Va ser el 25 d'abril de 1974, fa trenta-quatre anys justos. Poc després de la mitja nit, a les 00.20, sonà una cançó al programa "Limite" de Radio Renascença:
"Grândola, vila morena,
terra da fraternidade.
O povo é quem mais ordena
dentro de ti, o cidade!"
Era una consigna. Els joves oficials del Movimento das Forças Armadas sabien què havien de fer. De cap a cap del país, sense sang, els alts comandaments militars foren arrestats. Havia començat la Revolució del Clavells. En poques hores s'esfondrà l'Estado Novo, quaranta-un anys de dictadura salazarista.
Convé rememorar aquestes coses. La memòria tendeix a la deliqüescència. Més encara: n'hi ha que la troben impertinent. I, de fet, ho és: té la impertinència de recordar les veritats, una de les coses més políticament incorrectes que es poden fer. Són especialment partidaris de l'oblit els que tenen absolucions pendents. La nostra transició cap a la democràcia, tan pretesament modèlica, mantingué franquistes residuals en llocs de respecte, si no de poder, i per això la dreta espanyola està encara segrestada pel carpetofeixisme sociològic, ves quina gràcia.
Garraf
Nosaltres, el 25 d'abril de 1974 no vam tenir tanta sort com els portuguesos. En comptes d'estrenar una revolució pacífica, vam inaugurar un abocador d'escombraries. Sí, aquell mateix dia va entrar en funcionament el desafortunat abocador de Garraf, compendi de totes les febleses de projecte i de tots els vicis de procediment propis de l'època. Se n'acaba de redactar la crònica, que serà publicada aviat. Llibre en mà, ningú podrà al·legar ignorància. Tothom sabrà com es va projectar precipitadament aquell abocador improcedent, com es van ignorar dos anys d'advertiments tecnocientífics (entre 1972 i 1974) i com es va gestionar la instal·lació a empentes i rodolons durant, si més no, les seves dues primeres dècades.
L'ecologisme català arrencà amb l'abocador de Garraf. Sense adonar-se'n, de fet. No va ser un naixement amb acta fundacional. Va ser un naixement de circumstàncies, ni anunciat, ni desitjat. Més que un naixement fou una aparició. L'ecologisme català no va néixer, simplement va començar.
L'Escola Catalana d'Espeleologia féu bandera de Garraf. Uns altres començaren la reacció antinuclear, arran de l'entrada en funcionament de la Central de Vandellòs, l'agost d'aquell mateix 1972. Va ser l'any de la Conferència d'Estocolm, també. Hi ha moments en què tot sembla confluir. Llegíem les notícies del que passava al món i miràvem al nostre voltant. Vam reaccionar com vam saber. La història escrita de l'abocador ens ajudarà a recordar-ho. No és una trajectòria gaire brillant. És la veritat. Hi ha fets transcendents que puntuen la vida col·lectiva. És la diferència entre l'anècdota i la categoria. Si se'n perd el relat, s'evapora el sentit del present.
L'abocador de Garraf tancà portes a la darreria de 2006, però dista molt d'haver mort. Anirà donant senyals de vida durant molt de temps perquè fou un mal projecte no prou ben gestionat, traduït en una hipoteca territorial d'amortització interminable. Vull creure que avui seria impossible repetir-lo perquè, malgrat tot, hem fet progressos. Som lluny d'on voldríem ser, però encara més d'on podríem haver anat a parar. Algun clavell acabà arribant-nos, es veu.
