Bases per a una reconstrucció econòmica i social sostenible

En aquests moments s'estan succeint dues crisis simultàniament: la crisi sanitària provocada pel COVID-19 i les seves conseqüències sobre la salut, amb una mortalitat molt acusada en la gent gran; i la crisi econòmica, derivada de les necessitats de confinament per fer front a la pandèmia, amb enormes conseqüències socials i sobre l'ocupació, derivades de la paralització de l'economia i el comerç.

Sense anar més lluny, en la segona quinzena de març, a Espanya s'han destruït 900.000 llocs de treball. La crisi sanitària serà temporal, el paisatge després de la batalla deixarà però una crisi econòmica i d'ocupació que pot ser duradora, o no; la reconstrucció pot ser una oportunitat, o no, per configurar societats econòmicament més resilients, socialment més justes i ambientalment més sostenibles.

Resposta desigual a la crisi sanitària i als seus conseqüències sociolaborals

Respecte a la primera crisi, podem observar que, després dels primers titubejos i retards -motivats per la novetat del fenomen i les incerteses sobre la velocitat i extensió del contagi, un cop declarada la pandèmia per l'OMS, els governs de tot el món han anat reaccionant amb mesures similars: confinament ciutadà, paralització corresponent de l'activitat econòmica, test de detecció del contagi i hospitalització de les persones afectades. Encara que de forma desigual, cada país segons les seves capacitats i la robustesa dels seus sistemes públics de salut i de protecció social.

El confinament mundial de 3.000 milions de persones -únic en la història de la humanitat- i el cessament de l'activitat econòmica i comercial corresponent ha deixat ja a desenes de milions no només sense ocupació sinó també sense cap tipus d'ingrés, atès que el 60 % dels llocs de treball al món estan en l'economia informal i el 55% de la població mundial no te cap tipus de protecció social.

En el cas dels països europeus, que disposen d'amplis sistemes de protecció social -com és el cas d'Espanya- el cessament temporal de l'activitat econòmica està tenint també un impacte devastador sobre l'ocupació, però les seves conseqüències sobre els ingressos estan sent més limitades donades les mesures extraordinàries de caràcter laboral i de protecció social a favor dels treballadors adoptades pels seus governs -també el govern d'Espanya- per evitar els efectes socials més adversos, especialment en els sectors més vulnerables. També estan adoptant mesures fiscals i financeres de suport als treballadors autònoms i a les empreses que busquen evitar danys irreversibles a l'economia i al teixit productiu.

"Es poden extreure lliçons sobre els negatius efectes i retardataris per a la recuperació econòmica i social de les polítiques d'austeritat extrema i de desmantellament d'allò públic, i en conseqüència adoptar mesures de recuperació totalment diferents"

Paisatge després de la batalla

Tot i que el cost fiscal de la paralització econòmica, de suport financer a empreses i autònoms i de les ajudes socials està sent enorme, és un esforç temporal del qual empreses i comptes públics podrien recuperar-se, si la crisi sanitària no amenacés amb provocar a més una descomunal crisi econòmica i d'ocupació a tot el món. Les primeres previsions de l'OIT-que arribaven a quantificar en 25 milions les pèrdues d'ocupació, en 35 milions l'increment dels treballadors en situació de pobresa severa i en 3 bilions de € (equivalent a dues vegades i mitja el PIB anual d'Espanya ) la pèrdua d'ingressos laborals com a conseqüència de la crisi econòmica que seguirà a la crisi sanitària- s'estan quedant curtes.

Però aquest desolador paisatge després de la batalla, per al qual convé estar preparats, no ha de concloure en una crisi com la que fa ara una dècada va assolar l'economia i l'ocupació de molts països durant anys, la recuperació plena en allò social està encara pendent, com en el cas d'Espanya. No només perquè les causes són diferents -aquella crisi va ser la conseqüència d'una bombolla financera i immobiliària d'un model productiu insostenible- sinó perquè també es poden extreure lliçons sobre els negatius efectes i retardataris per a la recuperació econòmica i social de les polítiques d'austeritat extrema i de desmantellament d'allò públic, i en conseqüència adoptar mesures de recuperació totalment diferents.

Un 'Pla Marshall' per a Europa

Tots els països del món es veuran confrontats a aquest desafiament.  En el cas d'Europa en forma d'un dilema existencial: o el finançament de les milionàries inversions que cada país europeu ha identificat com a imprescindibles per aixecar la seva economia es realitzen de forma mutualitzada i s'orienten a la transformació digital i la transició energètica i ecològica -canvis ja contemplats com a imprescindibles abans de la crisi- o és el propi esdevenir europeu i el seu lloc al món el que s'estarà posant en risc.

