Periodista
09/12/2005 - 00:00
L'incivisme ha esclatat de manera desbordant. Aquesta sembla ser la situació a la ciutat de Barcelona si atenem els mitjans de comunicació. La frase inicial, que és també la que està en boca de tothom, té però un petit problema: conté dues mentides i només una veritat. Incivisme és el contrari del civisme, que significa la preocupació i el respecte pels interessos de la comunitat. Civisme es troba en el mateix camp etimològic que ciutat, ciutadania i civilització. Hi ha motius per dubtar seriosament que les persones culpables dels actes anomenats incívics tinguin alguna cosa contra la civilització i la ciutadania que els aixopluga i de la qual treuen partit en forma de drets i seguretat que altrament no podrien gaudir. Elevar la seva irresponsabilitat a la categoria d'una postura complexa i elaborada front a un sistema és un gran error d'apreciació i de precisió lingüística. Més encara quan els anomenats incívics no formen cap grup homogeni sinó tot el contrari. Com han demostrat les recerques periodístiques -i com ens mostraria un passeig de dues hores per la ciutat- les infraccions són comeses, en la seva àmplia gamma, per gent de totes les edats i totes les classes socials, gent del país i gent nouvinguda, homes i dones.
Respecte a l'expressió de l'esclat del problema, cal apel·lar a la memòria. Evoqui el lector, que n'hagi tingut l'experiència, un dia de 1977 o de 1985 o de 1999 a la ciutat vella de Barcelona que és on el problema sembla més acusat. Algú pot afirmar sincerament que el que està passant ve de nou? Es pot haver intensificat per qüestions de major presència humana. Com a màxim es pot dir que hi ha hagut una explosió però degut a una pólvora acumulada durant molts i molts anys.
El desbordament és la única certesa en tot aquest afer. D'una banda és literal, els contenidors sobreïxen, i no hi ha prou lleixiu per apaivagar les males olors. Aquest és l'aspecte tècnic que, com a tal, ens remet a solucions d'aquest tipus basades en repensar els mètodes emprats fins el moment de cara a guanyar en eficàcia. El més angoixant és sens dubte el desbordament intel·lectual. És fa difícil assumir que 25 anys de llibertat, de drets i de ciutadania no s'hagin traduït en un progrés col·lectiu pel que fa al respecte de l'espai públic i de certes normes bàsiques de convivència. El més trist no és que certes zones de la ciutat - i això no és exclusiu de la capital- estiguin com estan sinó que en contemplar-les no distingim entre el present , suposadament més civilitzat, i aquell passat on tot estava a mig fer i, per tant, tot era possible. Era un temps en què Rousseau pesava més que Hobbes i ara aquest desequilibri ens passa factura.
La relació individu-col·lectivitat no s'improvisa El problema convencionalment anomenat incivisme és en el fons un problema de relació de l'individu amb la resta de la societat. Per aquest motiu totes les campanyes encaminades a corregir conductes tenen tan baixa incidència. Qui manté una relació correcta amb la col·lectivitat ja sap que ha de fer i qui no la té, no la canviarà pas, a partir d'un missatge publicitari, per ben trobat que aquest sigui. I no la canviarà perquè la relació individu-col·lectivitat no s'improvisa ni es pot reduir a una petita parcel·la de comportament desvinculada d'un sentit més general.
Els professionals de l'educació saben bé que al llarg de la seva vida escolar un alumne pot progressar de manera constant o quedar-se momentàniament enrera i després recuperar el bon ritme. Però qui, des de l'inici, no ha assumit els coneixements bàsics -aquells que fan d'instrument per accedir a altres coneixements- arrossegarà sempre greus dificultats. És veritat que no estem en una societat infantil -bé, de vegades els dubtes al respecte són importants!- Curiosament és costum en el nostre país fer referència a la marxa de la societat en termes escolars. Expressions com 'aquesta era la gran assignatura pendent de la democràcia' s'han aplicat a molts casos quan s'ha aprovat una llei concreta o s'ha arribat a una situació desitjada.
