La victòria del PSOE a les darreres eleccions legislatives espanyoles té diverses causes. Una d’elles és el contrast entre el projecte socialista i l’alternativa que representava el PP. Mentre el guanyador ha projectat un missatge d’aire positiu, el principal partit de l’oposició i les seves forces mediàtiques han treballat la legislatura dintre de la més profunda negativitat. S`han inventat les mil i una per demostrar com eren de dolents els altres però no s’han esforçat tant en convèncer quines bondats aportarien ells en cas de manar. Es una estratègia destinada al fracàs des de la seva concepció.
Però l’èxit socialista, en el qual Catalunya, ha estat peça fonamental, no pot entusiasmar perquè és la constatació de fins a quin punt el nostre país és incapaç de reaccionar davant una pèssima gestió dels serveis públics sense precedents i del fre a l’autogovern (estatut retallat, aeroport intocable) de la qual l’executiu de Zapatero n’és responsable directament o indirectament. Donades les circumstàncies, una renovació de confiança per part de l’electorat com la que ha tingut lloc només s’entén des del punt de vista de la por a una alternativa pitjor o bé des de la manca total d’orgull i de personalitat, és a dir, d’allò que alguns encara pensen que caracteritza Catalunya com a col·lectivitat. La cèlebre figura del català emprenyat, que semblava haver adquirit corporeïtat en els darrers mesos i que teòricament s’havia de materialitzar en el moment clau de les eleccions, ha resultat ser un espectre més del món de les idees.
No cal esperar unes eleccions per observar fins a quin punt s’està instal·lant de manera lenta però segura una indiferència cada cop més gran pel decurs dels afers públics. El mal servei arreu, els abocadors incontrolats a les nostres carreteres, la lletjor creixent de la Catalunya periurbana i fins i tot l’agressivitat dels insofribles teleoperadors que envaeixen la nostra intimitat ens mantenen en l’estoïcisme. Virtut o defecte?
Accesibilitat dels trens
Entre les desenes de fets que haurien de convidar a la rebel·lió col·lectiva es troben de manera destacada un conjunt de coses que ens volen fer creure que són però que, en realitat, no són. Parlem d’accessibilitat, per exemple. Avui en dia resulta impossible viatjar en transport públic ferroviari si pateixes una discapacitat o fins i tot una mobilitat limitada com a conseqüència de l’edat o qualsevol altra circumstància. Hi ha ascensors que baixen fins a l’interior d’algunes estacions però com es pot salvar en cadira de rodes la distància entre andana i comboi, de vegades superior als 25 cm? O com canviar de línia quan el camí per fer-ho són passadissos estrets laberíntics i amb escales que pugen i baixen (intercanvi entre la L1 i L4 a Urquinaona)?
El concepte d’accessibilitat ha d’incorporar el de continuïtat. Si no hi ha la segona tampoc existeix la primera. I fins que això no passi no té sentit anunciar estacions accessibles perquè, en funció del viatge escollit, hi haurà un moment o altre del camí en què la mobilitat quedarà interrompuda. Seria més convenient no dir res o informar honestament de l’abast real d’aquesta accessibilitat.
Seria comprensible que el vell material mòbil no fos accessible però no és acceptable que els nous trens de metro i rodalies que han entrat en funcionament els últims dos o tres anys no estiguin completament adaptats. En algunes estacions del metro s’han instal·lat rampes que permeten accedir al vagó en un punt concret i els nous combois de rodalies renfe tenen un vagó a nivell d’andana, però això és del tot insuficient. No és per limitacions tecnològiques, perquè el RER parisenc (rodalies) està adaptat.
Fins i tot en alguns casos s’ha anat enrera. A la L5 del metro de Barcelona les noves unitats estan a més centímetres de distància de l’andana que les antigues. La L8 també presenta un punt d’accés en un dels vagons i prou. També seria factible pujar el nivell de les andanes, com s’està fent ara mateix en la remodelació de l’estació de Liceu de la L3. Queda demostrat, de nou, que el problema no és tècnic sinó organitzatiu, una raó de més per exigir als responsables un pla ambiciós que els permeti transformar les coses que no són -i de les quals se’n fa propaganda com si fossin- en realitats tangibles.
Vista la situació general sobre aquest tema, sembla difícil tenir una xarxa ferroviaria completament adaptada , és a dir sense una sola interrupció de la mobilitat, fins a l’any 2025 o 2030. Cal recordar que tenim aprovada una llei d’accessibilitat des de 1991 que parla específicament dels mitjans de transport. Aquesta llei té precedents en diversos decrets dels anys 80 orientats a la mateixa finalitat i en l’estatut d’autonomia de 1979.
Contaminació acústica
En aquest conjunt de coses que no són hi ha un altre exemple paradigmàtic: la contaminació acústica . En el seu article 27 La llei de protecció contra la contaminació acústica de 2002 diu que “correspon als ajuntaments, o bé als consells comarcals o les entitats locals supramunicipals, en cas que els municipis els hagin cedit les competències, la inspecció i el control de la contaminació acústica de les activitats, els comportaments ciutadans, la maquinària i els vehicles de motor, sens perjudici dels controls que es facin en la inspecció tècnica dels vehicles (ITV), per a garantir el compliment de les disposicions establertes per aquesta Llei”.
La llei és clara, però la realitat obscura. Malgrat debats, articles i paraules que cansen, les motos d’escapament lliure continuen exhibint-se per pobles i ciutats i agredint el nostre sistema nerviós. Són un autèntica amenaça pública que resulta doblement irritant en funció dels seus decibels i de la impunitat que els atorguen els alcaldes de dretes i d’esquerrres. D’informàtica no en sé gaire. Potser és més fàcil seguir les passes de milions d’euros fins a Lichenstein, Nassau o la Illa de Jersey que no pas disposar de la llista de motocicletes d’un poble de 5.000 habitants per fer-ne una revisió un per un. També deu ser del tot impossible imaginar que es multa la venda de dispositius que augmentin el soroll dels motors.
Si algú vol veure una reacció d’oposició a algun fet, sisplau que es deixi estar d’allò que no funciona per desidia i manca de voluntat, que pensi en iniciatives bones de veritat i allà sí que hi trobarà rebuig i mobilització. Per exemple, el tren orbital, clau en la mobilitat metropolitana, ja té un nucli d'oposició al Maresme. Endavant en la lluita contra allò que ens convé i no pensem més en aquells petits detalls que fan que la vida en aquest país del mediterrani tingui cada dia menys qualitat des d’una perspectiva socioambiental.
Per viure, la democràcia necessita una alimentació variada i equilibrada -com tothom-, i un component essencial de la seva dieta és la veritat o com a mínim una certa correspondència entre les lleis i la realitat. I una altra cosa: els disgustos s’han de manifestar, que guardar-los a dintre mina la salut.