La decisió no és per després sinó que s'està prenent ja en aquest moment, alhora que s'adopten les decisions sobre com finançar les mesures per respondre a l'actual crisi sanitària i econòmica. Europa havia decidit amb encert apostar per un Green New Deal per fer front a el canvi climàtic i transformar el seu model productiu per fer-lo més sostenible, però sense comprometre encara el finançament necessari. Avui té l'oportunitat de completar la seva aposta orientant les inversions de reconstrucció en aquesta perspectiva.

"O el finançament de les milionàries inversions que cada país europeu ha identificat com a imprescindibles per aixecar la seva economia es realitzen de forma mutualitzada i s'orienten a la transformació digital i la transició energètica i ecològica -canvis ja contemplats com a imprescindibles abans de la crisi- o és el propi esdevenir europeu i el seu lloc al món el que s'estarà posant en risc"

Ara hi ha un consens generalitzat sobre la necessitat de realitzar grans inversions extraordinàries per a la reconstrucció. És més, la majoria dels països europeus i altres estan adoptant decisions i fins i tot quantificat el volum mínim d'aquestes inversions, públiques i privades, sense les quals la reconstrucció econòmica no serà possible. Fins i tot es parla amb encert d'una espècie de Pla Marshall com si d'una reconstrucció post-bèl·lica es tractés.

El que falta per decidir és si aquesta extraordinària i colossal inversió es va a realitzar de manera mutualitzada, a través dels anomenats “coronabonus” europeus o altres sistemes de finançament comú, de manera que tots els països -inclosos els de l'Europa meridional- puguin tenir possibilitats reals d'accés, perquè tal finançament compti amb el suport necessari, o no tinguin possibilitats d'accés financer si aquest finançament no està mutualitzat perquè alguns països arrosseguen encara una situació fiscal precària com a resultat de la crisi anterior i de l'austeritat extrema que se'ls va imposar.

El finançament del Green New Deal com a vector de la reconstrucció

El que falta també és identificar el destí de les inversions i l'orientació de la reconstrucció, si Europa es reafirma en la necessitat d'impulsar amb més força el Green New Deal, de manera que el resultat de la reconstrucció sigui una renovació del teixit productiu, per a la seva digitalització i sostenibilitat ambiental, el que seria una font extraordinària d'ocupació i treball decent, o per contra es paralitza tal renovació, el que deixaria el teixit productiu europeu en una situació debilitada per respondre a les grans transformacions productives que ja es venen produint.

"Es tractaria d'establir polítiques efectives d'atenció a la dependència i de reorganització de les cures en la nostra societat -avui basat en un sistema desigual de cures no remunerades realitzades principalment per dones- amb polítiques veritablement disruptives que permetin reconèixer, redistribuir, reduir i remunerar aquesta atenció"

La reconstrucció hauria de considerar també algunes lliçons que ha revelat la pandèmia: la importància de la cosa pública, especialment dels sistemes públics de salut i de protecció social, i la importància de les cures, especialment, encara que no només, de la gent gran, cada vegada més nombroses, que han estat les principals víctimes mortals de la COVID-19. Es tractaria de reconstruir i actualitzar les polítiques de salut pública i els sistemes públics sanitaris, debilitats en molts països després de la crisi econòmica; així com d'enfortir els sistemes de protecció social, com la protecció a la desocupació -que molt oportunament podria arribar a convertir-se en un sistema comú europeu- i la garantia d'ingressos mínims per a totes les persones, renovant el contingut protector dels Estats del benestar cap a una protecció més universal. La deguda atenció al pilar social europeu, tan relegat en els últims temps, hauria de constituir una de les prioritats de la reconstrucció per promoure el treball decent i reduir els desequilibris europeus interregionals que es manifesten entre països i en cada país. Es tractaria també d'establir polítiques efectives d'atenció a la dependència i de reorganització de les cures en la nostra societat -avui basat en un sistema desigual de cures no remunerades realitzades principalment per dones- amb polítiques veritablement disruptives que permetin reconèixer, redistribuir, reduir i remunerar aquesta atenció.

"Una altra de les lliçons que afloren en aquesta crisi sanitària és que alguns trets de la globalització hauran de ser reformulats. L'especialització d'alguns països en la producció de determinats productes essencials -com és el cas dels productes sanitaris- i les mancances d'aquests productes en els altres països genera una interdependència global insostenible, que la crisi obliga a qüestionar"