Per seguir amb aquesta analogia, hi ha ensenyants que prefereixen que tota la classe avanci per bé que això rebaixi el nivell general. Hi ha d'altres, en canvi, que s'estimen més treballar a fons amb un grup que garanteix resultats i deixar al seu aire a aquells que no arriben. Aquests dies estem sentint, a manera de justificació, que la majoria de les persones compleixen amb els seus deures. Així és, però justament per aquesta raó -si volem anar a l'arrel del tema- no hem de dormir tranquils. La qüestió que hem de resoldre és si només volem fer una societat amb aquest grup o una que també incorpori aquells que ignoren o menyspreen les seves obligacions. La disjuntiva del mestre és també la gran disjuntiva que tenim plantejada a un nivell més ampli.
Sostenibilitat, sense una base prèvia? Tot es complica perquè, com ja sabem, els qui no compleixen no s'inclouen en una tipologia única. L'atac a la convivència en els seus diferents graus ve de la supèrbia de qui ho té tot, de la ràbia de qui no té res, del que es creu més llest que ningú i de qui viu completament alienat per la seva pròpia estultícia. Més enllà de reprimir allò que convenim en considerar intolerable, algú sap quina recepta aplicar per tractar formes de procedir que només tenen en comú el seu resultat? Ara es reacciona en la immediatesa i això sens dubte aportarà solucions tant palpables com, malauradament, temporals.
La sostenibilitat, que engloba l'encarament de problemes molt complexos i reptes molt difícils, reposa sota un principi ètic senzill que és en definitiva la solidaritat o , si es vol, la fraternitat. La transparència d'aquest principi en facilita la difusió però, per desgràcia, també la seva dissolució des del moment que alguns destinataris no posseeixen una base prèvia per assimilar-lo. No hi ha multiplicació sense suma i no pot haver-hi un compromís cap als nous reptes que se'ns plantegen en aquest segle a nivell mundial si ens sembla passable orinar al portal del veí. Durant molt de temps les classes dirigents - no només els polítics- han patit la síndrome de l'aprovat general. El seus símptomes són la validació comprensiva de qualsevol actitud i, en paral·lel, el descrèdit de les normes i de la cultura de l'esforç. A partir d'aquí qualsevol manifestació individual pot i ha de ser entesa en el seu context. 'Ja els suspendrà la vida' va dir Fabian Estapé. Doncs, francament, no sé si en aquest cas la va encertar.
Respecte a l'expressió de l'esclat del problema, cal apel·lar a la memòria. Evoqui el lector, que n'hagi tingut l'experiència, un dia de 1977 o de 1985 o de 1999 a la ciutat vella de Barcelona que és on el problema sembla més acusat. Algú pot afirmar sincerament que el que està passant ve de nou? Es pot haver intensificat per qüestions de major presència humana. Com a màxim es pot dir que hi ha hagut una explosió però degut a una pólvora acumulada durant molts i molts anys.
El desbordament és la única certesa en tot aquest afer. D'una banda és literal, els contenidors sobreïxen, i no hi ha prou lleixiu per apaivagar les males olors. Aquest és l'aspecte tècnic que, com a tal, ens remet a solucions d'aquest tipus basades en repensar els mètodes emprats fins el moment de cara a guanyar en eficàcia. El més angoixant és sens dubte el desbordament intel·lectual. És fa difícil assumir que 25 anys de llibertat, de drets i de ciutadania no s'hagin traduït en un progrés col·lectiu pel que fa al respecte de l'espai públic i de certes normes bàsiques de convivència. El més trist no és que certes zones de la ciutat - i això no és exclusiu de la capital- estiguin com estan sinó que en contemplar-les no distingim entre el present , suposadament més civilitzat, i aquell passat on tot estava a mig fer i, per tant, tot era possible. Era un temps en què Rousseau pesava més que Hobbes i ara aquest desequilibri ens passa factura.
