Agents de parcs, custòdia per a la natura urbana (per José Luis Gallego)

La meva formació com a naturalista va tenir lloc al Parc del Laberint d'Horta, a Barcelona. Per a molts nens de barri que ens endinsàvem llavors (finals del 70) en l'apassionant món de la observació i l'estudi de la natura els parcs de la ciutat eren l'indret ideal per a desenvolupar la nostra afició. Seguir les evolucions dels esquirols del Laberint, les papallones del Parc Güell o els ànecs salvatges que arribaven a la Ciutadella fou per a mi tant apassionant o més que pujar ara a albirar els isards al Cadí o baixar al Delta de l'Ebre a veure els flamencs de l'Encanyissada. Amb això vull dir que els parcs urbans són quelcom més que àrees de desestrès o recursos paisatgístics en els plans municipals: els parcs són espais naturals que acullen una interessantíssima biodiversitat i mereixen unes tasques de conservació i custodia més adients. Fa uns anys vaig proposar a una responsable de l'Institut Municipals de Parcs i Jardins de Barcelona si potser no fora bo crear un petit cos d'agents que, a la manera dels agents rurals o els guardes forestals, tinguessin cura del patrimoni natural que conserven les nostres boscúries urbanes. Així, i de la mateixa manera que els agents forestals vigilen les fagedes del Parc de la Zona Volcànica de La Garrotxa o els rierols i les basses del Montsant, del que es tractaria és de formar un cos d'agents de parcs urbans que, depenent d'un ens superior, no sé si les diputacions o la Generalitat, tutelessin un patrimoni que està demanant a crits més atenció per part de les administracions. Destinem una pila de recursos a fer-ne seguiment de la biodiversitat que alberguen els mal anomenats espais naturals (mai l'entès aquest concepte: es que la ciutat no ocupa un espai natural... és que som damunt una plataforma aliena al territori els ciutadans?) però tan sols alguns ajuntaments, com ara el de Barcelona, s'han preocupat de catalogar les espècies que viuen a ciutat, mirar d'afavorir la seva diversitat i fer-ne patrimoni. He voltat per molts parcs urbans de Catalunya i els hi he dedicat articles i treballs divulgatius. Sóc un enamorat d'aquests indrets. Crec que tenim dipositats en ells un patrimoni que mereix una atenció que vagi més enllà del manteniment dels espais ornamentals i el mobiliari urbà. Realitzar censos, avaluar l'estat de conservació de les espècies que acullen, habilitar mesures correctores per a integrar-los de millor manera en l'entorn defugint d'exotismes victorians que, a més d'insostenibles, són gairebé una irreverència a l'ecosistema mediterrani (fa tant de mal veure observar un tallarol de casquet cantant sobre un ibiscus!) No estic parlant de jardineria sostenible, que també, tampoc de vigilància i manteniment dels espais ajardinats, que per suposat, sinó de repensar els parcs urbans. Entendre definitivament que la Devesa de Girona amb els seus 2.500 plàtans, el parc de Sant Salvador de Santa Coloma de Farners amb el seu rocar o els Jardins Federico Mayor Zaragoza de Tortosa amb les seves merles barítones (per anomenar tres dels meus llocs preferits) també són natura viva i que cal afrontar la seva conservació no només des del punt de vista municipal. Insisteixo en l'idea que aquests llocs són quelcom més que àrees d'esbarjo per als ciutadans. Ho sabíeu que la colònia de cria més important del bernat pescaire no està al Delta de l'Ebre ni als Aiguamolls de l'Empordà sinó al Parc de la Ciutadella? Estudiar-los, conservar-los i protegir-los, a banda de tenir-los macos per lluir-los als catàlegs, això és el que demanen els nostres parcs urbans. M'encantaria saber si algú hi està d'acord aquí, sota el nostre roure que bé podria estar plantat a Aigüestortes o a l'entranyable parc de Santa Maria de Palautordera.