en altura. Una visita a la següent adreça il·lustra perfectament l'estat de la qüestió en aquest país, amb solucions tècniques aplicables i unes fotografies que parlen per si mateixes. Es tracta d'una nova imatge de les ciutats que no té res a veure amb el segle XXI que es dibuixava fa 30 anys inspirat encara, malgrat ja ser aleshores un referent llunyà, per la impactant Metropolis de Fritz Lang, amb infrastructures gegantines, en aquell moment moderníssimes, avui opressives i símbol del fracàs d'un model. El futur, afortunadament, ja no és el que era.