Cop mortal a l'educació (ambiental) a la Franja de Ponent (un article de Guillem Chacón)

L'autor és coordinador de l'Aula de Natura de l'Aiguabarreig i membre del Consell Directiu de la Institució Catalana d'Història Natural

Allà on es troben els tres rius més cabalosos de la Mediterrània ibèrica, a Mequinensa, al bell mig de la unió del Segre, Cinca i Ebre, existia una escola de natura. Els boscos de ribera més extensos de casa nostra i l'espai fluvial més important de Catalunya i Aragó requerien d'un centre educatiu com cal. I el tenien. Des de fa deu anys naturalistes i educadors ambientals atenien centenars de xiquets de la Franja de Ponent i, al contrari que als seus col·legis, en ella rebien jornades de descoberta del seu patrimoni natural en la seua llengua. Coneixien el nom de les flors, dels moixons o de les parts del riu tal com ho diuen al seu poble i a la seva comarca, protegint així també el seu patrimoni cultural, en perill d'extinció. L'Aula de Natura era l'únic centre d'ensenyament d'Aragó que tenia com a idioma vehicular el català. Impartint classes i cursos íntegrament en la llengua d'aquestes terres -i, és clar, quan calia també en anglès, castellà o alemany-. Biòlegs i amants de la natura d'arreu Europa anaven a ella per aprendre, per deixar-se guiar i sorprendre's de la més gran confluència fluvial de la península ibèrica, la seua geologia, fauna i flora. Milers de xiquets d'Aragó, Catalunya i el nord del País Valencià passaven al llarg del curs escolar i en pocs anys s'havia situat al capdavant dels equipaments d'educació ambiental de l'Aragó, fins al punt que pot ser era el més visitat. Això si, sense cap ajuda d'aquesta administració, només amb l'empenta de l'ajuntament de Mequinensa i les vides plenament dedicades d'unes poques persones. Fa uns dies l'escola va ser assaltada. Uns pocs individus esbocinaren les escultures dels animals, cremaren la més extensa biblioteca naturalista de la Franja i les dades de camp originals de diferents naturalistes recopilades des del 1954, robaren el disc dur de l'ordinador i milers de diapositives -eren aquestes el fruit del dur treball de camp dels darrers vint-i-dos anys-, s'emportaren els equips de precisió d'estudi de la fauna, llençaren lleixiu i dissolvent als aquaris i marxaren. Quedà totalment destruïda, l'aula no es pot reconstruir. Ara l'Aiguabarreig no té aula de natura i l'Aragó, una comunitat que manté als habitants d'aquestes comarques com a ciutadans de segona, sense oficialitat per a la seua llengua, ha perdut l'únic centre educatiu que respectava la realitat cultural dels habitants de la Franja de Ponent. Avui, uns pocs, se n'alegraran, acomodats a casa seua. Satisfets d'haver atestat un cop mortal a un brot que feia nosa. Ells saben que allò que ens lliga als iaios, a la terra i a la rel dels pobles és el nom de les muntanyes i els camps, dels animals i les plantes, del vent i la pluja, de tot allò que ens acompanya des de menuts. L'escola, a l'Aragó, ja se n'encarrega, implacablement, de buidar d'aquest coneixement als nostres fills, d'arrencar-los impunement els mots que hem rebut generació rere generació. Als pobles fluvials els xiquets ja no saben ni el nom de les pedres del riu. Cal que el castellà substituisca el nom de tot allò que ens envolta per així perdre els vincles amb la terra. Cal desfer-nos la llengua, ni que sigue amb lleixiu.

Més informació sobre l'assalt a l'Aula de Natura.