En sànscrit, Avalokitesvara vol dir "el senyor que mira cap avall", cap als desvalguts. És el bodhisattva de la compassió. Al Tibet rep el nom de Chenrezig i a la Xina, on pren forma femenina, Kuan-yin o Guanyin. La compassió budista no sent llàstima, sinó comprensió i amor. Es fa càrrec de les febleses, ajuda els afligits. El cristianisme primigeni ja venia a ser això. Trobo que Vicenç Ferrer era un home fonamentalment compassiu, encarnació de tots aquests corrents de generosa solidaritat, més ocupats a ajudar que interessats a redimir. Començà de missioner, acabà de filantrop activista.
Em sembla que era d'aquelles persones que es posen a les teves mans, que et cedeixen plàcidament el seu problema i et fan sentir responsable de resoldre'l. No argumenten, transfereixen sentiments en silenci mitjançant la mirada neta i el somriure franc. Tenen la força de la indefensió confiada, una mica com els infants. Et desarmen de tan desarmats. No els pots negar res.
Diria que Ferrer era una ànima franciscana allistada a la companyia ignasiana. És una combinació atractiva. En sortí un bondadós centaure indomable que acabà liderant dos milions de persones sense dir-los què havien de fer. No tractà de convertir-los a res, es convertí ell en el fulcre de les seves esperances. Si els catòlics fossin cristians, Ferrer els hauria de fer pensar.
Proselitisme
"Jesuïta!", increpava la meva àvia quan recriminava actituds sibil·lines. Jo em miro els jesuïtes més aviat amb respecte, sobretot quan els comparo amb la Conferència Episcopal Espanyola, amb expressa inclusió del seu llepadíssim portaveu, que sembla un consiliari marista dels d'abans. En la meva infantesa, els membres d'aquesta congregació de religiosos no ordenats eren un reflex del miserable nacionalcatolicisme de l'època, basat en l'opaca fe del carboner, com els agradava de proclamar, en comptes d'avergonyir-se'n.
En vaig tractar molts en tretze anys d'escolarització, en recordo alguns amb simpatia; només en dos vaig trobar inquietuds culturals de nivell. És greu en una organització dedicada a l'ensenyament. La gran majoria eren nois de l'Espanya profunda, capturats a cop de fuet i pastanaga: la por obtusa d'anar a l'infern i l'esperança de menjar calent la resta de la seva vida. Tinc entès que han millorat molt.
Els jesuïtes eren més llegits. La Companyia de Jesús és un orde de clergues regulars, dels darrer ordes reconeguts per l'església catòlica, perquè quasi totes les fundacions posteriors no passen de discretes congregacions amb vots simples. Als jesuïtes, els animava un activisme intel·lectual i influent. Potser massa i tot. Diversos països els acabaren expulsant i fins i tot el Papa, a qui deuen obediència directa, els dissolgué per un temps.
Si alces gaire el cap, te'l poden tallar. Per aquest costat no cal que pateixin les incomptables congregacions fundades durant els segles XIX i XX, més decantades cap al pietisme abúlic que cap a l'espiritualitat activa. S'inclinen pel Domund i la Santa Infància. Ferrer, en canvi, optà per l'equitat i el desenvolupament. Per això, al final, deixà les missions i fins i tot els jesuïtes. El coratge d'Ignasi de Loiola o de Francesc Xavier no li compensava la feixuga servitud de la fe proselitista. Necessitava la força generosa de la pura compassió solidària.
*Article publicat a El Periódico de Catalunya
