Contrastant
Avui, com en els temps de grans manifestacions multitudinàries en un sentit o en el seu contrari, els mitjans donaven, i donen, xifres molt dispars sobre l'èxit de cada convocatòria. Quan es refiaven dels convocadors, els centenars de milers de manifestants anaven a raig; si reflectien les declaracions dels seus oponents, no passaven d'algun miler. Les manifestacions amb un pretès milió de participants sovintejaven, fins al punt que no arribar a aquesta xifra tan rodona i sonora equivalia a fracàs relatiu.
Tot d'una aparegué un col·lectiu anomenat Contrastant. Donava unes xifres intermèdies, tirant a baixes. Naturalment, irritava els convocadors, que veien molt minvada la dimensió del seu triomf. Enardit pels clamorosos èxits anteriors, jo mateix em sentia incomodat amb les descoratjadores xifres de Contrastant. Fins que vaig conèixer el seu demolidor mètode d'estimar els assistents a les manis: els comptava. Els comptava en imatges aèries quan eren disponibles o aforava l'espai ocupat per la manifestació. Definitiu.
Encara ignoro la identitat d'aquell col·lectiu, però ens va fer molt de bé a tots. Ens va avergonyir alliçonadorament. Un milió de persones manifestant-se ocupen un milió de metres quadrats en el més compacte dels casos, dos milions suposant una laxitud de marxa raonable. És a dir, dos quilòmetres quadrats. Això equival a quasi tots els carrers de l'Eixample plens de gom a gom. Com vam arribar a creure'ns que només al Passeig de Gràcia ja hi cabia tota aquesta gentada? L'emoció ens enterbolia el coneixement.
Dogmatisme
"Nunca es triste la verdad, lo que no tiene es remedio", cantava Joan Manuel Serrat a Sinceramente tuyo. La veritat, no la suposició o el desig. Les coses desitjades com a convenients massa sovint són il·lusòries. Els moviments alternatius incorren a vegades en l'equívoc de confondre somni amb realitat. Passava amb les manifestacions, ens passa ara amb la lluita contra el canvi climàtic, les energies renovables, el reciclatge de residus o la reculada del consumisme. Però tergiversar la veritat, ni que sigui a fi de bé, és sempre reaccionari.
Les religions diuen que saben i per això ensenyen: custodien dogmes. La ciència indaga i aprèn, dubta i rectifica: avança. Són dues actituds oposades. Es tracta de saber de quina banda se situen l'ecologisme o el sostenibilisme. Són religions o corrents sociocientífics? Veient determinats dogmatismes, semblaria que en alguns casos propendeixen a l'acriticisme religiós. Si en discrepes, et titllen de venut o de fatxa, que és com dir-te heretge i desitjar-te la foguera. La majoria d'heretges no feien res més que evidenciar les febleses de l'ortodòxia dogmàtica.
Si volem honorar la millor tradició tecnocientífica, hem d'analitzar els processos i les situacions amb rigor i esperit crític. La realitat canvia i el coneixement avança. No hi ha veritats fossilitzades, només aproximacions provisionals en una matriu canviant. Immobilisme no és coherència. El coneixement científic no obeeix consignes ni es simplifica en eslògans. S'oposa a la superstició i a les veritats revelades, vinguin d'aristòcrates o de plebeus. El sostenibilisme, entre altres coses, ha de ser el triomf del rigor i la humilitat. De despullat, no només hi va el rei del conte. Un milió és molt i contrastar és saludable.