La relació individu-col·lectivitat no s'improvisa El problema convencionalment anomenat incivisme és en el fons un problema de relació de l'individu amb la resta de la societat. Per aquest motiu totes les campanyes encaminades a corregir conductes tenen tan baixa incidència. Qui manté una relació correcta amb la col·lectivitat ja sap que ha de fer i qui no la té, no la canviarà pas, a partir d'un missatge publicitari, per ben trobat que aquest sigui. I no la canviarà perquè la relació individu-col·lectivitat no s'improvisa ni es pot reduir a una petita parcel·la de comportament desvinculada d'un sentit més general.
Els professionals de l'educació saben bé que al llarg de la seva vida escolar un alumne pot progressar de manera constant o quedar-se momentàniament enrera i després recuperar el bon ritme. Però qui, des de l'inici, no ha assumit els coneixements bàsics -aquells que fan d'instrument per accedir a altres coneixements- arrossegarà sempre greus dificultats. És veritat que no estem en una societat infantil -bé, de vegades els dubtes al respecte són importants!- Curiosament és costum en el nostre país fer referència a la marxa de la societat en termes escolars. Expressions com 'aquesta era la gran assignatura pendent de la democràcia' s'han aplicat a molts casos quan s'ha aprovat una llei concreta o s'ha arribat a una situació desitjada.
Per seguir amb aquesta analogia, hi ha ensenyants que prefereixen que tota la classe avanci per bé que això rebaixi el nivell general. Hi ha d'altres, en canvi, que s'estimen més treballar a fons amb un grup que garanteix resultats i deixar al seu aire a aquells que no arriben. Aquests dies estem sentint, a manera de justificació, que la majoria de les persones compleixen amb els seus deures. Així és, però justament per aquesta raó -si volem anar a l'arrel del tema- no hem de dormir tranquils. La qüestió que hem de resoldre és si només volem fer una societat amb aquest grup o una que també incorpori aquells que ignoren o menyspreen les seves obligacions. La disjuntiva del mestre és també la gran disjuntiva que tenim plantejada a un nivell més ampli.
Sostenibilitat, sense una base prèvia? Tot es complica perquè, com ja sabem, els qui no compleixen no s'inclouen en una tipologia única. L'atac a la convivència en els seus diferents graus ve de la supèrbia de qui ho té tot, de la ràbia de qui no té res, del que es creu més llest que ningú i de qui viu completament alienat per la seva pròpia estultícia. Més enllà de reprimir allò que convenim en considerar intolerable, algú sap quina recepta aplicar per tractar formes de procedir que només tenen en comú el seu resultat? Ara es reacciona en la immediatesa i això sens dubte aportarà solucions tant palpables com, malauradament, temporals.
La sostenibilitat, que engloba l'encarament de problemes molt complexos i reptes molt difícils, reposa sota un principi ètic senzill que és en definitiva la solidaritat o , si es vol, la fraternitat. La transparència d'aquest principi en facilita la difusió però, per desgràcia, també la seva dissolució des del moment que alguns destinataris no posseeixen una base prèvia per assimilar-lo. No hi ha multiplicació sense suma i no pot haver-hi un compromís cap als nous reptes que se'ns plantegen en aquest segle a nivell mundial si ens sembla passable orinar al portal del veí. Durant molt de temps les classes dirigents - no només els polítics- han patit la síndrome de l'aprovat general. El seus símptomes són la validació comprensiva de qualsevol actitud i, en paral·lel, el descrèdit de les normes i de la cultura de l'esforç. A partir d'aquí qualsevol manifestació individual pot i ha de ser entesa en el seu context. 'Ja els suspendrà la vida' va dir Fabian Estapé. Doncs, francament, no sé si en aquest cas la va encertar.
