Ancien Régime

L'Ancien Régime caigué amb la Revolució Francesa. Però encara no ha desaparegut. Sobretot a Espanya. Les guerres carlines van ser successius intents de restaurar-lo i considerables sectors de l'actual societat espanyola encara hi estan mentalment instal•lats. L'actitud de la Conferència Episcopal és una manifestació d'aquest pensament anacrònic que confon dret civil amb precepte religiós. El relat de la dreta espanyola va en la mateixa línia. Espanya, més que dreta, té enyor d'Ancien Régime.

(F)

No és una qüestió política. És una qüestió sociològica. Una dreta del segle XXI és tan comprensible com segurament desitjable. A Catalunya existeix. Però la dreta espanyola no va d'aquest coll. No és una dreta burgesa industrial. És una dreta rural, funcionarial i eclesiàstica. Dirigeix empreses industrials, sí, però amb mentalitat de senyor feudal. Per això prefereix l'activitat financera basada en la prebenda i l'empresa pública fonamentada en el privilegi. És el que queda d'un Ancien Régime d'aristòcrates terratinents, conqueridors ennoblits i eclesiàstics beneficiats. Per això Espanya no té laboristes enfrontats amb conservadors, sinó una esquemàtica esquerra liberal contraposada a carlins de tota la vida que prediquen l'Oriamendi: “Dios, Patria y Rey”. Són al XIX enyorant el XVIII quan amb el XX ja no basta.

Vet aquí el conflicte. El repte és ara la sostenibilitat post-industrial. Cal fer front al canvi climàtic i al peak-oil. Hem de fer equitativa la globalització econòmica. S'han d'encarrilar els grans moviments migratoris. L'era del carboni declina. Què hi pinta en tot això l'Ancien Régime? Res, és una nosa colossal.

AGRICULTURA
També hem de repensar l'activitat agrícola. La nostra agricultura s'ha mecanitzat, però no s'ha industrialitzat. Vull dir que no pensa en termes de societat industrial, o no hi pensa prou. Una cosa és el sector agrícola de la societat industrial i una altra la societat agrària pre-industrial. Al nostre país coexisteixen les dues coses. Per això els balanços de les grans indústries es pengen a Internet i no hi ha manera de tenir el cadastre al dia.

La pagesia encara hereta terres i ofici a la plegada. Els pagesos són alhora una professió i una condició social. Són un sector i també una classe. Malament. Lluiten per sobreviure, de manera tan admirable com anacrònica. Malviuen de subvencions i tractes d'excepció: combustible barat, preus falsejats, aigua quasi regalada... Les seves millors prestacions no entren en el joc del mercat: el manteniment de la matriu ambiental i la configuració i custòdia del paisatge agroforestal o de la biodiversitat, per exemple. Inventariar prestacions, justipreciar-les i sotmetre-les a un mercat supervisat pel poder públic podria ser la via. La producció alimentària seria sens dubte una d'aquestes prestacions, però no pas l'única i no sempre la primera.

La sequera que patim aguditzarà el conflicte. L'aigua agrícola és una matèria primera necessària, no pas un dret previ. Les matèries primeres, ni són de franc, ni es malversen. Se n'optimitza l'ús i se n'internalitza el cost en el preu final. Pledejar pel preu just de la manufactura és molt diferent que exigir tractes de favor per a l'empresa. Necessitem un sector agrícola fort i modern. Ens sobren els Anciens Régimes. Tots.