A propòsit de les dessaladores (un article de Ramon Folch)

L'expressió "nova cultura de l'aigua" ha fet fortuna. Molts ens n'alegrem. Ara comença també a parlar-se de la "nova cultura energètica". Ens n'alegrem tant o més. I fins i tot se senten veus favorables a una "nova cultura de la mobilitat". Res no ens plau tant. Què tenen realment de nou, però, aquestes cultures? El feliçment traspassat Plan Hidrológico Nacional (PHN) representava inequívocament la vella cultura de l'aigua. No es discutia la demanda, es tractava simplement de satisfer-la incrementant l'oferta tant com calgués. I com que l'oferta havia tocat sostre, s'importava aigua d'on fos per a dur-la, al cost que fos, als punts que fos, la demanessin realment o se suposés que l'acabarien demanant gràcies a les expectatives creades per la pròpia generositat de l'oferta... Aquesta importació, com totes, comportava una exportació: la conca de l'Ebre cedia, és a dir exportava, en forma de transvasament. Per això semblava que PHN i transvasament de l'Ebre eren si fa no fa el mateix, tot i que el PHN eren moltes més coses (algunes fins i tot raonables). El transvasament ha donat pas a la dessalació d'aigua marina. Segurament cal, sí. Però si el programa AGUA només fos això -que no ho és-, hauríem avançat ben poc. Substituir íntegrament el canvi de conca per l'òsmosi inversa no és practicar una nova cultura de l'aigua, sinó canviar de proveïdor en el manteniment de la vella. En certa manera seria pitjor, car el cost energètic global encara resultaria més elevat. En efecte, dessalar amb energia convencional és esmerçar un recurs no renovable en l'obtenció d'un de renovable, cosa tirant a paradoxal. La nova cultura de l'aigua, tal com la mateixa expressió ja indica, no és un canvi tecnològic, sinó sociocultural. És un canvi en la relació oferta-demanda subsegüent a una minoració de la demanda neta a causa d'una significativa millora en els usos i en l'eficiència dels processos. La dessalació segurament també hi té un paper, però més com a torna potser inevitable que com a component medul·lar. Si no, no estaríem parlant d'una nova cultura de l'aigua, sinó d'una nova tecnologia per al manteniment de la vella cultura. O sigui, d'una solució tant relativament fàcil com, en el fons, falsa. El que hem après de fer molt bé en els darrers dos segles són les eines, els artefactes, els instruments tecnològics. On no acabem de sortir-nos-en és en el camp sociocultural. La crisi de la civilització industrial no radica en la indústria, sinó en la civilització. Només dessalant, demostraríem que excel·lim fent màquines, cosa ja demostrada de temps ha. Hem de dessalar, només si cal, com a complement d'un procés d'oferta nou posat al servei d'una demanda enterament renovellada, basada en la moderació, en l'eficiència, en l'estalvi i en la reutilització: això sí que seria una nova cultura de l'aigua. Per la mateixa raó, la nova cultura energètica té poc a veure amb les plaques fotovoltaiques o amb els aerogeneradors. Satisfer a força de captadors solars la demanda desbocadament creixent que tenim, posat que fos possible -que no ho és-, no seria l'expressió de cap nova cultura energètica. Igual que amb la dessalació comentada, representaria una millora tecnològica d'aquella vella cultura basada en l'increment indefinit de la demanda. Semblantment, fer que els autos funcionin amb pila de combustible o amb biodiesel és perfectament independent de cap hipotètica nova cutura de la mobilitat: els embussos o el transport horitzontal desenfrenat no desapareixeran pel sol fet que els motors siguin millors. Que siguem capaços de dessalar és molt positiu. Que incrementem l'aerogeneració o la captació solar està molt bé. Que posem a punt el motor d'hidrogen em sembla excel·lent. Són avenços tecnològics esplèndids, però no pas millors que els que no hem parat de fer d'ençà de la invenció de la màquina de vapor. Esplèndids avenços tecnològics que, per ells mateixos, no ens duran a cap canvi cultural. De fet, la mala situació socioambiental que tenim ha arribat de la mà de magnífics avenços tecnocientífics, de magnífiques eines industrials al servei de males pràctiques culturals (o de bones pràctiques que han esdevingut dolentes). Les noves tecnologies són únicament eines. Ens calen, no basten. La nova cultura de l'aigua, la nova cultura de l'energia i la nova cultura de la mobilitat no depenen de l'aigua, de l'energia o de la mobilitat. Depenen de la cultura. La guerra no és una qüestió d'armes, sinó d'ànimes. La sostenibilitat, a propòsit de Flix (un article de Ramon Folch) [llegir]