En quatre o cinc anys podríem patir un altre crisi petroliera
Els passats 11, 12 i 13 d'octubre es va celebrar a Denver (Colorado, EUA) la vuitena conferència internacional d'ASPO (l'Associació per a l'Estudi del Pic del Petroli). Si l'anterior edició, celebrada a Barcelona, duia com subtítol "Pic del petroli: de la geologia a la superfície", fent referència a que el que ocorre en la superfície pot ser tan important com trobar o no petroli en el subsòl, en aquesta es feia referència a "l'energia global i la nova economia".
Després de confirmar-se la patacada de l'economia mundial en l'últim any, els organitzadors no tenien dubtes sobre el fet que la recuperació econòmica quedaria lligada al que succeís en el mercat del petroli i viceversa, i això es va notar en les presentacions. Per això, les sessions que a priori despertaven més expectatives eren aquelles que posaven en context els mercats energètics enfront de la nova realitat financera mundial. Sí, els preus del petroli i altres matèries primeres havien caigut des dels màxims de 2008 a causa de la recessió, i la consegüent caiguda de la demanda de petroli, però quant duraria aquesta situació? I el més important, com afectaria això a la futura capacitat de producció de petroli?
Es va tractar la qüestió des de diversos àmbits: com evolucionarien els preus (de manera paral·lela al consum fins que es topés amb un preu que fes impossible l'extracció més cara de petroli, com les aigües profundes o els petrolis no convencionals de Canadà i Veneçuela), si se sortiria de la recessió (tot dependria de Chimérica, és a dir, de la capacitat d'Estats Units de seguir endeutant-se a costa de la resta del món i de Xina de ser la seva "fàbrica" barata) o com afectaria a la data del pic (qualsevol baixada de la demanda ho retarda, però compte, ja que la desinversió també redueix la capacitat productiva futura).
L'interès morbós que susciten les prediccions sobre la data exacta del pic (un esoterisme que de vegades fa més mal que bé...) va haver d'aparcar-se davant la incertesa, encara que havia qui recordava (Matt Simmons) que el petroli convencional va arribar a la seva màxima extracció en 2005 (encara que el que consumim inclou altres líquids petrolífers, i per tant aquesta dada simbolitza més l'ocàs del petroli barat que altra cosa). Anàlisis basades en un balanç entre la producció que es perd per esgotament i el que es guanya en nous projectes van resultar en un retard de dos anys (fins a 2015) per al moment en el qual el nou petroli no pugui compensar el ja extret (segons Chris Skrebowski del Energy Institute britànic); uns altres, com Rembrandt Koppelaar (ASPO Holanda) van posar 2014 com any per a un possible pic.
En el sempre complex assumpte del pic del petroli de vegades succeeixen coses que sembla que ho canviaran tot. La presentació espectacular, pròpia d'un telepredicador, del geóleg brasiler Marcio Mello va ser un d'aquests esdeveniments. Marcio Mello dirigeix una empresa de serveis d'exploració i explotació petrolífera, i va parlar de la prometedora nova frontera del petroli en aigües ultraprofundes en les costes atlàntiques brasileres. Sumats a altres jaciments de similars característiques, des del Congo fins al Golf de Mèxic, Mello va proposar que el món comptava de cop i volta amb mig trilió més de barrils de petroli. Hem de deixar de preocupar-nos llavors pel pic del petroli?
Una pregunta així és molt pertinent, especialment després d'un any particularment reeixit en els descobriments petrolífers. Però la veritat és que si, i és un gran "si", tots aquests barrils es poguessin extreure a bon preu (desenvolupar aquests jaciments no està tècnicament provat del tot, i solament seria possible amb un preu mínim de 80 $/barril), i la demanda no creixés més, totes aquestes reserves ens durarien tan sols 15 anys. I és que el pic del petroli no és un assumpte de reserves, sinó de fluxos, i malgrat descobriments com el de Tupi a Brasil, reemplaçar els "vells gegants" es tradueix en una tasca titànica i contra el temps, en la qual el petroli abundant i barat dels jaciments gegants trobats fins als anys 60 s'han de substituir per jaciments més petits i situats en llocs o condicions de molt difícil accés.
