De delicadesa quotidiana a espècie en extinció: com l’home ha trencat un cicle mil·lenari
Una conversa recurrent als dinars familiars és quan la meva dona li retreu al seu pare que li va prometre que, quan es gradués a la universitat, la convidaria a dinar a El passadís d’en Pep, que menjaria angules. Vint anys després, la invitació no ha arribat i el restaurant ha canviat d’amos i de preu.
I igual que El passadís d’en Pep, les angules ja han passat de ser una menja exquisida per a ocasions especials, a ser una menja de luxe per a butxaques especials (entenguem especials com fora de la norma, inflades en extrem, a l’abast de molt pocs).
Encara recordo quan, a finals dels 80, que anàvem a una marisqueria que hi havia a Granollers amb els meus pares. Si em quedava amb gana, ma mare em preguntava si volia alguna cosa més amb un «Vols una altra cassoleta d’angules?».
Recordo la cassola de fang, l’oli bullent, els alls, els bitxos i la forquilla de fusta (que sempre em vaig preguntar si ho feien així perquè eren elèctriques). El que no recordo és si de vegades deia que sí, però el fet que la pregunta existís ja diu molt del moment en què vivíem i del preu al qual anaven: les meves investigacions diuen que entre 3.000 i 6.000 pessetes el kilo (entre 18 i 36 €), perquè en aquells temps, l’angula no era aquell tresor inassolible que avui s’apropa als milers d’euros per quilo. No era barat, però tampoc era impossible. Era una delicadesa assequible, un plaer terrenal que et podies permetre. Avui, en canvi, és una anomalia en extinció en totes les accepcions del terme: és escassa a les taules i, especialment i el que ens ocupa, a la natura.
Però l’angula no ha desaparegut de rius i mars pel seu preu. Ha desaparegut perquè ens l’hem menjat, perquè hem destrossat el seu cicle vital, hem convertit els rius en carreteres sense sortida i hem contaminat cada gota d’aigua per on hauria de pujar. L’Anguilla anguilla, aquella larva transparent que naixia a l’Atlàntic i arribava a les nostres costes per transformar-se en anguila adulta, ja gairebé no fa el seu viatge. Per cada cent que arribaven fa mig segle, avui en venen cinc. I això si tenen sort.
I mentre discutim sobre moratòries i prohibicions que arriben sempre tard, l’angula continua la seva desaparició silenciosa, com tantes altres criatures abans d’ella, i tantes altres després
Perquè l’anguila europea protagonitza un dels viatges migratoris més fascinants de la natura. Neix al Mar dels Sargassos, a l’Atlàntic, i, després d’un periple de milers de quilòmetres, arriba a les desembocadures dels rius europeus com a angula. Una vegada allà, remunta les aigües dolces per instal·lar-se en rius i llacs, on creixerà durant anys fins que arriba el moment de tornar cap a l’oceà per reproduir-se i tancar el cicle.
Però aquest viatge avui està trencat. Les preses, la contaminació i la sobreexplotació han fet que molts d’aquests rius siguin viatges sense retorn. El Delta de l’Ebre, una de les principals zones d’entrada per a les angules a la península, ha vist reduïda dràsticament la seva població. Els científics alerten que, si no s’actua aviat, podria convertir-se en un punt mort per a l’espècie.
I no és l’única: aquest llarg desplaçament i aquesta amenaça afecta molts animals. A la natura, moltes altres espècies protagonitzen migracions increïbles, autèntiques proeses d’adaptació i supervivència. La papallona monarca, per exemple, recorre milers de quilòmetres des de Nord-amèrica fins a Mèxic per trobar les condicions ideals on passar l’hivern. L’oreneta àrtica, en canvi, viatja entre els pols de la Terra, en un desplaçament anual de més de 70.000 quilòmetres, el més llarg conegut al regne animal.
I com elles, tortugues marines, balenes, salmons, nyus i moltes altres criatures segueixen rutes mil·lenàries, guiades per instints primordials. Però aquestes travesses també estan amenaçades: el canvi climàtic, la destrucció d’hàbitats i les barreres artificials dificulten cada cop més aquests desplaçaments essencials per a l’equilibri ecològic.
Però tonant a l’angula, els experts fa dècades que avisen: la pesca hauria de reduir-se a zero, perquè és l’única manera de salvar l’espècie. Però el negoci, la tradició i la indiferència han pesat més. I mentre discutim sobre moratòries i prohibicions que arriben sempre tard, l’angula continua la seva desaparició silenciosa, com tantes altres criatures abans d’ella, i tantes altres després si nosaltres no frenem la crisi climàtica en la qual estem immersos i que molts opinen (saben) que ja fem tard.
Els científics alerten que les espècies s’extingeixen a un ritme entre 100 i 1.000 vegades superior al natural, i que podríem perdre fins al 50% de la biodiversitat en les pròximes dècades
No parlem d’un cas aïllat. Ens trobem en plena sisena extinció massiva, la primera que no és per causes que no es podien evitar (meteorits, volcans). Aquesta sí, que es pot evitar, perquè és causada per nosaltres. Els científics alerten que les espècies s’extingeixen a un ritme entre 100 i 1.000 vegades superior al natural, i que podríem perdre fins al 50% de la biodiversitat en les pròximes dècades.
La destrucció d’hàbitats, la contaminació, el canvi climàtic i la sobreexplotació han convertit el món en un territori hostil per a moltes criatures que abans prosperaven. I l’angula n’és només un exemple. Un símbol de com, en qüestió de poques generacions, allò que era habitual pot convertir-se en un record, i el que era un record pot acabar convertint-se en una llegenda. Aconseguirem revertir-ho?
No tinc resposta. Només tinc esperança i la imatge d’una cassoleta d’angules en una taula de marisqueria als anys 80. També tinc el convenciment que al meu fill mai li podré oferir aquest plat si es queda amb gana o si es gradua a la universitat. Però el que sí que m’agradaria és que, com a mínim, sabés què són les angules. Perquè encara existeixin i no siguin ni records ni llegendes.
Espero que ningú s’hagi de preguntar qui va pescar-ne l’última. Perquè, com deia Luís Sepúlveda a Un viejo que leía novelas de amor, no hàgim dut a terme l’obra mestra de l’home civilitzat: el desert.
