Abans, els propietaris en treien apreciada llenya per als forns, valuós carbó vegetal i una mica de fusta noble, com la de roure. Els espàrrecs primaverals i els bolets autumnals eren una simpàtica anècdota econòmicament irrellevant, obsequi de la propietat a qui es volia prendre la molèstia d'anar-los a collir. Ens hi hem acostumat. I també hem perdut de vista que tot allò té amo, com qualsevol hort, qualsevol indústria o qualsevol local comercial. Així que tothom va avui dia a collir bolets com a cal sogre, pensant que hi té tot el dret del món.
Ara resulta que els bolets valen més que la fusta. Es cullen de franc al bosc que cuida un altre i es comercialitzen a preu de bistec. Els boletaires afeccionats, que són legió al nostre país, no se'ls venen, però se'ls mengen. De la mà de boletaires professionals o de cap de setmana, un torrent d'euros recorre els boscos al marge dels mercats convencionals i, en especial, dels propietaris forestals, per als quals només queden sotaboscos regirats, deixalles diverses i qui sap si algun foc mal apagat.
Al Solsonès hi volen posar remei. A alguns llocs d'Europa, i fins i tot de la retrògrada Espanya profunda, ja ho han fet. Aquí hem posat el crit al cel. Més valdria que estudiéssim la manera de compaginar afeccions i tradició amb drets agroforestals. Un vici consolidat no és un dret adquirit. El món rural s'enfonsa i, a sobre, ha de regalar els pocs valors econòmics que li queden. Ara que hem après a internalitzar costos, no es qüestió d'externalitzar beneficis. Els boscos no es conserven només amb campanyes i eslògans bonics.
*Article publicat a El Periódico de Catalunya