Els límits d'una globalització insostenible

Una altra de les lliçons que afloren en aquesta crisi sanitària és que alguns trets de la globalització hauran de ser reformulats. L'especialització d'alguns països en la producció de determinats productes essencials -com és el cas dels productes sanitaris- i les mancances d'aquests productes en els altres països genera una interdependència global insostenible, que la crisi obliga a qüestionar. No es tracta de relocalitzar-ho tot, però sí allò que sigui essencial per al funcionament de la societat incloses situacions que poden ser episòdiques o excepcionals. També s'ha de posar en valor la capacitat de disposar autònomament de capacitats per respondre a crisis sanitàries o humanitàries. Ningú qüestiona, per exemple, que cada país tingui autonomia energètica i capacitat instal·lada autònoma per garantir el subministrament d'electricitat fins i tot en les circumstàncies més adverses, encara que això tingui uns costos econòmics enormes. No obstant això, la crisi ha revelat que no hi ha una capacitat instal·lada hospitalària d'unitats de cura intensiva (UCI) ni un proveïment d'equips de protecció individual (EPI) als quals els treballadors tenen dret i els ocupadors públics i privats obligació legal de subministrar-les en tota circumstància, per excepcional que sigui.

Certa relocalització tindria també repercussions positives en termes de pacificació de la mobilitat de les mercaderies i de les persones, que ha assolit uns nivells insostenibles per ineficiència econòmica, insostenibilitat ambiental i de danys a la salut. Ineficiència econòmica perquè l'excessiva mobilitat de les mercaderies -molts productes alimentaris envasats recorren innecessàriament milers i milers de quilòmetres abans de ser consumits- es basa en que la seva producció i els seus costos d'energia i transport estan en alguna mesures subvencionats. Insostenibilitat ambiental perquè el transport és un dels sectors que més emissions globals de gasos d'efecte hivernacle comptabilitza. Danys a la salut pública perquè el transport és una de les fonts principals de contaminació urbana que genera milions de morts anuals prematures i perquè l'excessiva interconnexió presencial i contacte derivat dels viatges provoca contagis, dels quals la pandèmia provocada aquest any pel COVID -19 no és l'únic episodi de contagi entre països per coronavirus ni serà l'últim, encara que no tindria per què tindre els efectes de pandèmia global.

"Una lliçó més que ens deixa aquesta crisi sanitària és que un món global interdependent requereix una governança multilateral"

 Multilateralisme necessari per a un món globalitzat

Revisar alguns dels aspectes insostenibles del tipus de globalització econòmica desenvolupada en les últimes dècades, no vol dir abonar posicions ultranacionalistes que posen per davant seu país contra tot i contra tots menyspreant el multilateralisme en totes les seves dimensions. Més aviat al contrari: una lliçó més que ens deixa aquesta crisi sanitària és que un món global interdependent requereix una governança multilateral. La necessitat de respondre de manera coordinada entre països a una pandèmia com la de la COVID-19 ha posat en valor la importància de disposar d'institucions multilaterals, com els organismes del sistema de Nacions Unides com ara l'Organització Mundial de la Salut, per fer front de la pandèmia que és global, o l'Organització Internacional del Treball, per respondre amb diàleg social tripartit a la crisi de l'ocupació que és també universal.

L'ONU ha llançat el Pla COVID-19. Un pla per derrotar el virus i alhora construir un món millor, que tracta de contrarestar els impactes socioeconòmics potencialment devastadors de la pandèmia, actuant tots els països i sectors junts per disminuir el cop a les persones, amb mesures com un paquet d'estímul que arribi al 2% del PIB mundial que inclogui accions explícites per impulsar les economies dels països en desenvolupament, amb mesures fiscals i socials, per donar suport als treballadors i a les empreses i abordar els desafiaments estructurals, involucrant també el sector financer privat. Des d'aquesta perspectiva, la solidaritat internacional i la solidaritat interna a cada país, han de prioritzar la cohesió social i proporcionar un estímul fiscal per als més vulnerables juntament amb el suport a les petites i mitjanes empreses, a l'enfortiment dels sistemes de salut , a l'educació i a la feina decent.

Objectius de Desenvolupament Sostenible i Agenda 2030, de plena actualitat

En aquest context, els Objectius de Desenvolupament Sostenible de l'Agenda 2030 de Nacions Unides, no només no queden desfasats, sinó que es converteixen en eines de plena actualitat. A la fi i al el cap dels ODS s'orienten, entre d'altres, cap a disposar de sistemes de salut pública, enfrontar les malalties transmissibles i les seves conseqüències, eradicar la pobresa, promoure el treball decent i orientar els sistemes industrials i de transport i el consum cap a models sostenibles. Aquells països que més orientats estaven cap a una senda de compliment dels ODS i més propers a assolir aquests objectius, millors condicions han tingut per fer front a la pandèmia i millors condicions de reconstrucció tenen en aquests moments.

La reconstrucció de les economies per orientar-les cap a la sostenibilitat és una oportunitat que ni Europa, ni els altres països de l'món poden deixar escapar. El diàleg social i els Objectius de Desenvolupament Sostenible que configuren l'Agenda 2030 de Nacions Unides són una bona guia, més necessària que mai, per resoldre els desafiaments del nostre temps, tan incert i tan convuls.