A principis d’agost - amb els termòmetres a punt d’esclatar- vaig tenir el goig de fer una conferència sobre els ocells més comuns de Calella de Palafrugell a l’Associació de Veïns i Amics. Vaja d’aquelles espècies alades que comparteixen llurs vides amb les nostres en aquest racó tan bell de món: les cales recòndites, el nucli pescador, els camps de cereal, les bosquines que els envolten, les rieres que seccionen el paisatge i l’humitegen periòdicament...Hi vaig ser convidat per en Xavier Trias de Bes, il•lustrat entusiasta que va perseverar en contactar amb mi a través de l’amic comú, en Jordi Sargatal. Acabada la xerrada en Xavier em va demanar si podia fer un petit article sobre un “veí” que cada cop és més abundant i que desperta força curiositat: el corb marí emplomallat (Phalacrocorax aristotelis). Vet aquí, doncs, quatre ratlles per fer-vos-en cinc cèntims.
Aquest capbussaire tenaç, comparteix hàbitat amb el parent corb marí gros (Phalacrocorax carbo) de qui es diferencia per ser més petit, menys robust i perquè els adults en època de cria tenen un plomall frontal que els dóna nom. A més, mentre gaudim del corb marí emplomallat durant tot l’any, el corb marí gros ens visita, bàsicament, en època hivernal (octubre-març). Per tant, és a l’hivern, doncs, quan observem ambdues espècies. Val a dir, però, que de corbs marins emplomallats a l’hivern només resten els joves ja que gairebé tots els adults –més negrosos que no pas els joves- han marxat a criar a les Illes Balears. Allà faran niu en els penya-segats més tranquils, amb una especial predilecció pels de roca calcària, amb més forats i relleixos.
Aquesta espècie és una voraç depredadora de peixos que encalça sota aigua amb el seu bec poderós i precís. Al Maresme, si més no, té una tirada forta pel sonso. Cria en ple hivern. Pon una mitjana de tres ous d’un color blau pàl•lid. Als anys 80 la població catalana s’estimava en un màxim de 10 parelles mentre que al 2005 la població nidificant rondava les dues o tres desenes de parelles, concentrades a la Costa Brava central: sobretot a les Illes Medes i el Montgrí però també al cap de Begur, Aiguablava, cap de Sant Sebastià o a les Illes Formigues. Aquest rovell de la població és reforçat amb alguna altra parella als penya-segats litorals del massís del Cap de Creus –cap Norfeu-, al tram meridional de la Costa Brava – penya-segats litorals de la serra d’Ardenya i massís de Cadiretes- i, fins i tot, a les costes del Garraf on podria fer-hi niu alguna parella escadussera. Ara com ara, ignoro si s’ha fet algun nou cens però el nas m’indica que la població va en augment. A tall d’exemple, a la meva comarca, al Maresme, hi tenim el principal punt de repòs i joca del país, amb més de 200 exemplars que sojornen en els penya-segats granítics del tram costaner comprès entre Arenys de Mar i Calella.
És aquí on un equip d’ornitòlegs liderats pels amics Enric Badosa i Carles Tobella els capturen i els anellen per tal d’escatir els seus moviments amunt i avall de la costa catalana i d’anada i tornada a les Illes Balears. Estigueu al cas, esmoleu la vista i fixeu-vos que molts porten un parell d’anelles a les potes: una anella de plàstic amb uns codis que es poden llegir de lluny estant amb l’ajut d’uns binocles o telescopi terrestre i una altra de metàl•lica illegible a distància. Si els veieu anoteu els codis i ens els podeu fer arribar directament o a través de la web d’observacions d’ocells amb marques especials.
El corb marí ens fa companyia, tant en les passejades ran de costa com en el gaudi de la mar: nedant, remant amb els caiacs o navegant-hi a motor o a vela. La seva presència, però, ens marca una absència: l’àliga pescadora (Pandion haliaetus). Aquesta espècie va deixar de criar en els penya-segats litorals del Montgrí l’any 1974. Comença a ser hora d’arremangar-nos per restituir aquesta joia del patrimoni natural de la Costa Brava que no vam saber guardar en aquella època. Ens hi posem?
Imatges:
1. La silueta característica al capdamunt de roques granítiques (Foto: Fede Castelló)
2. A punt per encalçar peixos sota l'aigua (Foto: E.Badosa)
3. Defensa aferrissada del lloc per al repòs i/o ajocar-s'hi (Foto: E.Badosa)
4. Adult amb el plomall que li dóna nom (Foto: E.Badosa)
* Article publicat al número 53/desembre de 2016 de la revista "Es Còdol" de l'"Associació de Veïns i Amics de Calella de Palafrugell" arran d'una conferència que hi vaig fer l'agost del 2016 sobre els ocells comuns d'aquell bell racó de món.
