Fa unes setmanes el diari Avui publicava un breu article sobre les denominacions dels topònims en les llengües en general i en la nostra en particular. L'autor, un lingüista, raonava de forma impecable i amb arguments molt sòlids sobre el fet que, en català, no hem d'utilitzar Vielha sinó Viella però, en canvi, hem d'escriure Osca, Saragossa i Londres, i no pas Huesca, Zaragoza i London. L'explicació és simple. Totes les llengües tenen alguns topònims traduïts històricament i molts que mai ho han estat. Per això el francès disposa de Barcelone però no de Villeneuve et-la-Geltrou. Per això nosaltres podem dir Marsella però hem de deixar intacte Choisy-le-Roi.
L'article volia ser un toc d'atenció a incoherències com mantenir el nom de Catalunya, així escrit, en un text en anglès o en espanyol quan el que toca és Catalonia i Cataluña respectivament. Potser algú estigui convençut que fer prevaldre la versió amb el dígraf ny és una victòria política però en realitat és una derrota del sentit comú. Un topònim de país o ciutat que té tradició en les principals llengües és important, un que no en té doncs continua sent igual de respectable però és menys important. Preferir la versió catalana del topònim en altres llengües és negar la pròpia universalitat del nom i del que representa, i el que és pitjor, pensant-se que s'aconsegueix el contrari.
Com vaig llegir l'article en la versió on line del diari, vaig voler fer una repassada ràpida a les opinions dels lectors. Va ser un exercici decebedor per la quantitat de comentaris contestant el sentit de la peça i qüestionant els arguments de l'autor en un to absolutament desafiant. "Doncs a mi Gerona em molesta" deia una lectora, fent del sentiment categoria acadèmica i oblidant la justa reciprocitat que suposen Conca o Còrdova. Dintre d'aquest conjunt, va haver-hi una opinió que em va cridar molt l'atenció: venia dir que si l'autor no tenia més temes de què ocupar-se. El que faltava, un lingüista que s'ocupi de la llengua. On s'és vist això?
(F)
Resulta preocupant detectar que, cada vegada més, l'autoritat intel·lectual que emana de l'estudi profund d'una matèria no tingui el més mínim efecte en moltes persones. Es parla de manera recurrent de la qualitat de l'ensenyament i del pla de Bolonya però qualsevol se sent legitimat per desacreditar amb dues frases un expert universitari. És encara més inquietant pensar que els que fan això siguin lectors de diari als quals caldria pressuposar un cert bagatge cultural que hauria d'incloure, d'entrada, el respecte per un argument ben exposat. Tan endins de la consciència col·lectiva han penetrat els talk shows de pura cridòria? Potser aquesta només sigui una causa entre mil.En el tema que tractava l'article del diari no ens hi va la vida, però si les reaccions dels lectors a aquest article són l'indicador d'un escepticisme generalitzat combinat amb una prepotència ignorant, aleshores tenim un problema seriós. Una proposta d'ordenació territorial, l'equilibri entre una nova infraestructura i la preservació d'un hàbitat, un pla de mobilitat... tot, absolutament tot, pot i ha de ser contestat. Ara, una cosa és que s'intenti desemmascarar un engany, amb recerca i contrast d'informació, i una altra ben diferent és assumir, per principi, que sempre ens estan enganyant, sense ni tan sols molestar-nos en comprovar si és cert.
És veritat que l'autoritat política pateix una erosió permanent des de la Transició. Tanmateix, seria un error de grans dimensions estendre la sospita sistemàticament a tots els àmbits -socials, culturals, científics- i més encara a aquells que amb el seu coneixement ens poden orientar. La candidesa potser sigui un defecte risible però la malfiança extrema participa de la patologia, i és més aviat trista.
